52

Tornen a traslladar-se. Aquest cop de nou cap a l’est. Aquest cop més a prop de casa: Boston. Fan les caixes. Decideixen què guarden, què donen, què llencen. El petit Anthony i en Tom trobaran a faltar Los Angeles, però els bessons i la Cheryl no s’hi han acabat d’integrar mai.

Potser a Boston serà més fàcil. El pare d’en Tom viu a la vora i adora els nets.

Però, vaja, que és un altre cap de setmana de mudança.

La Cheryl belluga la calaixera de l’habitació dels bessons.

Troba la Polaroid que l’Oliver va fer de la Jennifer sense roba. La nena és davant de casa seva, i la fotografia està feta segurament des de la llitera de l’Oliver, a la seva habitació.

Li ensenya la fotografia i li exigeix una explicació. A l’Oliver no se n’hi acut cap. No nega que fes la Polaroid, però. La Cheryl li diu que és un petit pervertit i li dona una bufetada.

—Espera que torni el teu pare —diu.

En Tom arriba amb caixes del supermercat. Ha estat fora molta estona. Tornant s’ha aturat en un bar.

L’Oliver i la Margaret esperen al pis de dalt. Senten que la Cheryl parla amb en Tom. Senten en Tom que diu:

—Marededeusenyor!

En Tom puja a dalt. Arreplega l’Oliver pel coll de la samarreta, el baixa arrossegant-lo de la llitera i el llança contra la paret.

—Tu estàs malalt! Sabeu què penso? Penso que us van posar LSD al menjar quan éreu petits. Ves a saber. Vull dir, hòstia, que potser ni tan sols sou fills meus, collons! —crida.

L’Anthony ha pujat a veure l’espectacle. La Margaret el veu a la porta fent un somriure maliciós. És un somriure que li costarà la vida.

—Només era una broma —diu l’Oliver.

—Jo t’ensenyaré què és una broma —diu en Tom. Agafa el nen de terra, l’arrossega cap al lavabo, el llança dintre la dutxa i engega l’aigua freda.

L’Oliver crida quan el toca l’aigua.

—Això és divertit, oi que sí? —diu en Tom.

En Tom fa rajar la dutxa durant dos minuts i al final la tanca.

L’Oliver plora sense consol. En Tom branda el cap, envolta l’Anthony amb el braç i el porta cap a baix.

L’Oliver seu eixancarrat en un racó de la dutxa, encara plora. La Margaret entra a la dutxa, al seu costat, i li agafa la mà. L’Oliver s’avergonyeix de les seves llàgrimes i de tot el que ha passat.

—Ves-te’n —diu.

Però no ho diu de debò i la Margaret ho sap.

Els sanglots es tornen gemecs. El dia s’allarga. El sol es pon just per Orange Avenue i perfila els avions que aterren a l’aeroport de Long Beach.

—Tranquil —diu la Margaret, agafant la mà tremolosa del seu germà bessó—. Ho pagaran.