13

Dijous, 12.15 hores

Hi ha un home baixet davant de casa seva. L’escopeta és al seient del copilot. Quan la Rachel aparca, allarga el braç per agafar-la. Abaixa la finestra i es posa l’escopeta a la falda, de través.

—Hola? —diu inquisitivament.

L’home es gira. És el vell Dr. Havercamp, de dues cases més avall de la conca mareal.

—Hola, Rachel —saluda alegrement amb aquell accent rural seu de Maine.

La Rachel deixa l’escopeta al seient del copilot i surt del cotxe. El Dr. Havercamp té alguna cosa a la mà.

—Em fa l’efecte que és de la Kylie —diu—. Hi ha el seu nom a la carcassa.

A la Rachel li fa un bot el cor. Sí, és l’iPhone de la Kylie; potser això li donarà alguna pista d’on és. Li pren el telèfon de les mans i l’engega, però l’únic que apareix és la pantalla de bloqueig: una foto d’Ed Sheeran tocant la guitarra i l’espai per entrar-hi el codi de quatre dígits. La Rachel no sap el codi i està segura que no l’endevinarà. Si t’equivoques tres vegades, el telèfon es bloqueja durant vint-i-quatre hores.

—Sí que és el mòbil de la Kylie. On l’ha trobat? —pregunta la Rachel, intentant semblar natural.

—Era a la parada de l’autobús. Passejava el Chester i he pensat «això és un telèfon», l’he collit i he vist el nom de la Kylie al darrere. Li deu haver caigut quan esperava l’autobús de l’escola.

—Es posarà molt contenta. Gràcies.

La Rachel no el convida a entrar ni li ofereix cafè. En aquesta part de Massachusetts, això és gairebé pecat mortal, però és que no té temps.

—Mmm, val més que me’n vagi. He de bombejar l’aigua de sentina. Que vagi bé —diu ell.

Ella el mira mentre baixa entre els joncs cap a la barca.

Quan ja no el veu, entra a casa l’escopeta i les altres provisions, es beu un got d’aigua i engega el Mac. L’ordinador resplendeix i ella el mira amb recel un moment. La vigilen a través de la càmera del Mac i de l’iPhone? Va llegir en algun lloc que Mark Zuckerberg va posar un tros de cinta de pintor sobre la càmera de tots els aparells electrònics com a precaució. Agafa cinta del calaix de la cuina i fa exactament això, tapar la càmera del mòbil, del Mac i de l’iPad.

S’asseu a la taula de la sala d’estar.

Es posa amb la tasca pendent.

Ha de segrestar una criatura? Riu amargament. Com carai és possible una cosa així? És una bogeria. Una absoluta i completa bogeria.

Com pot fer-ho, ella?

De nou es pregunta per què l’han triat. Què li han vist que els fes pensar que seria capaç de fer una cosa tan rotundament horrible com segrestar un nen? Ella sempre ha estat una bona noia. Estudiant d’excel·lents al prestigiós Hunter College High School. Li va sortir brodat l’examen d’accés a la universitat i va clavar l’entrevista de Harvard. No excedeix mai la velocitat permesa, paga els impostos, no fa mai tard enlloc, es vol morir quan li posen una multa d’aparcament. I ara se suposa que ha de fer una de les pitjors coses que se li pot fer a una família?

Mira per la finestra. Un dia clar i bonic de tardor. La conca mareal és plena d’ocells i uns quants pescadors excaven per buscar esquer a l’slikke. Aquesta part de Plum Island és un microcosmos de l’àrea de Massachusetts. En aquest cantó de la conca mareal hi ha les cases més petites de la maresma; al costat est, les cases d’estiueig grans i buides que donen a les onades de l’oceà Atlàntic. Al cantó oest de la conca són tot bombers, mestres i pescadors de crancs que hi viuen tot l’any. La banda est comença a omplir-se d’estiuejants rics al maig o al juny. En Marty i ella havien pensat que allà estarien segurs. Més segurs que a Boston. Segurs… no em facis riure. Ningú no està segur. Com és que eren tan innocents de pensar que podien viure on fos d’Amèrica i estar segurs?

En Marty. Per què no li truca? Què hi fot, a Augusta?

Treu la llista de noms que ha seleccionat de Facebook i comença a repassar-los un altre cop.

Totes aquestes cares felices i somrients.

Una criatura riallera que ella apuntarà amb una arma i arrossegarà cap al cotxe. I on, en nom de Déu, pensa retenir aquesta pobra ànima? Casa seva està del tot descartada. Les parets són de fusta i no hi ha insonorització. Si algú comença a cridar, mitja dotzena de veïns ho sentiran. I no té un soterrani en condicions ni golfes. Tal com ha dit en Colin Temple, aquesta casa realment és poc més que una barraca de platja amb pretensions. Potser podria registrar-se en un motel? No, home, no. Què dius. Massa preguntes.

Mira per la finestra les cases grans de l’altra punta de la conca i de sobte se li acudeix un pla molt millor.