57

Una altra trobada a Newburyport perquè la Kylie passi de l’un a l’altre. La nòvia és la mateixa. La rossa menuda. Aquest cop la Rachel està decidida a parar atenció i almenys quedar-se amb el seu nom mentre la Kylie va a buscar allò tan enrevessat que ha demanat a l’Starbucks.

—Ara la Rachel fa classes a la universitat —explica en Marty a la noia.

—Oh, és genial —diu la rossa menuda.

—Em fa molta vergonya, de debò, però com et deies? Estic segura que m’ho has dit un parell de vegades, però he estat una mica descentrada, com et pots imaginar —diu la Rachel, disculpant-se.

En Marty fa cara de preocupar-se molt. No d’enfadat, sinó de realment amoïnat per la salut mental de la Rachel. La químio et pot fer malbé de moltes maneres diferents.

—Es diu Ginger —diu en Marty suaument.

—I a què et dediques? —pregunta la Rachel.

—La Ginger, no t’ho creuràs, treballa per als federals —diu en Marty, parlant per ella un altre cop.

En Pete i la Rachel es miren amb els ulls esbatanats. Aquesta informació clarament no havia sortit perquè la Rachel veu que en Pete està tan astorat com ella. La Kylie no ho ha comentat mai, però això no sorprèn tant. Li han inculcat que no poden tenir res a veure amb els cossos de seguretat.

—L’FBI? —pregunta la Rachel.

—L’FBI —diu la Ginger, fent una veu sonora, profunda, de tràiler de pel·lícula.

—Però no és només agent, eh, també s’està traient el doctorat en psicologia criminal a la Universitat de Boston. Una noia molt ocupada —afegeix en Marty.

—No va ser idea meva. Diguem que l’agència m’hi va obligar —explica la Ginger modestament, amb un encantador accent de Boston.

—El doctorat? Si no deus tenir l’edat… —comença la Rachel, preguntant-se si la noia és una mena de peculiar doctora precoç.

—Té trenta anys —diu en Marty.

La Rachel no acaba de veure si ho diu disculpant-se o presumint-ne. Una dona de gairebé la seva edat? Que és adulta amb una feina d’adulta? Presumint-ne, decideix.

—Doncs n’aparentes amb prou feines divuit —li etziba la Rachel—. Deus… —La Rachel s’interromp, sense saber ben bé com acabar la frase.

—Banyar-te amb sang de verges cada nit? —En Marty l’acaba per ella.

—No anava a dir això —diu la Rachel, però la seva petita protesta es perd entre les ràfegues de rialles de la Ginger. Troba en Marty graciosíssim.

—Només una dieta sana que cuida la pell —diu la Ginger.

—I on us vau conèixer, exactament, colomins? —pregunta en Pete, interessant-se més per la Ginger, ara.

—Doncs gairebé vam topar literalment l’un contra l’altre corrent pel parc —diu en Marty.

—Això ja ho havia fet, aquest —diu en Pete—. I se’n diu assaltar, nano. Un dia no et funcionarà i acabaràs a la garjola.

A la Ginger també li fa gràcia, això. Troba que els dos germans són per pixar-se.

Ella és guapa, és jove, té un gran sentit de l’humor i és intel·ligent; si ve de bona família, per a en Marty ja és pràcticament cosa segura, pensa la Rachel.

—I tu ets d’aquí, oi, Ginger? —pregunta.

—Déu meu, tan escandalós tinc l’accent?

—No, no ho deia per això. Només pensava en quin institut vas anar. Potser vau anar al mateix. Jo no soc d’aquí.

En Marty fa que no.

—No, ella va anar a l’Innsmouth High —diu. La Rachel no n’ha sentit a parlar—. Redneckville —explica en Marty.

—Suposo que era la típica nana del cul del món —diu la Ginger—. Sort que me’n vaig anar.

«Sí, ja», pensa la Rachel. Els nanos típics del cul del món no es treuen doctorats a la Universitat de Boston. Però, coi, qui és ella per parlar. Harvard. Vull dir, au va. Beca parcial, sí, però i què.

—I què fas a l’FBI? —pregunta la Rachel amb una altra ullada ràpida a en Pete.

—Perfils, oi? —suggereix en Pete.

La Ginger riu.

—T’ho sembla, eh? Jo he estat decantant-me durant anys per la unitat d’anàlisi del comportament, però l’agència, en la seva inefable saviesa, m’ha ficat a la divisió de delictes fiscals.

—I t’ho passes bé? —pregunta la Rachel.

Parlen de banquers malèvols una estona i, en una pausa, en Marty pregunta com li va l’escola a la Kylie. La Rachel branda el cap.

—Ha patit molt d’estrès.

—Has llegit els correus que han enviat els mestres?

—Sí —contesta la Rachel—. No crec que n’hàgim de parlar, aaa, ja saps, aquí.

—No, sí, esclar —diu en Marty—. Només que, mmm, si a la Kylie li passa res…, la Ginger treballa amb psicòlegs i psicoterapeutes.

—Ja hem provat d’anar a una psicoterapeuta. És complicat —contesta la Rachel.

—En conec de molt bons —intervé la Ginger per ajudar—. Tant a dins de l’agència com a fora.

—Deixeu-ho, que ja ve —diu en Pete.

Malgrat la preocupació de la família, la Kylie no para de somriure. Ha agafat una potinga estranya de Starbucks amb un munt de nata i xocolata per sobre.

—Ens n’hauríem d’anar —diu en Marty.

—Ja? No podem estar una estona junts? —suplica la Kylie.

S’asseuen a la taula de la finestra i van parlant mentre el cel amenaça neu. En Marty observa que a Nova Anglaterra hi ha el millor Nadal de tots.

La Ginger hi està d’acord i explica que quan era ben petita l’havien obligat a viure al sud de Califòrnia, i això feia malbé el Nadal.

I afegeix:

—Ara em sap greu per aquesta pobra gent que viu en altres parts dels Estats Units al desembre. Cal un bon arbre, que faci fred, l’Snoopy patinant per un llac glaçat…

La Rachel somriu i mira de participar-hi, però en Pete veu que s’està cansant. Es diuen adeu i la duu a casa.

A la nit no pot retenir el menjar.

No pot dormir.

S’asseu al llit amb una tassa de te freda.

De nou aquell pensament per castigar-se: «Soc una egoista per voler que la Kylie s’estigui amb mi. La Kylie estaria més segura i feliç amb en Marty i la Ginger, que són gairebé la parella perfecta».

Si hagués sucumbit al càncer fa un any, res d’això no hauria passat. Tothom hauria estat millor si s’hagués mort.