44

Rufaga. Fred. Els bonys que té als peus són ocells congelats que han caigut dels arbres. La neu li pica a la cara, però amb prou feines ho nota. Hi és i no hi és. Es veu a ella mateixa en un cinema de confessions.

L’únic que vol és tornar de la bústia a casa. Però no veu res a través de les profunditats blanques translúcides d’Old Point Road.

No vol desorientar-se i anar a parar a la maresma. Camina prudentment amb sabatilles i bata.

Per què va tan poc vestida? Tan poc preparada? Desprevinguda?

La maresma espera que ella ompli una absència. «Deus una vida al buit perquè vas recuperar la filla».

Sobre l’aigua, els ànecs disparen una alarma. Al marge de la conca mareal aguaita alguna cosa.

El vent arremolina la neu al seu davant. Què li ha agafat per sortir amb aquest temps?

La blancor s’enfosqueix en la forma d’un ésser. Un home. La corba de la caputxa de l’abric fa que sembli que té banyes.

Potser sí que en té. Potser té cos d’home i cara de toro.

Se li acosta.

No, és un home. Porta un abric negre llarg i és pèl-roig amb els ulls foscos; porta una pistola. Apunta al pit d’ella.

—Busco la Kylie O’Neill —diu.

—No hi és…, ha, ha, ha anat a Nova York —quequeja la Rachel.

—Tu ets la Rachel O’Neill? —pregunta l’home.

—Sí.

L’home aixeca la pistola…

Es desperta sobresaltada.

El llit és buit. En Pete no hi és. La casa està en silenci. Ja ho havia somiat, això. Variacions del mateix tema. El significat és evident. No cal ser un geni per interpretar aquest malson: estàs en deute. Sempre estaràs en deute. Tens deutes. Un cop ets a la Cadena, hi ets per sempre. I si et passa pel cap provar d’emancipar-te’n, vindran represàlies.

És com el càncer.

Sempre hi serà, aguaitant des de darrere, la resta de la seva vida. La resta de les seves vides.

Càncer.

Sí.

Mira el coixí, i exacte, hi ha unes quantes dotzenes de cabells marrons i negres i, oh, que bonic, uns quants de blancs, també.

Quan va anar a veure l’oncòloga aquell matí fatídic de dimarts, la Dra. Reed la va enviar immediatament a fer-se una ressonància. Els resultats van ser prou preocupants perquè la Dra. Reed recomanés una intervenció quirúrgica aquella mateixa tarda.

Era la mateixa habitació de color crema del Massachusetts General.

El mateix anestesista texà amable.

El mateix cirurgià hongarès sensat.

Fins i tot la mateixa simfonia de Xostakóvitx de fons.

—Reina, tot anirà estupend. Ara comptaré de deu cap enrere —va dir l’anestesista.

«Au, va, qui diu “estupend”», va pensar la Rachel.

—Deu, nou, vuit…

L’operació va ser un èxit. Només caldria un cicle de quimioteràpia complementària, que per a la Dra. Reed era fàcil de dir perquè no l’havia de passar ella. No l’hi havien de ficar a ella, el verí, a les venes.

De tota manera, un cop cada dues setmanes durant quatre mesos és una cosa que la Rachel pot suportar. No hi ha res tan terrible, ara que ha tornat la seva nena.

Espolsa els cabells del coixí i el malson del seu cap. Sent la Kylie a dalt, damunt seu, a la dutxa. Abans la Kylie cantava a la dutxa. Ara ja no.

Enretira les cortines i agafa la tassa de cafè que en Pete li ha deixat al costat del llit. Sembla que fa un matí bonic. Li sorprèn no veure neu. El somni era molt real. El dormitori dona a l’est, cap a la conca mareal. Fa un glop de cafè, obre les portes corredisses i surt a la terrassa. Fa una fresca que vigoritza, i els slikkes són plens de camallargs.

Veu el Dr. Havercamp que passeja per les dunes de davant de casa seva. Ell la saluda i ella també. Desapareix rere un gran arbust de prunera de platja, a la qual aquesta illa i la de Nova York deuen el nom, «Plum». Les pruneres ja estan madures. Van fer pots de prunes en conserva la tardor passada i els van vendre al mercat. Ella i la Kylie es van repartir els guanys. «Melmelada de Vinland, S. A.», n’havia dit la Kylie, i ho va escriure a les etiquetes que havia fet. A la Kylie l’entusiasmava el fet que uns víkings pirates perillosos haguessin pogut arribar tan al sud com Plum Island. Eren temps en què podies anhelar el perill des de la seguretat.

La Rachel s’estreny el cinturó de la bata i va a la sala d’estar.

—Bonica, vols que et faci l’esmorzar? —crida a la seva filla.

—Torrades, sisplau —diu la Kylie des de dalt.

Va lentament cap a la cuina i posa dues llesques de pa a la torradora.

—Bon dia d’Acció de Gràcies —diu algú darrere seu.

—Hòstia! —fa, girant-se amb el ganivet del pa a la mà.

L’Stuart alça les mans enlaire còmicament.

—Stuart, perdona, no sabia que eres aquí —diu la Rachel.

—Ara ja pot deixar el ganivet, senyora O’Neill —contesta l’Stuart, fingint que està aterrit.

—Perdona el renec. No l’hi diguis a la teva mare.

—No passa res. Dec haver sentit aquesta paraula un o dos cops en diversos, mmm, contextos.

—Vols torrades?

—No, gràcies. Només he vingut a dir hola a la Kylie abans que us en aneu.

La Rachel assenteix amb el cap i igualment li fa unes torrades. Ella, la Kylie i en Pete van a Boston per Acció de Gràcies, que és tan sols dos dies després d’un dimarts de químio, o sigui que en Marty va fer un pas endavant i els va convidar a tots a casa seva a passar la festa.

Està bé. Tot està bé.

La Rachel fa dues llesques més i les posa al plat.

En Pete torna de córrer, se’l veu sense alè però content. Les dues últimes setmanes ha sortit molt a córrer i s’està posant més fort. El Departament de Veterans de Worcester l’ha fet entrar en un programa de metadona que li permet expulsar els opiacis de l’organisme gradualment. De moment funciona. I hauria de continuar funcionant. La família d’ella és la prioritat. En Pete ho sap.

En Pete li fa un petó als llavis.

—Ha anat bé la correguda? —pregunta ella.

Ell la mira. Ho nota.

—Un malson? —xiuxiueja.

Fa que sí.

—El mateix —diu.

—N’hauries de parlar amb algú.

—Ja saps que no puc.

No poden explicar a ningú que han travessat el mirall i han entrat al món on els malsons són reals.

En Pete se serveix cafè i s’asseu al costat de la Rachel a la taula de la sala d’estar.

No ha demanat mai formalment d’instal·lar-se allà. Va anar a Worcester, va agafar tot el que necessitava (que tampoc no era gaire) i ja podríem dir que s’hi ha quedat.

De tots tres, en Pete potser és el que ho porta millor.

Si té malsons, no ho comenta, i la metadona no deixa que se li acosti la pitjor de les seves ànsies.

De tots tres, la Kylie és clarament qui ho porta pitjor.

Aquella nit a cals Appenzeller, la Kylie va baixar amb la petita Amelia. La nena s’havia despertat i la Kylie la va consolar i li va dir que tot aniria bé. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que hi va baixar. Va passar a formar part del sistema que tenia l’Amelia presonera. Per tant, la Kylie havia estat víctima i agressora a la vegada. Com tots. Víctimes i còmplices. Això és el que fa la Cadena. Et tortura i després et fa còmplice de la tortura dels altres.

La Kylie no havia mullat el llit des dels quatre anys. Ara gairebé cada matí els llençols estan molls.

Quan somia, sempre és el mateix: la llancen a una masmorra i la deixen morir tota sola.

Tot ha canviat, a Plum Island. La Kylie ja no va sola a l’escola ni a la botiga ni enlloc.

Abans, rarament tancaven les portes amb clau; ara sempre. En Pete ha canviat tots els panys i els ha reforçat. Va netejar els dispositius de la Rachel de programes espia i va venir el seu amic Stan a netejar professionalment la casa i va posar rastrejadors GPS de la mida d’una moneda a les sabates de la Kylie. La controlen constantment quan va a algun lloc, sobretot quan s’està amb el seu pare a la ciutat.

La Kylie sap que no pot explicar al seu pare el que va passar. Ni al pare, ni a l’Stuart, ni al terapeuta de l’escola, ni a l’àvia. A ningú. Però en Marty no es mama el dit i veu que en passa alguna. Potser té a veure amb un noi? No hi insistirà. Ell ja té els seus propis problemes. La Tammy, no fa gaire, de cop i volta, se’n va tornar a Califòrnia a cuidar la seva mare, que va tenir un accident. I a la Tammy no li interessava mantenir una relació de costa a costa. Uns quants correus electrònics secs, i apa, adeu, Marty.

A en Pete no l’estranya. En Marty va treure la Tammy de la bancarrota, li va fer recuperar el crèdit, li va solucionar tots els problemes legals i després ella havia dit: «Moltes gràcies, me’n vaig a la costa». El va manipular socialment, pensa en Pete. Ja n’havia conegut, ell, del tipus de la Tammy; de fet, es va casar amb una noia gairebé clavada a ella. I coneix molts Tammys homes.

La Kylie finalment baixa. S’ha tret el pijama i s’ha posat uns pantalons de xandall i una samarreta.

La Rachel ja sap què vol dir. El pijama és al cabàs de la roba bruta.

—Ei, hola, Stuart —diu la Kylie.

Sembla molt trista. Amb una mica de sort, Acció de Gràcies li permetrà pensar en una altra cosa. La Rachel l’observa mentre fa veure que fulleja els llibres de filosofia. L’Stuart parla i la Kylie li va donant respostes vagues, poc entusiastes.

Finalment, l’Stuart s’acomiada; tots esmorzen i després es vesteixen.

A la una, en Pete les porta a la casa nova d’en Marty, a Longwood, molt a prop de Fenway Park. Un bon barri. Advocats, metges, comptables. Tanques de fusta blanques, gespes ben cuidades.

—No sé quant et passa en Marty de pensió, però demana-n’hi més —diu en Pete, aparcant la Dodge.

En Marty ni tan sols ha intentat cuinar. Ho ha demanat tot a través d’una aplicació de repartiment de menjar gurmet, que ja està bé. La casa amb prou feines té mobles i no té cap xicota nova, cosa que sorprèn una mica la Rachel. Sempre li havia semblat dels que tenien un pla A i un pla B.

Els explica l’entrellat de la marxa sobtada de la Tammy i com li va la feina. Està molest que la Tammy trenqués amb ell per missatge de text i després, a Califòrnia, ja passi d’ell, però no és dels que deixen que una cosa d’aquestes els desanimi. Comenta coses gracioses dels clients, explica una història molt divertida sobre la lectura d’un testament i després fa alguns acudits d’advocats.

No pregunta per l’escola de la Kylie. Ja sap que les notes han baixat molt i creu que val més no treure el tema.

La Kylie està distant, i la Rachel està massa esgotada per dir res, però per una vegada en Pete manté el fil de la conversa. Diu que s’està plantejant fer amb caiac el canal intracoster i parla de la complexitat del canal de Cape Cod i la badia de Chesapeake.

La mare de la Rachel truca des de Florida i en Marty insisteix a parlar-hi. Hi ha un moment d’ai al cor quan li pregunta per Hamilton, però la Judith es recorda de mentir.

La Judith diu a la Rachel en privat que ha de fer creu i ratlla amb aquesta espantosa família O’Neill, i la Rachel escolta, hi està d’acord, li desitja un bon dia d’Acció de Gràcies i penja.

—Què vas fer per Acció de Gràcies l’any passat, oncle Pete? —pregunta la Kylie.

—Estava de viatge a Singapur. No gran cosa. No vaig poder comprar gall dindi.

—Quan va ser el teu últim Acció de Gràcies com cal, a casa? Amb la família? —pregunta la Rachel.

En Pete hi pensa.

—Fa uns quants anys. L’últim Acció de Gràcies que recordo va ser a Okinawa, a Camp Butler. Al menjador hi havia gall dindi i puré de patates. Era força bo.

La Rachel escolta i somriu. Agafa la mà de la Kylie per sota la taula i remena el menjar del plat i fa veure que menja. Es mira la Kylie: ara riu amb els acudits del seu pare, però gairebé sempre està a punt de plorar. Mira en Pete: taciturn i callat, però fent l’impossible perquè la conversa continuï. Mira en Marty: guapo i entusiasta i divertit. La Tammy és idiota. En Marty és una joia.

Es disculpa per anar al bany.

Veu el seu reflex al mirall del passadís.

S’està consumint un altre cop. Es dissol amb el fons. Va al lavabo i arrenca aquell fil vermell tan empipador del seu jersei preferit.

S’asseu a la tassa amb el cap entre les mans, pensant.

Li sona un avís al mòbil. Un missatge nou a l’aplicació encriptada de Wickr. Per Wickr només ha rebut missatges d’una persona: el Desconegut. La Cadena.

Obre el missatge.

Aquest any tens moltes coses per donar gràcies, Rachel. T’hem tornat la filla. T’hem tornat la vida. Dona gràcies per la nostra pietat i recorda que, un cop entres a la Cadena, hi ets per sempre. No ets la primera ni seràs l’última. Nosaltres vigilem, escoltem; podem venir en qualsevol moment.

La Rachel deixa caure el mòbil i reprimeix un crit.

Esclafeix a plorar. No s’acabarà mai. Mai.

Es llança a terra i, al cap d’uns segons, recorda que ha de respirar.

Plora i es renta la cara i estira la cadena i respira fondo i torna amb la família.

Tots la miren. Tots saben que ha estat plorant. Dos endevinen per què.