24

Divendres, 11.39 hores

La Kylie es desperta en un sac de dormir. On…

Amb un ofec d’horror recorda on és i què ha passat. És en un soterrani en algun lloc del nord de Newburyport on dues persones, marit i muller, la retenen fins que la seva mare pagui un rescat. La gola se li contrau. S’asseu al sac de dormir i agafa aire buscant-hi oxigen. Aquí baix l’aire és espès i fa olor d’humitat.

Així i tot, se n’omple els pulmons i s’obliga a calmar-se. «Em mataran, em mataran, em… no. No em mataran. No són psicòpates. No em faran mal si la mama fa el que volen. El que va passar amb el policia estatal va ser un accident».

I ella encara no és morta.

Ha estat treballant en un pla. La clau anglesa… sí!

Tenint en compte el sol, segurament ha dormit fins tard. És increïble que hagi dormit. Ara s’està pixant molt. Es gira d’esquena a la càmera, agafa l’orinal i es col·loca el rebregat sac de dormir de protecció.

Al cap d’uns quants minuts s’obre la porta i veu l’home dalt de tot de les escales. Darrere d’ell hi ha un pati i un arbre. Deixa la porta oberta mentre baixa amb una safata a la mà. Va amb pijama i porta el passamuntanyes. El sent que respira fort, com si baixar les escales fos un esforç.

—Bon dia al dematí —diu—. Si és que encara és matí. Sí que ho és, em sembla. T’he portat un esmorzar tardà. Cheerios. T’agraden els Cheerios, oi?

—Sí.

Travessa el soterrani i deixa la safata al seu costat. Un bol de Cheerios amb llet, un got de suc de taronja, una altra ampolla d’aigua. El mànec de la pistola li sobresurt de la butxaca dels pantalons del pijama.

—Perdona per l’hora. No ens vam ficar al llit fins molt tard ahir. No, aaa, esperàvem que ahir les coses anessin tan… Deus tenir gana. Has pogut dormir? —pregunta.

Ella fa que no evasivament.

—No m’estranya —contesta ell—. Són unes circumstàncies ben terribles. Ni en els meus pitjors malsons…

—Per què ho feu, això? —pregunta la Kylie.

Ell inspira fondo.

—Perquè tenen el nostre fill —diu fluixet, i branda el cap—. Has donat un cop d’ull als llibres?

La Kylie hi veu una petita escletxa, aquí.

—Sí. No havia llegit Moby Dick. Sempre havia pensat que devia ser avorrit.

—Però t’ha agradat? —pregunta l’home amb emoció.

—Sí. La part que he llegit.

—Oh, que bé. Un clàssic. Avorrit al principi, potser, per a algú de la teva generació. Però quan deixes que el cap se’t fiqui en aquesta manera de pensar, és com si fluís.

—Sí, tens raó. M’ha agradat el noi tatuat.

—Queequeg? Oi que és fantàstic? Melville va viure a les illes del Pacífic Sud gairebé un any, i el retrat que fa dels seus habitants és força afectuós, no et sembla?

La Kylie intenta desesperadament que se li acudeixi alguna cosa per dir, alguna cosa que impressionés el seu mestre d’anglès si la posés en el destret de preguntar-li per un llibre que no ha llegit.

—Sí, i tot el llibre… és tot una gran metàfora, oi? —diu.

—I tant que ho és. Sí! Molt bé. Ets…

—Deixa la safata i torna cap amunt! —diu una veu des de dalt de les escales.

—Val més que me’n vagi —xiuxiueja l’home—. Menja i relaxa’t, i, sisplau, no intentis res. No l’havia vista mai així.

—Vinga! —crida la dona, i l’home puja les escales i tanca la porta amb clau, i deixa la Kylie sola un altre cop.

Aquesta vegada també ha baixat amb la pistola.

La pistola és la clau de tot plegat.