60

Una casa a Watertown, Massachusetts, a finals dels noranta. És un més d’aquells barris residencials típics de Spielberg, plens de nanos que juguen a bàsquet, van amb bicicleta, juguen a hoquei de carrer. Se sent fressa d’esbroncades, cançons de saltar a corda, rialles…

Però el número 17 de Summer Street és una casa de dol, no d’alegria.

Han passat sis mesos d’ençà del creuer Princess des de Nassau. La Cheryl no ho ha superat. Com se supera una cosa així?

Ha anat a teràpia i pren diversos medicaments contra l’ansietat. Res no hi ajuda.

El que hi ajuda és anestesiar-se.

Cada matí, tan bon punt en Tom i els bessons són fora, es fa un vodka amb tònica que és sobretot vodka. Llavors posa la tele, es pren un Klonopin i un Xanax i es queda als llimbs.

El matí passa lentament.

A dos quarts de dotze, arribarà el correu. Quan era petita, es repartia el correu dues vegades al dia. Ara només una, a dos quarts de dotze.

Sap què portarà, el carter.

Unes quantes factures, propaganda i una altra carta d’aquelles.

Tanca els ulls, i quan els obre, el sol ha avançat pel cel i és hora de mirar la bústia.

Deixa estar la publicitat i les factures i obre la carta que va adreçada a ella. «Benvolguda Puta», comença.

La resta l’acusa de ser una porca i una mare horrible, responsable de la mort del seu fill.

Aquesta és la tretzena carta que rep així. Totes escrites en majúscules amb bolígraf negre.

La desa amb les altres en una capsa de sabates de l’armari dels llençols i les tovalloles.

Es fa un altre vodka amb tònica. Troba un paraigüet de còctel i el fica a la copa. Mira una estona Days of our lives i puja al pis de dalt.

S’asseu al terra del quarto de bany i obre un flascó de Nembutal. Se’n fica un a la boca i beu. Se n’hi fica un altre i fa un altre glop.

S’empassa el flascó sencer i s’estira al terra del bany.

A les quatre en punt, la Margaret i l’Oliver arriben a casa.

S’han acostumat a tornar sols de l’escola.

L’Oliver engega la tele. La Margaret puja a dalt a llegir. Llegeix molt bé. Dos anys per sobre del seu curs. Ara llegeix Les tombes d’Atuan, d’Ursula K. Le Guin. Enganxa molt, però al final ha d’anar al vàter. Hi troba la Cheryl estirada a terra.

Té escuma pel voltant de la boca, les pupil·les fixes i dilatades, però encara respira. La Margaret fa pujar l’Oliver i els dos nens se la queden mirant.

—Les cartes —diu la Margaret.

—Les cartes —corrobora l’Oliver.

La miren una estona. Té la cara del color del paper pintat de l’estudi d’en Tom, una mena de groc pàl·lid.

En Tom no torna a casa fins a dos quarts de vuit. Els nens mengen pizza feta al microones davant de la tele.

—On és la vostra mare? —pregunta.

—Deu haver sortit —diu la Margaret—. No hi era quan hem arribat.

—Però té el cotxe aparcat al carrer —diu ell.

—Ah sí? —fa la Margaret, i torna a la tele.

—Cheryl! —crida en Tom cap a dalt, però no hi ha cap resposta. Irromp a la cuina i agafa una Sam Adams de la nevera. Fa una mossegada de pizza.

Quan finalment puja a dalt ja és massa tard. El Nembutal ha induït una fallada respiratòria que ha provocat una aturada cardíaca.

Es desploma de genolls i agafa la mà freda de la seva dona.

Comença a plorar.

—Què he fet per merèixer això? —es pregunta en veu alta.

I llavors se’n recorda.