10

Dijous, 10.57 hores

A la ràdio tothom parla del tret que ha rebut un policia estatal a prop de Plaistow. Només hi ha uns quatre o cinc assassinats l’any a Nou Hampshire, o sigui que és una autèntica notícia i surt a totes les emissores.

Els reportatges la posen nerviosa i apaga la ràdio.

A tocar de la frontera, a Hampton, Nou Hampshire, troba el lloc que buscava: FRED – ARMES I CAMP DE TIR INTERIOR. Hi ha passat per davant mil vegades i mai no s’havia plantejat aturar-s’hi.

Fins avui. Aparca el Volvo i hi entra. La panxa encara li fa mal del cop de puny i fa petits gestos de dolor quan camina.

En Fred és un home d’uns seixanta anys, alt, gros i d’aspecte afable, i porta una gorra John Deere, camisa texana de cotó i texans. Té la cara molt picada per la verola, però encara és un paio atractiu. El més característic d’ell, potser, és el cinturó que duu baix a la cintura. Hi porta dues semiautomàtiques en pistoleres obertes, que la Rachel suposa que són per dissuadir lladres potencials.

—Bon dia, senyora —diu—. En què la puc servir?

—Vinc a comprar una pistola. Que pugui tenir a l’habitació per, daixò, protecció personal. Hi ha hagut robatoris al veïnat.

—És de Boston? —pregunta amb una cara que sembla que hi afegeixi «la ciutat aquella de Noam Chomsky, el grup de debat de Harvard i Ted Kennedy?».

—Newburyport —diu ella, i després pensa si no hauria hagut de donar una ciutat falsa.

—Busca una pistola? Una trenta-vuit, una cosa així? Senzilla?

—Sí, exacte. He portat el carnet de conduir.

—Entraré el nom al sistema. És un període d’espera de dos dies mentre fem les comprovacions.

—Què? No, ho necessito abans —diu ella, procurant que no soni sospitós.

—Doncs avui el que li puc vendre és un fusell o una escopeta, qualsevol d’aquestes —diu en Fred, assenyalant una filera d’armes.

La Rachel fa metre setanta-cinc, però totes semblen massa grosses per a ella i massa incòmodes d’amagar sota l’abric mentre s’acosta furtivament a una pobra criatura.

—No té res més compacte?

L’home es frega la barbeta i li adreça una mirada estranya, penetrant. Ella pensa que tant de bo estigués més guapa. A les dones atractives no els fan aquestes mirades… o no tant, en tot cas. Quan tenia vint anys, la Rachel s’assemblava a la Jennifer Connelly a Hulk d’Ang Lee, segons en Marty, però tot allò ja s’ha esfumat, esclar. Ara té els ulls enfonsats i ullerosos, i li ha desaparegut qualsevol rastre de frescor a les galtes.

—La llei limita la llargada del canó, però què li sembla una d’aquestes? —diu l’home, i de sota el taulell treu el que diu que és una escopeta de trombó Remington Model 870 Express.

—Podria servir —contesta.

—És del 2015, de segona mà. L’hi podria deixar per tres-cents cinquanta.

—Me la quedo.

L’home fa una ganyota. És evident que esperava que l’hi regategés, però la Rachel està tan desesperada que està disposada a pagar el que li’n demanen. Veu que ell mira cap a l’aparcament i es fixa que el seu cotxe és un Volvo 240 carabassa atrotinat.

—Sap què farem? —diu—. Li incloc una capsa de cartutxos i una petita classe. Vol que li ensenyi a fer-la servir?

—Sí, gràcies.

En Fred la condueix cap al camp de tir interior.

—Ha disparat mai cap arma? —pregunta.

—No. N’he tingut una a les mans. Un fusell, a Guatemala. Però no el vaig disparar mai.

—Guatemala?

—El Cos de Pau. Fèiem pous. Jo i en Marty, el meu ex, érem estudiants d’arts liberals i, esclar, ens van enviar a la selva a treballar en un projecte d’irrigació. No en teníem ni idea. La nostra filla, que era un nadó, venia amb nosaltres. La Kylie. Una bogeria, la veritat, quan t’hi pares a pensar. En Marty va dir que havia vist un jaguar sotjant el campament. Ningú no se’l va acabar de creure. Es va fer mal al braç quan va disparar el fusell.

—Doncs li ensenyaré a fer-ho bé —diu en Fred, li dona uns protectors per a les orelles i li mostra com es carrega l’arma—. Ben fort contra l’espatlla. Farà una culatada, és un calibre vint. No, no, molt més fort. L’ha d’apuntalar bé amb el cos. Si li dona espai, l’arma se li clavarà a la clavícula. Recordi la tercera llei de Newton. Tota força genera una força oposada igual.

En Fred prem un botó i apareix un objectiu de paper que es desplaça per una guia superior i s’atura a set metres i mig d’ells. Tot plegat fa una olor claustrofòbica de greix i pólvora. L’objectiu és un home que fa por, també amb una arma; no és un nen aterrit.

—Premi el gallet, així, continuï, amb calma.

Ella fa força sobre el gallet, se sent una explosió enorme i en Fred té raó amb això de la tercera llei de Newton. La culata li colpeja amb força l’espatlla. Quan obre els ulls i mira l’objectiu de paper, veu que ha quedat destrossat.

—De set metres o menys se’n sortirà. Si són més lluny i corren, deixi’ls córrer. M’entén per on vaig?

—Que corrin cap a tu per poder-los matar o deixarlos fugir i trucar a la policia.

Ell li pica l’ullet.

—N’aprèn de pressa.

Agafa els cartutxos i paga amb els diners per a inundacions. Dona les gràcies a en Fred i va cap al cotxe, on deixa l’escopeta al seient del copilot, al seu costat. Si la vigilen a través del mòbil, amb una mica de sort veuran que va de debò i que va avançant.