9

Dijous, 9.42 hores

Al carrer, davant del banc, la Rachel combat llàgrimes i onades de pànic. I ara què farà? No pot fer res. Ha fracassat de bon començament. «Déu meu, la meva pobra Kylie».

Mira el rellotge del telèfon: 9.43.

Tira els mocs amunt, s’eixuga la cara, respira fondo i torna cap dins.

—Senyora, no pot… —diu algú mentre entra de dret al despatx d’en Colin.

Ell alça la vista de l’ordinador sobresaltat, amb cara de culpabilitat, com si busqués a Google pornografia especialment secreta.

—Rachel, t’he dit…

Ella s’asseu i frena les ganes de saltar sobre la taula, posar-li un ganivet al coll i cridar als caixers que li donin els diners dels collons en bitllets no consecutius.

—Agafaré qualsevol préstec que ofereixi el banc a la taxa d’interès que sigui, per agressiva que sigui. Hosti, necessito els diners, Colin, i no sortiré d’aquest coi de despatx fins que els tingui.

Els seus ulls, ho sap, tenen la brillantor pirata, perillosa, d’atracador de banc. «Mira’m», sembla que diguin, «ara mateix soc capaç de tot. De debò vols començar el dia amb els guardes arrossegant-me cap a fora i jo clavant coces i xisclant?».

En Colin respira fondo.

—A veure, mmm, sí que oferim un pla de finançament d’emergència per a la llar a noranta di…

—Quant em pots donar? —l’interromp la Rachel.

—Amb quinze mil dòlars en tindries prou per a la… aaa… teulada?

—Sí.

—La taxa d’interès serà molt per sobre del nostre…

Ella desconnecta i deixa que li clavi tot el bla, bla, bla. Tant li fa la taxa d’interès o la comissió. Només vol els diners. Quan acaba de parlar, ella li somriu i diu que tot li sembla bé.

—Hauré de fer la paperassa —explica en Colin.

—Em podeu transferir els diners directament al meu compte?

—Et va millor que un xec?

—Sí.

—Sí, ho podem fer.

—Tornaré per signar els papers d’aquí una hora —diu, li dona les gràcies i surt al carrer.

Es mira la llista gargotejada amb presses, extremament incriminadora.

1. Rescat

2. Telèfons d’ús limitat

3. Buscar objectiu/víctima

4. Aconseguir pistola, corda, cinta d’embalar, etc.

5. Buscar lloc per amagar la víctima

És a la vora de la biblioteca de Newburyport. Potser pot fer una mica de recerca de l’objectiu/víctima durant aquella hora? «Sí, i tant, espavila, Rachel, espavila».

Baixa per State Street fins a la biblioteca, puja corrents les escales i troba un cubicle d’estudi buit a la Secció Lovecraft. El primer que fa és buscar a Google la família Williams de Dover, Nou Hampshire. Una violació de domicili/robatori horripilant que va anar malament, va pensar la policia. Van trobar lligats una mare i els dos fills i la seva nova parella, i tots amb un tret al cap. Els nens els havien matat hores abans que la mare, o sigui que ella havia tingut un munt d’estona per patir i pensar-hi.

Absolutament glaçada, la Rachel comença a buscar objectius potencials.

Com l’havien trobat, a ella? Una agulla en un mapa? Els registres de l’associació de pares? El perfil d’Uber?

Facebook. El collons de Facebook.

Engega el MacBook Air, entra a Facebook i passa els quaranta-cinc minuts següents mirant noms i cares d’amics d’amics.

Hi ha una quantitat impressionant de gent que té públics el perfil i els missatges, i els pot veure qualsevol. «George Orwell s’equivocava —pensa—. En el futur, no serà l’estat qui anirà etiquetant tothom amb un ús extensiu de la vigilància; serà la gent. La gent li farà la feina a l’estat penjant constantment la seva ubicació, els interessos, les preferències en el menjar, els restaurants, les idees polítiques i les aficions a Facebook, Twitter, Instagram i altres xarxes socials. Nosaltres som la nostra pròpia policia secreta».

Hi ha persones, descobreix, que tenen l’amabilitat d’actualitzar el Facebook i l’Instagram cada pocs minuts, i així donen a lladres o segrestadors potencials la informació privada temporal i geogràfica del seu parador.

Tot això li va la mar de bé i la Rachel decideix buscar objectius a les zones de Greater Boston i North Shore. Homes i dones equilibrats, amb carrera d’èxit, que no estiguin relacionats amb les forces de seguretat, que tinguin cases grans però famílies petites, i que faci l’efecte que poden pagar el rescat i continuar la Cadena.

Treu la llibreta i fa una llista preliminar de candidats.

En acabat, tanca l’ordinador, agafa la caçadora de cuiro, desa la llista a la butxaca de cremallera i torna cap al banc.

En Colin l’està esperant. Signa els formularis i, quan ja ho han enllestit, diu que s’esperarà mentre li transfereix els diners al compte. És cosa d’un moment.

Li dona les gràcies i se’n va al Panera Bread de Storey Avenue. Demana un cafè i es fica en una cabina del racó, es connecta a la wifi gratuïta, engega el Mac i descarrega el navegador Tor, que sembla molt poc de fiar. Així i tot, fa clic a la icona i, ja està, ja és al web fosc. Ha sentit a parlar del web fosc i el coneix com un lloc on es poden comprar armes, medicaments amb recepta restringida i narcòtics.

Troba un lloc per comprar bitcoins, en llegeix bé els procediments, s’obre un compte i compra deu mil dòlars en bitcoins amb la visa. Després en compra quinze mil més fent servir els diners que li acaben de dipositar al compte del First National.

Es dirigeix al compte de bitcoins d’InfinityProjects i hi transfereix els diners. La transacció dura menys d’un segon.

I llestos, ja ha pagat el rescat. Déu meu.

I ara què passarà? Li trucaran? Mira el mòbil i espera. Fa un glop de cafè i es fixa en la gent que hi ha al Panera. No tenen ni idea que viuen en un somni. No tenen ni idea de com pot empitjorar tot a l’altra banda del mirall.

Estira un fil que té a la brusa.

El telèfon dringa amb una altra foto de la Kylie (en aquesta està asseguda en un matalàs en un soterrani) i un missatge d’un «número desconegut»:

Aviat rebràs més instruccions. Recorda: no és pels diners, és per la Cadena. Continua amb la part 2.

Que continuï amb la part 2? Això vol dir que han rebut els diners? Espera no haver-la espifiat.

Però, esclar, aquesta era la part fàcil.

Tanca el Mac i surt a fora, cap al cotxe.

I ara? Se’n torna a casa? No, a casa no. Ara ha d’aconseguir els telèfons d’ús limitat i una pistola, i el millor lloc per fer-ho és lluny de veïns i ulls manefles i les lleis d’armes de Massachusetts: a l’altre costat de la frontera estatal de Nou Hampshire.

Corre cap al Volvo, hi puja, engega el motor i, amb un bram de l’embragatge i un xisclet dels frens, tira cap al nord.