47

Mira fixament la pantalla de l’ordinador. Una pàgina en blanc, un cursor intermitent.

És un matí glaçat de desembre, falta una hora perquè hi hagi marea alta. La conca mareal està plena d’èiders i oques hivernants.

Respira fondo i escriu: «Classe 2: Introducció a l’existencialisme. Els existencialistes creien que les nostres vides eren l’intent d’imposar sentit a una existència allà on no hi ha sentit. Per a ells, aquest món és un ouroboros, una serp que es menja a ella mateixa. Els patrons es repeteixen. No hi ha progrés. La civilització és un pont de corda que penja sobre un abisme».

Fa que no amb el cap. No és el to adequat. Fa clic a eliminar i observa com la feina que tant li ha costat desapareix en un instant.

La Kylie baixa amb l’abric vermell nou. Avui sembla contenta. Ella, com la seva mare, cada cop hi té més traça, a fingir que està contenta. Un petit somriure als llavis i una entonació falsa a la veu. Però els ulls diuen una altra cosa.

Últimament ha tingut molts mals de panxa. Els metges no li han trobat res. Diuen que segurament és estrès. L’estrès que la plega de dolor i li fa tenir malsons i provoca que mulli el llit.

Ella hi fa bona cara, però la Rachel sap la veritat.

—Anem? —pregunta la Kylie.

—Sí. Igualment no em surt res —diu la Rachel, i tanca el portàtil.

—Doneu-me cinc minuts per dutxar-me i sortim —diu en Pete.

—No hauríem de fer tard —contesta la Kylie.

—Si diu cinc minuts, vol dir cinc minuts —diu la Rachel.

En un planeta ple d’homes en qui no es pot confiar (pares que abandonen la família, marits que se’n van amb dones més joves), en Pete no et decebrà. Així i tot, no pensa permetre que un addicte comparteixi casa amb la seva filla, o sigui que s’assegura que en Pete segueix religiosament el programa de metadona. I ho fa, i per guanyar-se la reputació de responsable, ha agafat una feineta de guarda de seguretat per liquidar el deute enorme i sobtat de la targeta de crèdit.

Exactament cinc minuts més tard, són al Volvo i van cap al centre. Aparquen a l’Starbucks, i la Rachel s’aferra a un te calent en un seient del costat de la finestra mentre la Kylie i en Pete van a comprar unes quantes coses.

És un animat matí de dissabte, i Newburyport és ple d’autòctons i de turistes. En Marty els passarà a buscar d’aquí una hora amb la nòvia nova. Té una nòvia nova, per descomptat. El pla B, per fi. Però en comptes de trobar-se a Plum Island, han quedat a l’Starbucks, més segur i neutral, de Newburyport.

Tan bon punt perd la Kylie de vista, la Rachel agafa el mòbil i obre l’aplicació del rastrejador GPS de les sabates. Sí, ja la té, puja per High Street i tomba a l’esquerra per entrar al Tannery. Cada fill de cada pare és hostatge de la fortuna, però no a tots els pares els ho han recordat tan vívidament.

Veu en Pete a l’altra vorera, carregat amb un munt de bosses. El saluda i ell entra a l’Starbucks i li fa un petó a la galta.

—Què has comprat? —pregunta ella.

—Unes quantes coses per a la Kyles.

—Espero que no hagis gastat gaire, ja estàs més que…

—Xxxt —fa en Pete—. Una de les meves grans alegries en aquest coi de vida és fer regals a la meva neboda.

Seuen i xerren i esperen en Marty. Fa tard, com de costum.

—Home, ja el tenim aquí! —diu en Pete, donant uns copets al rellotge i posant-se dret—. Aquesta noia nova és una preciositat, per descomptat. I, mare meva, encara més jove que l’altra, pel que es veu.

En Marty entra alegre i content. Porta uns texans destenyits, una samarreta grisa de coll en V i una caçadora de cuiro Armani. S’ha tallat els cabells i d’un lloc o altre ha tret un bronzejat.

La noia és una coseta de cabells rossos de punta. Més baixa que en Marty, no com la Tammy, però igualment guapíssima. Un nas arromangat tot bufó, ulls blau fosc, clotets. Fa cara d’haver acabat tot just l’institut.

Fan les presentacions. Encaixen. La Rachel no es molesta a quedar-se amb el nom perquè sap que segurament la succeirà una altra com ella d’aquí poques setmanes.

Entra la Kylie i abraça el seu pare i dona la mà a la nòvia nova.

La noia diu que la Kylie va molt calentona i a l’última moda, amb aquell abric de llana vermella, cosa que agrada a la Kylie.

Parlen un moment i la Rachel somriu i es dissipa lentament en el rerefons. Que fàcil és dissipar-se quan ets tan lleugera. Quan l’únic que et dona substància és el verí que tens a les venes.

—Hem de marxar —diu en Marty, i de nou petons i abraçades, i després se’n van amb el Mercedes blanc.

—Em cau bé, la noia —diu en Pete a la nit, mentre sopen—. Li farà bé, a en Marty.

—Jo no m’hi acostumaria gaire; segurament la setmana que ve n’hi haurà una altra encara més jove —contesta la Rachel amb un deix d’amargor que la sorprèn una mica a ella mateixa.

Havent sopat, miren la ubicació de la Kylie amb el GPS (és a casa d’en Marty) i s’hi comuniquen per FaceTime.

Més tard, en Pete va al bany a prendre’s la metadona. Ha començat a barrejar una mica d’heroïna marró mexicana amb el programa de metadona, només per ajudar-lo a passar la nit.

La Rachel no ho sap, però ella ha de prendre dos somnífers Ambien i dos dits de whisky per poder dormir, ara. S’asseu a l’ordinador i prova de tornar a la classe que està escrivint, però no arriba enlloc. Mira el YouTube, i ni tan sols Ella Fitzgerald cantant Cole Porter no li pot aixecar els ànims.

Pàgina en blanc a la pantalla. Cursor intermitent.

Dona menjar al gat i decideix endreçar la casa. Qui pot treballar en una casa bruta?

Puja a l’habitació de la Kylie i aixeca l’edredó del llit. Els llençols estan xops i el matalàs humit. Els hauria hagut de canviar aquest matí. Ara ja és cada nit. No dorm ningú. Tothom té malsons. A casa del pare, la Kylie posa al llit dues tovalloles de platja perquè ell no se n’adoni.

La Rachel s’asseu al caire del matalàs i posa el cap entre les mans. A terra, al costat dels peus, veu la llibreta Moleskine de la Kylie. La cull i combat les ganes de mirar-la. És l’espai privat, sagrat, de la Kylie.

«No l’obris, no l’obris, no…».

L’obre i comença a fullejar les pàgines. Són dibuixos, entrades de diari, llistes de cançons i pel·lícules preferides, noms de gossos potencials, etcètera, i comença a principis d’any. Tot això s’atura el dia que la van segrestar. Després, la llibreta té gargots violents cada cop més aleatoris, pàgines pintades totes de negre, un dibuix del soterrani on la van tancar i informació sobre els segrestadors: «L’home segurament era mestre. La dona es deia Heather. El nen es deia Jared». Una referència al joc de màgia de Houdini que va rebre com a regal de Nadal avançat i els consells per treure’s unes manilles. Més pàgines negres i espirals dibuixats amb tanta força que el paper s’ha estripat. Una de les últimes entrades de diari, de fa només dos dies, és una adreça d’un lloc web que parla de maneres de suïcidar-te sense dolor. «Pastilles? Ofegada?», ha gargotejat al marge.

La Rachel fa un crit ofegat.

—Això no s’acabarà mai —diu amb un fil de veu.

Baixa a la planta de sota, a l’ordinador, i envia un missatge a la Kylie per preguntar-li com li va. Al cap de mitja hora, li contesta que està bé. Que estan tots mirant The Maze Runner.

La Rachel tanca el portàtil i fita la foscor de fora.

—Ho penso fer —xiuxiueja a la nit.

Tot i que l’han netejat a consciència de cucs i programes espia, decideix agafar l’ordinador d’en Pete. Comprova que els programes antivirus i antimalware funcionen bé. Sí. Obre un programa que amaga l’adreça IP. Entra a Tor. Des de Tor, entra a Google i crea una identitat falsa: LaNoiaQueEsDiuAriadna@gmail.com, perquè totes les altres versions del nom Ariadna ja estan agafades.

Troba la plataforma de blogs de Google i hi entra amb la nova adreça falsa de correu electrònic. Crea un blog amb una plantilla minimalista. L’anomena Informació sobre la Cadena.

L’adreça web és la senzilla: InformacióLaCadena.blogspot.com.

Per a la descripció del blog, escriu: «Aquest blog és perquè qui vulgui hi deixi de manera anònima consells o informació sobre l’entitat coneguda com la Cadena. La secció de comentaris està oberta. Aneu amb compte. Només comentaris anònims».

Té manera, la Cadena, de localitzar-la? No ho creu. Només descobriran una persona fictícia que s’ha inventat. Ni tan sols Google no sap qui és. «Voleu crear el blog ara?», li pregunta Google.

Fa clic a «Sí».