49

La terapeuta és a Brookline, en un edifici nou d’oficines, damunt d’una botiga que ven paraigües fets a mida. Très hipster.

La Rachel espera en una àrea de recepció luxosa i, nerviosa, dona una ullada a les revistes de la Vogue britànica.

La pluja fustiga les finestres, i la minutera del rellotge antic restaurat avança a poc a poc. Es mira una reproducció de Devant la glace de Manet. Una dona mira un mirall, però no s’hi veu la seva cara, cosa que la Rachel troba força encertada tenint en compte la seva fòbia als miralls. La música que posen és d’un dels últims àlbums de Miles Davis, You’re under arrest, li sembla, que també és com un comentari irònic sobre la seva situació.

Es pregunta de què deu parlar la Kylie. Li ha dit que no pot esmentar la Cadena ni el que li va passar, però espera que la terapeuta li doni estratègies per bregar amb les idees suïcides, el fet de mullar el llit i l’angoixa.

Totes dues saben que no funcionarà, però igualment ho han de provar. Què més poden fer?

Cinquanta minuts més tard, surt la terapeuta i fa a la Rachel un petit gest encoratjador amb el cap. La terapeuta sembla que rondi els vint-i-cinc. «Com en pot saber res, algú de vint-i-escaig, del cor humà, o de res, de fet?», pensa la Rachel, i també li somriu.

Tornant cap a casa amb cotxe, la Kylie no parla.

Passen pel pont de Plum Island i per l’antiga carretera de peatge i pugen pel carrer de casa seva. La Rachel no vol pressionar la seva filla, però la Kylie no li ha proporcionat res.

—I doncs? —diu la Rachel a la fi.

—M’ha preguntat si abusaven sexualment de mi. He dit que no. M’ha preguntat si a l’escola em feien bullying. He dit que no. M’ha preguntat si tenia problemes amb algun nòvio. He dit que no. Diu que mostro els signes d’algú que ha patit un trauma físic.

—I és veritat. Et van pegar.

—Sí. Però això no l’hi puc explicar, oi? No en puc parlar amb ningú. He hagut de posar-me a mentir sobre problemes d’adolescent i estrès i preocupacions per començar l’institut. No li puc explicar que van matar un policia davant meu i que una gent em va posar una pistola a la cara i em va amenaçar de matar-me a mi i a la meva mare. No li puc explicar que vaig haver-me d’estirar a terra amb una nena que la meva mare havia segrestat ni que encara pot ser que tornin si en diem una sola paraula —diu la Kylie, i comença a plorar.

La Rachel estira els braços cap a ella mentre la pluja martelleja el sostre i baixa a raig pel parabrisa del Volvo.

—Estem atrapades, oi, mama? Si anem a la policia, tu i en Pete anireu a la presó per segrest. I igualment ens intentaran matar, oi?

La Rachel no té paraules.

Quan entren a casa, hi fa fred, i en Pete mira d’arreglar l’estufa de llenya.

—Com ha anat? —pregunta.

Ella fa que no amb el cap. «No treguis el tema», li diu amb els llavis.

Un sopar silenciós. La Kylie remena el menjar. La Rachel és incapaç d’empassar-se res. En Pete està molt preocupat per totes dues.

Quan en Pete i la Kylie se’n van al llit, la Rachel entra al blog. Hi ha una notificació nova a la secció de comentaris. D’un Anònim. Tira avall i llegeix el comentari.

Hi diu: «Esborra el blog de seguida, abans que els vegin. Mira’t la columna personal del Boston Globe».

No cal que l’hi diguin dues vegades. Entra a Blogger i fa clic a «Esborra blog».

«Esteu segur que voleu esborrar aquest blog i tots els seus continguts?», li pregunta Blogger.

Fa clic a «Sí» i desconnecta.