34

Dissabte, 16.00 hores

La Rachel condueix fins al centre comercial de Nou Hampshire i torna amb una farmaciola, nines, DVD, una tenda de princesa i jocs. Pura culpa. Pura culpa després del que ha passat. L’Amelia està millor, ara. Ha jugat a serps i escales amb en Pete i s’ha menjat un entrepà de pernil dolç.

Munten la tenda i posen Frozen al reproductor de DVD portàtil. Durant una hora contemplen com l’Amelia mira la pel·lícula, fins que l’aplicació de Wickr sona al mòbil de la Rachel. Puja a dalt a llegir-ho.

Un missatge de 2348383hudykdy2, que simplement diu:

El rescat dels Dunleavy ja està pagat.

La Rachel agafa un dels telèfons d’ús limitat carregats i marca el número dels Dunleavy.

—Sí? —diu la Helen.

—El rescat ja està pagat. Ja saps què has de fer ara.

—Però com podem fer-ho, això? És una bogeria. És impossible —diu la Helen.

Se sent una petita baralla i llavors algú diu:

—No.

En Mike Dunleavy es posa al telèfon.

—Escolta, mira… —comença, però la Rachel el talla immediatament.

—Que s’hi posi la teva dona o mato la teva filla —diu la Rachel.

—Vull saber qui…

—Que s’hi posi la teva dona, imbècil! Estic apuntant al cap de l’Amelia! —crida ella.

Un segon més tard, torna la Helen.

—Ho sento…

—I tant que ho sentiràs, desgraciada. Fes el que has de fer o no tornaràs a veure l’Amelia. Quan tinguis una llista d’objectius, envia-la al contacte de Wickr perquè l’aprovin —rugeix la Rachel, i penja.

Treu la targeta SIM i la fa miques, juntament amb el telèfon, al terra de la cuina. Llença el mòbil trencat a la bossa d’escombraries.

Al cap d’uns minuts, espia l’ordinador dels Dunleavy al portàtil d’en Pete i veu, en efecte, que rastregen perfils de Facebook i comptes d’Instagram. Exacte, així és com es fa avui dia.

En Pete puja del soterrani.

—Notícies?

—Han pagat el rescat.

—S’ho podien permetre. És la segona part…

—Sí. Com està la nostra nena?

—Està bé. Encara mira pel·lis de Disney. Li he promès que més tard jugarem a Operació.

La Rachel fa que sí, absent.

—Mira, Rach, te’n pots anar a casa, jo estaré bé —diu en Pete.

—No, passaré la nit amb l’Amelia —insisteix la Rachel.

—M’ha demanat que m’hi quedi jo, no tu —diu ell suaument.

—Com és això?

—Et té por.

—Oh.

—És millor que em quedi jo. Estic acostumat a subsistir. Un sac de dormir a terra no és cap problema.

La Rachel fa que sí.

—Suposo que va com va, doncs.

—Suposo.

Es miren l’un a l’altre i no diuen res. La Rachel l’observa. Sap que hi ha alguna cosa que no rutlla, però no sap ben bé què. Té a veure amb aquella bossa del que podria ser droga?

—Estàs bé, tu, oi, Pete? —pregunta la Rachel.

—Estic bé.

—Em refio molt de tu.

—Estic bé. Confia en mi —diu ell.

En Pete sap que ella ho sap. És hora de tornar-hi. Ho necessita. El cos l’hi demana. Es pensava que podria fer servir aquesta experiència per obligar-se a deixar-ho, però no és tan senzill. Per alguna cosa se’n diu estar-hi enganxat.

Finalment, la Rachel s’aixeca.

—Truca’m —diu.

—Ho faré.

Li fa un adeu amb la mà, breu i trist, i se’n va.

El mar assota les dunes, i un vent glaçat i tallant envesteix la Rachel. Plou en diagonal i un llamp apunyala els Dry Salvages de Cape Ann.

La Rachel arriba a casa i agafa una Sam Adams de la nevera. La cervesa no està a l’altura. Se serveix mitja copa de vodka i ho remata amb tònica. Pensa en la trucada del primer desconegut. Aquella veu al telèfon. Allò que va dir que els vius només són una espècie dels morts. Era la mena de coses que ella deia als seus amics quan feia primer. La idea de profunditat d’una persona jove. Com si qui hi hagués darrere de la Cadena fes veure que és un savi de cinquanta anys però en realitat fos de la seva edat o més jove.

La Rachel hauria pensat que cal tota una vida per tornar-se tan dolent, però no. I tu què, Rachel? Segrestadora, torturadora de criatures, mare incompetent. Totes les anteriors. I en el fons saps que hauries deixat morir l’Amelia. La intenció hi era i això és el que compta en filosofia moral, en la llei, a la vida.

La teva caiguda ha estat vertiginosa i ràpida. Ets a la gàbia que cau en picat cap a l’infern. I encara serà pitjor. Sempre empitjora. Primer el càncer, després el divorci, ara et segresten la filla, després tu et converteixes en el monstre.