50

Dimecres, 5.00 hores

La Rachel no pot dormir.

Es lleva, es posa el jersei vermell tan còmode i la bata, i es fa cafè. S’asseu una estona a les fosques a la sala d’estar, mirant les llums de les cases de l’altra punta de la conca mareal.

Llavors surt a fora i espera. Estira el fil del jersei. L’Eli, el gat, ve a investigar, i després d’acceptar unes quantes carícies, s’esmuny cap a la sorra i els joncs per barallar-se amb les sarigues.

Un pessigolleig d’alerta li encén les terminacions nervioses del clatell. És una resposta que es remunta a mil·lennis enrere. Els humans són tant depredadors com preses.

El batec insistent del cor. El tremolor talismà de les extremitats.

Avui serà important.

El teló s’obre per al tercer acte.

El sol del matí és baix i tènue, i l’aire és fred però no punyent.

L’olor de la maresma.

El so dels ocells.

El groc del llum d’una bicicleta per Old Point Road.

El petit Paul Kirkpatrick avança més o menys directament cap a casa seva. Cada cop hi ha menys gent a qui portin el Globe a casa. En Paul baixa pel carrer. Ella el saluda des de l’escala d’entrada perquè no s’espanti, però igualment se sobresalta.

—Ostres, senyora O’Neill! Quin ensurt que m’ha clavat —diu.

—Perdona, Paul. No podia dormir. I he pensat que esperaria el diari.

En comptes de llançar el Globe amb poca precisió en direcció a la casa, s’acosta a ella i l’hi dona en mà.

—Que tingui un bon dia —diu el noi, i se’n torna pedalant.

Ella entra, obre el diari sobre la taula de la sala d’estar i encén el llum principal.

Passa per alt els titulars i va directament a les columnes personals i els anuncis petits. A pesar de Craigslist i eBay, el Boston Globe encara té dotzenes d’anuncis petits cada dia.

Es mira per sobre les necrològiques i els contactes amorosos i els anuncis de cotxes i finalment troba el que busca sota el títol Miscel·lània:

«Es compren i es venen cadenes: 617-555-0055».

Desperta en Pete i li ensenya l’anunci.

Ell branda el cap.

—No ho sé.

—Ho farem —insisteix la Rachel.

—Per què?

—Perquè això no s’acabarà mai si no hi fem alguna cosa. Està matant la Kylie i ara mateix és allà fora, sotjant-nos, recordant-nos i captant altres famílies, altres mares, altres criatures.

—Parles com si la Cadena tingués vida pròpia.

—És que en té. És un monstre que exigeix un sacrifici humà cada pocs dies.

—No ho sé, Rachel. Deixem dormir la bèstia.

—És que no dorm. Aquest és el problema. Trucaré a aquest número amb un telèfon d’ús limitat.

—Potser hauria de trucar jo. No crec que ningú de la Cadena conegui la meva veu. Si és una trampa, vull dir.

—Dissimularé la veu. Faré l’accent de la meva àvia.

En Pete agafa de l’armari la bossa de telèfons d’ús limitat, en trien un a l’atzar i surten a la terrassa per no despertar la Kylie. En Pete mira el rellotge. Només són dos quarts de set del matí.

—Massa d’hora per trucar a algú?

—Vull trucar abans que es llevi la Kylie.

En Pete assenteix amb el cap. Res de tot això no li fa gens de gràcia, però qui mana és la Rachel i ell ho ha d’acceptar. Ella marca el número.

Una veu d’home contesta immediatament:

—Sí?

—Truco per l’anunzi del diari —contesta la Rachel fent més o menys l’accent polonès de la seva àvia.

—I què vol? —pregunta l’home.

—He tingut problemez amb una cadena i penzava zi teníem el mateix problema i zi enz podríem ajudar l’un a l’altre —diu la Rachel.

Es fa una pausa significativa al telèfon.

—És la que ha escrit el blog? —pregunta ell en un to baix i profund que també té un deix d’accent estranger.

—Sí.

Una altra pausa llarga.

—No sé si me’n puc refiar. I vostè hauria de ser molt recelosa a l’hora de confiar en mi. No em doni cap dada personal, d’acord? —diu.

—D’acord.

—Ens podrien estar escoltant. De fet, podrien ser vostè. O jo. M’entén?

—Sí.

—M’entén de veritat? El perill és real.

—Ja ho sé. L’he vist de prop —diu la Rachel, ja mig abandonant l’accent.

Passen uns quants segons. Llavors:

—Com que es fa dir Ariadna, vostè em pot dir Teseu. Potser podríem entrar al laberint plegats.

—Sí.

—Espero que no sigui una ximpleta, Ariadna. El blog era de ximplets. Aquesta trucada és de ximplets.

—No em considero cap ximpleta. Només soc algú que vol que això s’acabi.

—Que ambiciós. Què li fa pensar que pot aturar aquesta entitat?

Mira en Pete.

—M’he adonat d’unes quantes coses.

—De debò? D’acord, Ariadna, vull que faci això. Vagi a l’aeroport de Logan avui a les dotze del migdia. Compri un bitllet intern que vagi a un lloc qualsevol i surti de la terminal A. Passi el control de seguretat i esperi’s al vestíbul de sortides. Tinc el número d’aquest telèfon. Porti’l. Potser li truco; potser no. No es refiï de ningú, i encara menys de mi. Recordi que un laberint no es construeix per amagar-s’hi, sinó per estar a l’aguait.

La línia es talla.

—Què? —pregunta en Pete.

—Hi aniré.

—No et refiïs de ningú. Ni d’ell.

—Això s’ha d’acabar. Hi vaig —insisteix.

—No. No hi aniràs. És una bogeria.

En Pete està preocupat de debò, però els seus recels també es deuen en part a les seves pròpies dificultats. La Rachel no sap que la metadona no el cura tan bé com ho hauria de fer. Quan estàs deixant l’heroïna mexicana pura, daurada-marró, d’alta altitud, la metadona Bayer no és la solució que els terapeutes de rehabilitació i addicció del Departament de Veterans es pensen que és.

Està nerviós, inquiet, no pensa amb claredat. Embrancar-se en aquest nou projecte ara en aquest estat? Amb la Rachel fent quimioteràpia?

És de bojos. No estan per a això. Val més que ho deixin córrer.

—Tu no em pots dir el que he de fer, Pete. Estic farta que la gent em digui el que he de fer! —diu la Rachel.

—Hi ha en joc la teva vida. La vida de la Kylie.

—Ja ho sé! Que et penses que no ho sé? Només intento salvar-nos! —La Rachel li agafa les mans—. Ho hem de fer, Pete —xiuxiueja.

En Pete la mira.

L’enverinen literalment cada quinze dies a Fruit Street, número 55.

Sobreviu. Tira endavant. Encara és viva.

—D’acord —diu—. Però jo també vinc.