17

Dijous, 15.27 hores

La Kylie està asseguda al sac de dormir. Aguanta el tub de pasta de dents amb una mà, els canells li fan mal de l’esforç d’intentar forçar el pany de la manilla. Recorda un vídeo de YouTube que l’Stuart li volia ensenyar sobre tres maneres de treure’s unes manilles. A l’Stuart li encanten aquestes coses: Houdini, la màgia, els escapismes. No el va mirar; estava buscant pel mòbil el vídeo d’una altra cambra secreta que havien trobat a la Gran Piràmide.

La pròxima vegada hi pararà atenció.

«Si és que hi ha una pròxima vegada», pensa amb un atac de terror.

Respira fondo i tanca els ulls.

A ella també li agrada la màgia.

Els egipcis vivien en un món infestat de déus i dimonis.

Aquí també hi ha dimonis, però són éssers humans.

No sap si la seva mare està fent el que volen els segrestadors. Pensa que potser els segrestadors han pres la seva mare per algú altre. Algú amb accés a la cambra cuirassada d’un banc o a secrets governamentals…

Inspira ben fondo, deixa anar l’aire a poc a poc, hi torna.

Ara està més tranquil·la. Tranquil·la no, però una mica més sí.

Escolta el no-res.

No, no és el no-res. Sempre hi ha alguna cosa. Grills. Un raig. Un riu molt llunyà. Els segons van passant, i els minuts. Vol que el riu se l’emporti d’aquest lloc, d’aquesta gent, lluny de tot això. Tant és on. Vol estirar-se i que el corrent se l’endugui surant per les maresmes fins a l’Atlàntic.

No. Això és fictici. Un somni. És això, la realitat. Aquest soterrani. Aquestes manilles. «Heu de viure l’ara», els va dir el terapeuta de l’escola a la classe de consciència plena que tots es van passar rient. «Estigueu presents i vegeu tot el que hi ha per veure en l’ara».

Obre els ulls.

Mira, mira de debò.

Veu tot el que hi ha per veure.