68

De nou al dormitori principal, en Marty mira per la vidriera la soca de roure que hi ha entre la casa i el bosc pantanós, ple de malesa, de més enllà. Cauen uns flocs grossos de neu pols sobre el riu, els arbres vius i el roure mort. És un refotut poema de Robert Frost.

Que bonic que és tot això. La Ginger no hi va fer justícia. No és cap refugi vell i estrambòtic enmig d’un aiguamoll. És una bona finca. Una casa preciosa. Art a les parets. Calé llarg. El vell, en Daniel, deu tenir pasta. I tal com li havia anunciat, és tot un personatge.

Als nanos els encanta això, i a la Ginger li encanta ensenyar-ho. És de les bones, pensa. La Rachel va ser un error. Tots dos eren molt joves. Deia a tothom que se n’havia enamorat llegint les seves fantàstiques ressenyes de llibres al Crimson, però eren un nyap. Va ser una cosa física. En realitat no tenien gaire en comú.

Quan passes dels trenta, tens més criteri. La Tammy va ser només un rotllo, però la Ginger és diferent. Especial. Amb ella podria posar seny. Viure a la ciutat. Potser un parell més de…

—Justament pensava en tu —diu ell quan la Ginger torna a l’habitació amb una bossa de mà.

Un cabell pèl-roig es cargola entre els seus pits.

A ell li agafen unes ganes sobtades de llançar-la sobre el llit i forçar-la.

—Ginger, aquestes portes es tanquen amb clau? És que hi ha nens voltant per aquí, i… —comença, però per la visió perifèrica li crida l’atenció alguna cosa.

Es gira a mirar-ho.

—Què és allò? —diu a la Ginger.

—El què?

—Pot ser que vingui algú cap a la casa des de darrere d’aquell arbre?

—On?

—M’ha semblat que veia algú venint per la neu. Sí, mira… Oh, Déu meu! No t’ho creuràs, però, aaa, em sembla que és la meva exdona —diu en Marty.

La Ginger treu l’Smith & Wesson del 38 de la bossa de mà i l’apunta al cap d’ell.

—M’ho crec —diu.