18

Dijous, 15.31 hores

La Wendy Patterson va a buscar en Denny a l’escola de Rowley, el porta a l’entrenament de futbol a l’institut Rowley, agafa el cotxe fins a Ipswich i es pren un chai latte de soja a l’Starbucks. Penja a Instagram una foto del te i una galeta d’Acció de Gràcies que ha agafat per a en Denny.

En Denny s’ha canviat, s’ha posat l’equipament de futbol i ara fa exercicis de driblatge amb l’equip. La Rachel l’observa des del Volvo 240 aparcat a l’altre costat del carrer mentre amb el telèfon controla els tuits, el Facebook i l’Instagram de la Wendy. L’observa i els dubtes la posen malalta. Com ho pot fer, això? És el pitjor que es pot fer mai a una mare, a una família. Però llavors pensa en la Kylie, tancada al soterrani d’una boja. És el pitjor que es pot fer, però s’ha de fer.

Mira com juga en Denny, i quan s’acaba l’entrenament veu que sí, que la Wendy encara és a Ipswich, a l’Starbucks. Ara ha parat de plovisquejar i sembla que en Denny tornarà a casa a peu. La Wendy no indica a Facebook que el vagi a buscar.

Podria raptar-lo ara?

Havia previst que avui fos una vigilància, no una missió de segrest. Encara no té preparada la casa dels Appenzeller. No ha posat el plafó a la finestra del soterrani; no hi té cap matalàs. Però si se’n presenta l’oportunitat?

Segueix el nen amb el cotxe mentre torna a casa amb un amic. Lògicament, no pot endur-se dos nanos, o sigui que haurà d’esperar que se separin.

Sap que deu semblar molt sospitós, avançar a cinc per hora seguint dos nens.

No ho ha analitzat prou. No té ni idea d’on de Rowley és la casa d’en Denny. Viu al carrer principal? En un cul de sac? Es maleeix els ossos per no haver esbrinat la ruta des de l’institut fins a casa seva amb el Google Maps.

L’amic va amb en Denny uns quants carrers, però després l’amic li fa adeu amb la mà i se’n va, i en Denny es queda sol.

El petit Denny tot sol.

A la Rachel se li accelera el pols. Dona un cop d’ull al seient del copilot. Arma, passamuntanyes, manilles, antifaç.

Abaixa la finestra i mira pels retrovisors.

Hi ha testimonis. Un home gran amb un gos. Una noia adolescent que corre. Rowley és una petita comunitat ensonyada, però avui no prou. I llavors, tot d’una, en Denny tomba pel caminet d’una casa, treu una clau de la butxaca i entra a casa seva.

La Rachel aparca el Volvo a l’altre costat del carrer i comprova el Facebook de la Wendy. Ara sí que torna a casa, diu la Wendy.

La Rachel té vuit o nou minuts amb en Denny allà tot sol. Està realment sol? Hi ha un gos o un servent o alguna cosa?

Què fa? Es posa el passamuntanyes, travessa el carrer i toca el timbre? Com el fica al cotxe si ha de fugir de pressa? A les pel·lícules, els segrestadors solitaris fan servir draps xops de cloroform per endur-se’n les seves víctimes. Es pot comprar cloroform a la farmàcia? I si n’hi posa massa i al coi de marrec li agafa un atac de cor?

Es frega la cara amb les mans.

Com pot ser que li passi això? Quan es despertarà d’aquest malson?

Es rabeja en aquests pensaments fins que és massa tard. El tot terreny Volkswagen blanc de la Wendy s’atura davant la casa i la Wendy baixa.

La Rachel es maleeix els ossos.

L’ha espifiada. Quasi expressament. Quasi expressament per pura covardia.

Però tan bon punt apareix la seva mare, en Denny surt, i ell i el nen de la casa del costat comencen a jugar a bàsquet a la cistella de l’altre nen.

Els observa amb avidesa. Tal com un depredador observa la presa.

Qualsevol dels dos serviria, de fet. Si un es quedés sol…

Mira el rellotge. Encara no són les cinc. Aquest matí, quan s’ha despertat, era una persona completament diferent. Tal com remarcava J. G. Ballard, la civilització tan sols és un vernís prim i fràgil sobre la llei de la selva: «Millor tu que jo. Millor el teu fill que el meu».

Quan s’acaba l’u contra u, en Denny torna a dintre. Al cap d’uns moments, un cotxe patrulla del Departament de Policia de Lowell s’atura davant de la casa dels Patterson i en surt un poli uniformat de metre noranta.

La Rachel s’arrauleix al seient, però el policia no ha vingut per ella. Porta una capsa gegant de Lego. Toca el timbre dels Patterson i la Wendy obre. Li fa un petó, i la Rachel contempla com el poli entra. Veu per la finestra de la sala d’estar que estarrufa els cabells al petit Denny i li dona el Lego.

«Suposo que la Wendy no ho explica tot, a Facebook i Instagram», pensa la Rachel. I fins aquí el nen 1. Res de cossos de seguretat. Les normes són clares. Treu la llibreta i el mòbil. El nen 2 ara és el nen 1.

Toby Dunleavy.

La Rachel mira el perfil de Facebook de la Helen Dunleavy. Ha seleccionat la Helen perquè és d’aquelles persones que senten la necessitat de compartir tot el que els passa cada mitja hora. Sembla una dona maca, però, i una bona mare. Això és el que cal: una bona mare que faci el que sigui per recuperar el seu fill.

Se submergeix de ple en en Mike, el marit de la Helen. Standard Chartered és un lloc segur i prou avorrit per treballar. Deu estar acostumat a fer una feina estressant i deu tenir diners per pagar un rescat. En Mike és anglès, però va viure a Manhattan molts anys. Té un blog sobre alimentació i hi va escriure un article divertit titulat: «Què va ser primer, el Zabar’s o l’Upper West Side?». Un altre bon home. No dels que t’agradaria fer-los passar un infern.

Però és que a ningú no li haurien de fer passar el que està passant ella.

S’atura i es torna a esprémer el cervell per trobar una altra manera de sortir-se’n, però no se li acut res. Seguir la Cadena. Vet aquí. Si segueixes la Cadena, recuperes el fill. Si no…

L’iPhone comença a sonar mentre mira el perfil de Tumblr d’en Toby. A la pantalla hi diu «número desconegut».

—Sí? —fa la Rachel, dubitativa.

—Com va tot, Rachel? —pregunta una veu. És algú que parla amb un distorsionador de veu. L’algú que s’ha posat en contacte amb ella al matí quan era a la I-95.

—Qui ets? —exigeix la Rachel.

—Soc amic, Rachel. Un amic que et dirà la veritat per amarga que sigui. Ets filòsofa, oi?

—Suposo…

—Ja saps què diuen. Els vius només són una espècie dels morts, oi? I una espècie molt rara. El bressol balanceja sobre l’abisme. La teva filla es diu Kylie, oi que sí?

—Sí. És una nena fantàstica. És tot el que tinc.

—Si vols que continuï al món dels vius, si vols que torni sana i estàlvia, t’hauràs d’embrutar les mans.

—Ja ho sé. Estic buscant objectius ara mateix.

—Molt bé. És el que volem. Tens paper a mà?

—Sí.

—Apunta: dos-tres-quatre-vuit-tres-vuit-tres-h-u-d-y-k-d-y-dos. Repeteix-m’ho.

La Rachel ho repeteix.

—És el compte de Wickr per a aquesta part de la Cadena. És W-i-c-k-r. T’hauràs de descarregar l’aplicació al mòbil. Envia les dades dels objectius que et plantegis a aquest compte. Algú d’aquí potser revisarà la llista. Podríem vetar alguna opció. De vegades vetem tots els candidats, i de tant en tant en suggerim alguns nosaltres. Queda clar?

—Crec que sí.

—Queda clar o no?

—Sí. Mira, pot ser que necessiti ajuda amb aquesta part, però no sé si puc ficar-hi en Marty, el meu exmarit. Potser voldria anar directament a la policia.

—Doncs llavors val més que no l’hi fiquis —diu ràpidament la veu distorsionada.

—El seu germà, en Pete, va ser als marines, però t’asseguro que no és fan dels cossos de seguretat. Va tenir problemes amb la policia quan era petit, i em sembla que l’any passat el van arrestar a Boston.

—Això no vol dir res. He sentit a dir que la policia de Boston t’arresta per qualsevol cosa.

La Rachel hi veu una petita oportunitat, aquí. Una petita llavor d’alguna cosa que potser no creix mai però que igualment és una llavor.

—Sí —fa la Rachel, i llavors hi afegeix amb aparent indiferència—: T’arresten per travessar en vermell, t’arresten per fer un canvi de sentit.^[1]

La veu distorsionada reprimeix una rialla i murmura «ja tens raó», abans de tornar immediatament al tema.

—Potser admetrem el cunyat aquest teu. Envia’m les seves dades per Wickr.

—D’acord.

—Molt bé. Fem progressos. Així és com ha funcionat durant molts, molts anys. La Cadena es posarà en contacte amb tu, Rachel —diu la veu, i llavors la línia es talla.

El poli de Lowell surt de casa dels Patterson i va cap al cotxe. La Wendy és a la porta i li fa adeu.

És hora de deixar aquest carrer i aquest poble.

La Rachel posa la clau al contacte del Volvo. El cotxe fa un espetec i el poli es gira a mirar-la. No té més remei que saludar-lo per la finestra. Encara un altre que l’ha vist fer coses rares o sospitoses, avui.

Avança per la Route 1A i tomba per Rolfes Lane, agafa l’antiga carretera de peatge i travessa el pont cap a Plum Island.

A mitja illa de casa seva, veu l’Stuart, l’amic friqui de la Kylie, que s’acosta. Merda!

Abaixa la finestra i atura el cotxe.

—Hola, Stu —diu com qui no vol la cosa.

—Senyora O’Neill, aaa, vull dir, senyora Klein, aaa, pensava… pensava, com és que no ha vingut, avui, la Kylie? No m’ha enviat cap missatge. La senyora M. ha dit que estava malalta.

—Sí, és veritat, la Kylie no es troba bé —diu la Rachel.

—No? Què li passa?

—Aaa, una grip intestinal, una cosa així.

—Ostres. De debò? Ahir estava bé.

—Ha estat molt de sobte.

—Ja m’ho imagino. M’ha escrit aquest matí i no me n’ha dit res. Em pensava que potser volia escapolir-se de l’exposició sobre egiptologia, que és una ximpleria, perquè ja sap que…

—N’és una experta, sí, ja ho sé. Ja t’he dit que… ha estat molt sobtat.

L’Stuart sembla desconcertat i no del tot convençut.

—Però tots li hem escrit i no ens ha contestat.

La Rachel mira de pensar una explicació raonable.

—Ah, sí, hem perdut la connexió wifi a casa, per això està il·localitzable. No pot enviar missatges ni entrar a Instagram ni res.

—Em pensava que li quedaven minuts al mòbil.

—No.

—Ei, vol que vingui a donar un cop d’ull a la wifi? Potser és cosa del router.

—No, val més que no. Jo també estic agafant el virus de panxa. És molt contagiós. No voldria que tu també et posessis malalt. Ja li diré a la Kylie que has preguntat per ella.

—Bé, d’acord, doncs adeu —diu ell, i ella se’l queda mirant fins que, intimidat, es gira, fa un gest amb la mà i desapareix carrer avall.

La Rachel fa els últims cinquanta metres fins a casa. No hi havia pensat, en això. Els amics de l’escola de la Kylie s’escriuen sense parar. Si la Kylie s’està sense dir res durant més d’una hora, es crea un gran buit en les seves vides. I aviat començaran a acabar-se-li les excuses plausibles. Un altre maldecap per afegir a tota la resta.