11

Dijous, 11.18 hores

El Hampton Mall és el lloc perfecte per comprar telèfons d’ús limitat. Deixa el cotxe en una plaça de l’aparcament, obre el maleter i remena tot buscant la gorra dels Red Sox de la Kylie. La seva dels Yankees de vegades crida l’atenció; una gorra dels Sox o dels Pats no atrau segones mirades. La troba i se la posa ben encastada al cap, tapant-li la cara.

Li sona el mòbil i el cor li fa un bot.

—Sí? —diu automàticament, sense esperar a veure qui és.

—Hola, Rachel, soc la Jenny Montcrief, la tutora de la Kylie.

—Ah, Jenny, mmm, hola.

—Com és que no ha vingut, avui, la Kylie?

—Sí, està malalta. Volia trucar.

—Has de trucar abans de les nou.

—La propera vegada ho faré, t’ho prometo. Em sap greu. Avui no vindrà, no es troba bé.

—Què té? Res greu?

—Només és un constipat. Espero. Ah i, mmm, vòmits.

—Oh, vaja. Quin greu. A veure si demà ja pot venir. Corre el rumor que està preparant una gran exposició sobre Tutankamon.

—Demà, mmm, no ho sé. Ja ho veurem. Amb aquestes coses no se sap mai. Escolta, me n’haig d’anar, vaig a buscar-li medecines.

—Quant de temps estarà sense venir?

—No ho sé. Ara me n’haig d’anar. —Té una altra trucada, d’un «número desconegut»—. Adeu, Jenny, tinc la filla malalta, no em puc entretenir —diu la Rachel, i contesta la trucada entrant.

—Espero que t’hi estiguis esforçant, Rachel. Confio en tu. No deixaran anar el meu fill fins que algú altre no ocupi el seu lloc —diu la dona que reté la Kylie.

—Faig el que puc —li diu la Rachel.

—M’han dit que t’han enviat un missatge i t’han parlat de la família Williams?

—Sí.

—Si te’n surts, has de callar o patiràs represàlies, com els va passar a ells.

—Callaré. Estic col·laborant. Faig tot el que puc.

—Doncs continua, Rachel. Recorda, si em diuen que portes problemes, no dubtaré a matar la Kylie!

—No diguis això, sisplau. Estic…

Però la dona ja ha penjat.

Mira el telèfon. Les mans li tremolen. La dona estava molt nerviosa. La Kylie és a les mans d’una persona que sembla que estigui a punt de patir un atac de nervis.

Un home jove surt d’un cotxe de la filera del davant. La mira un moment d’una manera estranya i llavors li fa un gest ombrívol amb el cap.

És un altre dels agents de la Cadena?

És que són pertot arreu?

Reprimint un somiqueig, desa el mòbil a la bossa i s’afanya a travessar les portes dobles del centre comercial.

El Safeway és obert i ja està ple de gent. Arreplega un cistell, passa de pressa pels expositors de productes d’Acció de Gràcies i troba el prestatge dels telèfons mòbils barats. En tria un que fa bona pinta, una cosa barata d’AT&T que també pot fer fotos i vídeos. Són 14,95 dòlars. En fica una dotzena al cistell i després dos més. Catorze. En tindrà prou? Només en queden sis, al prestatge. A prendre pel sac. Se’ls endu tots.

Es gira i veu la Veronica Hart, la seva excèntrica veïna de Plum Island que viu cinc cases més avall. Déu meu. Precisament la raó per la qual ha vingut fins aquí era esquivar tothom que pogués conèixer-la. Si la Veronica veu els telèfons, li preguntarà si és que es prepara per a la fi del món i llavors puntualitzarà que, si ve l’apocalipsi, els zombis tiraran a terra les antenes de telefonia mòbil. Serà un bon problema. La Rachel aguaita mig amagada darrere els productes de Halloween que no s’han venut fins que la Veronica paga i se’n va.

Escaneja els telèfons a la caixa d’autoservei. En acabat, va a la ferreteria i compra corda, cadenes, un forrellat i dos rotlles de cinta d’embalar.

El caixer és un hipster amb unes patilles llargues a l’estil Elvis i ulleres de sol.

—Trenta-set amb cinquanta —diu.

Li passa dos bitllets de vint.

—Se suposa que has de dir «No és el que sembla» —diu el caixer.

La Rachel no té ni idea de què parla.

—Què?

—Tot això —diu, ficant les coses en dues bosses de plàstic—. Sembla un kit de principiant de Cinquanta ombres de Grey, però estic segur que té una explicació molt més innocent.

L’explicació real és molt més esfereïdora.

—No, és exactament això —diu la Rachel, i surt volant de la botiga.