L’ALTRA IRENE

Ara, sí. Després de trucar un parell de vegades sento les flonges petjades d’algú, calçat amb sabatilles, que avança cap al rebedor. Part de dins, al temps de preguntar «Qui hi ha?», veig evolucionar a través de l’espiell que es bada, un ull que fixament m’inspecciona.

—Senyora Irene!

He gosat cridar aquest nom interpretant que és ella la qui espia. L’ull de la reixeta es mig clou i la resposta m’arriba, vacil·lant:

—Digui… Què desitja?

—Vinc de part d’en Joan Rovira.

He volgut fer-ho curt i efectiu per evitar un diàleg de pis a replà. Ràpid el fresseig d’un cadenat que trava per precaució la porta, seguit del sotrac del pestell que l’entreobre. Pel badall vertical, sobre un fons tenebrós, una cara afable, amb menudes arrugues, dos ulls clars, i un primer gest de sorpresa en una boca de llavis carnosos.

—No temi, senyora Irene, en Joan està viu i sa, i és d’acord amb ell que goso presentar-me.

—Gràcies.

No ha obert encara.

—I el seu nom, quin és?

—No em coneix, vostè: també sóc de Barcelona, i sóc un bon amic d’en Joan Rovira. És d’ell que vinc a parlar-li.

La porta s’obre.

—Ja pot afigurar-se que si no he obert de seguida és perquè en aquestes hores m’estic sola a casa.

—I el seu fill deu ser a la consulta.

—Sí, no sol arribar fins a quarts de nou.

—Justament perquè ho sé he vingut a aquesta hora.

Mig tanca els ulls, tal com expressa en Joan, «quan necessita entendre’s millor amb ella mateixa». Tinc la impressió, pel que em diu amb la mirada, que m’ha entès. No falla, és la Irene.

—Què fa el nostre Joan? Encara que, pel que m’acaba de dir, suposo que està bé.

La veu és clara. La mirada no tant, més aviat em sembla indecisa, un punt emboirada.

—Passi, passi.

Camina davant meu; els passos ressentint-se de l’edat, però de cintura per amunt, ben cossada, encara es gronxa i s’exhibeix amb un punt de coqueteria.

—Segui, a mi deixi’m seure en aquest sillonet: el sentiré més bé.

Ara, a plena llum, començo a fer-me cabal de tal com és, del poc que té en comú amb la Irene segons la descripció suggestiva i eròtica que me n’ha fet en Joan des del primer dia. No oblido que la Irene ja deu passar dels setanta anys.

—M’ha dit que és bon amic d’en Joan i que és d’ell que ve a parlar-me.

—Exclusivament d’ell; però, per començar, entenc que hauria de justificar-me no tan sols per la meva presència, sinó exposar-li l’objectiu que em porta a visitar-la relacionat amb la vida de tots dos.

—Tots dos deu voler dir…

M’assenyala indecisa.

—Especialment d’ell i vostè.

—Doncs digui, digui.

—Em tinc per un bon amic d’en Joan. Tots dos som devots del parc de Pedralbes… Se’n recorda, d’aquest petit parc tan deliciós?

—Amb en Joan ens hi havíem passejat algunes vegades… Aquells arbres!

—Realment, arbres i ocells, una pura delícia. I ara, encara se’m fan més entenedors els motius que en Joan ha tingut per no cansar-se d’anar-hi a prendre el sol i l’aire, com jo mateix, gairebé cada dia.

—Perdoni, no serà pas advocat, vostè?

—Sóc simplement, un home que escriu llibres.

—Ho pregunto perquè m’afigurava… Res, no res, no val la pena… Digui, digui.

—En Joan ignorava que jo fos escriptor, i això que feia temps que ens coneixíem, si bé tan sols com a simples parroquians del parc. Un dia va descobrir un retrat meu al diari, publicat a propòsit d’una meva novel·la. Justament en aquesta novel·la jo parlava d’un seu besavi que portava el mateix nom d’ell: Joan Rovira. En trobar-nos aquell dia al parc se’m va encarar d’arribada i, de primer a tall de broma, va proposar-me, havent-me ja dedicat a narrar l’aventura del seu avantpassat, de dedicar-me a escriure la seva, de vida. «La meva, sí, que és una novel·la!», va dir-me, i afegí: «Sóc tot un personatge!».

—M’estranya. Abans no els gastava aquests aires de fatxenda. Si és que no se li van encomanar durant la seva llarga estada a Amèrica.

—No, de cap manera… Llevat de treballar-hi molt i de guanyar-hi alguns diners, a Amèrica, i és natural, no hi va guanyar res més… Doncs, veu, a mi no em va sorprendre gens ni mica el seu propòsit.

—Tinc, per mi, que haurà canviat.

—Al contrari, pel que ara en sé, i és molt, amb els anys ha anat consolidant el seu caràcter.

—Sigui com sigui, li ha contat la seva vida?

—M’imagino que sí.

—Aleshores, ja és prou gran per saber el que es manega.

—Justament, i ara en té seixanta-dos, no he conegut altre home més fidel al seu tarannà d’adolescent, vull dir, als sentiments que conformen els seus sentiments des de sempre. Uns sentiments que vostè coneix de sobres.

La Irene es redreça, bada els ulls grans com si l’hagués fiblada, mou nerviosament els llavis com si anés a parlar, però es conté.

—Aquestes sobtades efusions, la necessitat, diguem de buidar-se, d’explicar-se, és molt pròpia de gent que, com en Joan, han viscut completament isolats, gairebé sense amics, sense una dona… Sap què els fa falta? Més que de ser escoltats, d’escoltar-se a si mateixos, ben bé com si es prenguessin per altri… Té una idea clara de fins a quin punt ha estat un solitari el nostre amic?

L’interrogant queda suspès entre la Irene i jo. Ens mirem fixament en silenci; les seves dues mans d’artrítica es busquen com a les palpentes damunt la falda.

—Per què ha vingut?

Ho exclama sense aixecar el cap, dolent-se’n més que censurant-me.

—Perquè estimo en Joan i l’estimo a vostè a través de tot el que ell m’ha contat, o bé, si ho prefereix, perquè diria que conec a fons la vida d’ell tant com la seva.

—La meva, no!

—Fins on la seva va unida a la d’ell, sí; de la successiva fins que vostè va abandonar-lo per anar a viure amb el seu pare, no tant.

Acota el cap, s’encongeix, alena amb força.

—És a dir, vostè sap…

—Sé del valor, del respecte que mereix el fervor d’un home per la dona que ha estimat tota la seva vida.

—Igual al d’una dona que en la seva secreta intimitat li ha estat fidel.

Em clava els ulls com en un repte.

—Gràcies, Irene, per no haver-me deixat equivocar.

Li he respost exhibint la carpeta que conté l’original de la meva obra.

—Aquí dins hi ha els testimonis que donen fe de la lleialtat i la constància de l’un i de l’altre.

No pot dissimular sorpresa ni curiositat i, com per instint, les mans se n’hi van a apoderar-se’n. De primer contempla cellajunta la carpeta, després un somriure li asserena la cara, li bada els ulls bonics.

—És a dir: li ho ha contat tot.

—Fins on entenc què vol dir tot, sí, tot.

—Deu suposar que, com a mínim, tindré prou interès per a tafanejar-la, encara que m’agradaria més que me la deixés llegir.

—Quan s’editi podrà fer-ho, però li recomano des d’ara de llegir-la a soles i exclusivament vostè.

Es posa la carpeta a la falda. Se li encavallen els dits en desfer les bagues. L’obre, toca els fulls amb mirament.

—I aquí dins hi ha tota la història d’en Joan i la Irene! Per segons qui, galdosa història; per ell i jo com si, a pesar de les angúnies de la guerra, l’haguéssim viscuda divinament fora del món.

El somriure d’adorable picardia i el cluc d’ulls que li transformen la cara donen a entendre que la simple evocació d’aquella època esplèndida de viure a soles ella i en Joan se li manté encara vivaç, atractiva.

—Li ho explicava tot, el poca-pena!

—Em va donar paraula que no es callava res.

La Irene es puja les mans a la cara i esclata en una ingènua rialla.

—Valga’m Déu! No hauria pas de riure, al contrari, perquè la nostra, d’història, vista sobretot des de fora, no en té pas res d’exemplar… Diu que no va callar-se res… Quan vostè diu «res», vol dir exactament res?

—Res, per exemple, del goig que li produïa quan vostè, de menut, se l’asseia a la falda, i volia rivalitzar amb la mare, fins a les seves escaramusses per a espiar-la a través de portes mal tancades i escletxes de persianes; des de l’angúnia que li feia, ja un cop morta la mare, de sentir des del seu llit que vostè s’havia convertit en l’amiga del seu pare, i ell en animal gelós, fins que l’Adrià va incorporar-se a les milícies populars en esclatar la guerra i es van quedar al pis tots dos sols…

La fesomia de la Irene s’ha anat trasmudant a mesura que li he anat enumerant la realitat d’uns fets, val a dir, amb la intenció que ella se sentís plenament lliure cas que volgués fer-me alguna confidència. Mentrestant ha obert les pàgines del meu quadern a l’atzar, com per «distreure’s» o buscar una treva a la demostració del que per a mi significa «saber-ho tot». De la butxaca del davantal en treu les ulleres amb gafes, se les encavalla sobre el pont del nas…

—Aquí parla de mi!

—Se’n parla sempre.

Llegeix en silenci. L’observo a pler: recordo els pensaments que he fet tantes vegades prenent aquella dona per objecte. I no puc evitar d’identificar-me amb l’obstinada decisió d’en Joan estimulada per la imatge que conserva intacta d’una Irene insensible al pas del temps i que a penes s’afigura a la d’ara…

—Vostè no em coneixia, és clar! O bé sí: diguem que em coneixia sense saber com era físicament…

Deu haver tret l’entrellat dels meus pensaments per pura intuïció.

—… i que, en veure’m, s’ha sentit desenganyat.

—Sàpiga que conèixer-la a través d’en Joan ha estat per mi una mena de singular i apassionada aventura, i que per representar-me-la, i fins i tot desitjar-la, me n’ha sobrat d’imaginació.

—Doncs vull que la conegui!

Ho diu amb orgullosa i pueril presumpció. S’aixeca, entra en una habitació contigua, la sento obrir un calaix i, de nou, el regrés de la flonges petjades. Subjecta contra el seu pit un sobre gran amb totes dues mans. S’asseu.

—Són fotos d’aquells temps… Veu? Ell i jo al Tibidabo: els dos enamorats!… I aquesta, de can Napoleon!…

M’ho esperava: una magnífica femella de bona presència, ufanosa i amb delicioses faccions que dominen els dos ulls grans de mirada clara però torbadora.

—Què té d’estrany que en Joan se n’enamorés, que no s’hagi avingut mai a substituir-la per cap altra?

La Irene es limita a dir gràcies i a somriure. S’apodera de la foto de tots dos.

—Robust, viu, simpàtic, i tan ben plantat!

Ha recitat lentament i amb veu enamorada.

—Feien bona parella… Quina galant dona, Irene! L’havia d’inspirar per força una passió perdurable.

—No podíem viure l’un sense l’altre: com si hagués de durar sempre, i sempre dins el mateix pis, en aquell barri… I ara, perdoni, no he estat capaç d’oferir-li ni una sola beguda… O bé prefereix que li faci cafè en dos minuts?

—Sí, sí, moltes gràcies.

Al cap de poca estona torna amb la tassa.

—Allà a la cuina, pensava en Joan… No podia imaginar-me’ls asseguts pels bancs del parc: ell, explicant-se, vostè prenent notes… Però com?

—Tal com vostè ho acaba de dir: explicant-se, ell; jo, recollint el que va contant i, després, a casa, passant-ho a màquina.

—És a dir: dedicant-se a cosir el que s’emporta embastat… Ara que hi penso: abans m’ha dit que d’aquesta història, en aquests moments vostè n’estava…

—De fet, redactant l’últim capítol.

—I quin és l’últim? El que d’ençà que ha arribat estem redactant vostè i jo?

—El mateix. Però com que avui no prenc notes procuro anotar-m’ho al quadern de la memòria i, en arribar a casa, m’afanyaré a transcriure’l.

—I, d’aquí a un quant temps…

—Sortirà tot plegat en un llibre… De totes maneres li haig de confessar que un dels principals objectius d’aquesta visita és el de tranquil·litzar en Joan, que, si ara es morís, desitjaria morir convençut que la seva única raó de viure ha estat de viure per la Irene, segons les teves paraules que es troben en el text d’aquest quadern.

—Estimat, desgraciat Joan meu!

—Es tracta d’una afirmació que em va fer quan, al límit de la seva resistència, va decidir, «passi el que passi», de venir-la a buscar…

—Parla de…

—De quan vostè als pocs dies d’arribar aquí li va enviar la primera carta…

Reprenc la carpeta. Obro el quadern, busco…

—Em permet?… És aquí. Vegi què va confessar-me: «Jo tenia una sola obsessió: tornar a veure la Irene: parlar i discutir del que fos amb el pare, amb una sola condició: obligar-la a tornar a Barcelona».

—Ja ho deu saber: només va trobar el pare. Jo era a l’hospital: acabava de tenir en Joan Enric. El part no havia estat fàcil… M’acuso de no haver enviat les dues cartes que juntament amb l’Adrià vaig escriure a en Joan: una, participant-li que ens havíem casat; l’altra, anunciant-li el naixement del nen… I ho vaig fer a consciència…

—En Joan se’n va tornar desfet, amb ganes de desaparèixer.

—I jo que em vaig esgarrifar tantes vegades pensant en com hauria reaccionat si arriba a trobar-me a més de casada amb el nen. Aquell dissabte, quan l’Adrià va venir a visitar-me a l’hospital, em va sobrar temps per fixar-me que només parlava atropellada-ment dels dos dies que havia passat amb en Joan aquí casa… No em va servir de consol desfogar-me. Aprensions i cabòries m’havien convertit en una mena de sac de malícia, en una mala bèstia preocupada tan sols per satisfer la seva conveniència.

—I en definitiva, com s’ho va prendre l’Adrià?

—Aquesta deu ser la part tèrbola i complicada de les nostres relacions: les de tots tres dins aquell petit pis on cada u sabia tant o més que allò que feia, què sentia i què pensava l’altre… A l’Adrià, diguem que me l’havia estimat com un germà d’ençà que s’havia casat amb la meva germana. Ja festejaven quan ens vam conèixer. Què pensava de mi, s’ho devia saber ell; de com em mirava, m’ho sabia jo… En morir-se la mare i quedar-me sola, l’Adrià i la meva germana van acollir-me a casa seva. Ella va patir-ne probablement, però mai no va poder-me tirar en cara que jo li hagués faltat. No he acabat d’entendre mai prou bé fins on el meu temperament va prendre part en aquella desordenada inclinació que vaig sentir per l’Adrià; de la part que hi van prendre els meus sentiments de gratitud i fins i tot de compassió, sí que ho sé… En canvi, de la meva passió per en Joan, mai no n’he dubtat: una passió rara, forta. Me’l sentia meu com si fos des de sempre; tot en mi el reclamava en secret. Em callo els esforços que he hagut de fer per resistir, contenir-me; no oblidi que ens portem uns dotze anys, i que instal·lats tots tres en aquella cofurna, d’haver-me casat amb el seu pare, li hauria pogut fer molt mal, fer-me’l a mi, a tots tres.

—Però va cedir.

—Aparentment. Creu que em quedava cap altra escapatòria? No creu que, cedint, evitava una situació que cada dia es tornava més asfixiant i anguniosa?

Probablement no me’n quedava d’altra que em permetés d’anar vivint en companyia de les dues persones que de debò estimava: sobretot, de no separar-me d’en Joan…

—Però ell…

—Ell només em perseguia amb la mirada i amb els seus pensaments; l’altre, m’anava escatimant espai, l’aire que allà dins respirava…

—Abans m’ha dit que també en part i l’estimava, diguem físicament, al seu cunyat.

—Suposo que té interès que jo li parli també tal com penso.

—Què en trauria de callar?

S’apodera d’una de les postals que té a la falda, es contempla amb un deix de satisfacció, de recança.

—Mossega molt un cos quan es té un cos com el que jo tenia aleshores i una té a mà de poder satisfer les seves exigències. Però la veritat és que aleshores no em vaig casar amb l’Adrià. A en Joan, li vam fer creure que ens havíem casat pel civil. L’Adrià trobava intolerable l’efecte que les nostres relacions devien produir-li… Van ser uns dies, uns mesos de malestar, de no gosar tots plegats mirar-nos cara a cara.

—L’Adrià devia sospitar de quina mena eren els sentiments suposo que mal dissimulats que existien entre vostè i en Joan.

—El que ell devia sospitar ho ignoro. No en vam parlar mai. Es refiava que, a en Joan, ja li havia arribat el temps de distreure’s fora de casa amb alguna de les mosses del veïnat que se’l miraven de bon ull sense dissimular gaire… Afortunadament les meves relacions amb l’Adrià van durar poc. No té res d’estrany que es deixés arrossegar per la rafegada de la guerra i que fos dels primers a enrolar-se a les milícies… Més d’una vegada he pensat que també va aprofitar-ho per escapar al clima cada vegada més ofegador de casa, a una situació que s’anava tornant calamitosa… Finalment se’n va anar. Vam quedar sols en Joan i jo…

—Em permet, deixi que busqui un fragment de les primeres pàgines d’aquest quadern. Crec que li interessarà tal com en Joan va explicar-m’ho… «El dia que el pare va sortir de casa cap al front, la Irene i jo vam córrer al balcó per cridar-li: “Adéu”, “A reveure!” En perdre’l de vista, vam coincidir a mirar-nos tots dos d’una manera estranya, convençut que els meus ulls em delataven… “Adéu, pare!”, és clar, però una altra veu i en un to distint afegia: “Ja estem sols!”».

—És veritat, tot i que de moment vam comportar-nos com si l’Adrià encara fos a casa. En Joan no ho sé, però jo, durant uns quants dies, vivia amb la sensació que ens espiava i, encara que jo podia, no devia… M’explico?

—Sí, però ara pensi que tot ja és molt lluny.

—En aquests moments, no tant com suposa. Veig en Joan: se’m menjava amb els ulls, no té pas idea de com m’afalagava descobrir-lo, fins i tot sentir-lo quan ja era sol al llit murmurant a vegades el meu nom, com si em cridés des de la seva passió reprimida… Llegeixi, llegeixi!

—«Pel cap baix feia tres setmanes que vivíem junts la Irene i jo, i que jo cremava. La veia cada dia. Cada nit. Estàvem sols. Rentava plats, es tancava una estona al lavabo. “Bona nit, Joan”. “Bona nit, Irene”. Es ficava al seu dormitori. Jo, glatint, assegut a la meva cadira, fent veure que llegia el diari, però vivint pendent del seu respir, del cruixir del somier cada vegada que es regirava o canviava de jeia, o encara prou estúpid per estar convençut que al final, com que ella, igual que jo, ja no podia més, m’hauria de cridar per força… Quantes interminables nits d’anar tirant més llenya al foc inútilment! De tant sentir-me avergonyit i tímid fins a la desesperació, més d’una vegada vaig estar a punt de perdre els estreps i d’obrir d’una batzegada la porta del seu dormitori…».

—La porta que jo vaig deixar ajustada més d’un dia esperant que em cridés!

—«Tot va arribar d’una manera inesperada, simple… Va ser en un d’aquests diumenges grisos, tristos, jo tancat a casa, havent de suportar tot sol la caiguda de la tarda, sentint-me el cor alterat, que em trobava malament de debò de tant pensar en ella i esperar-la. Va arribar més aviat que de costum, malhumorada, cansada… “M’he avorrit com no en tens idea!”, va dir».

—Havia anat a donar un tomb amb les noies de la casa on encara treballava… Carrers, gent, arbres, cases, se’n recorda? Tot era trist i pansit com la guerra, és clar; tothom callava o enraonava en veu baixa: com si algú s’estigués morint… Té raó en Joan: no ho podia aguantar, i vaig tornar malhumorada, cansada.

—Recorda què li va preguntar vostè, a en Joan?

—Com vol que me’n recordi! Però pot comptar: què hi feia sempre tancat a casa, o com era que no sortia a esbargir-se… o alguna cosa per l’estil… Sí que recordo com si fos ara que va ser aquella tarda…

—Va preguntar-li: «Què hi feies com un mussol aquí dins?».

—Potser sí.

—O alguna cosa per l’estil, que ha dit vostè. Del que devia estar segur és del que li va respondre: «Esperar-te!».

—Me’n recordo!

—I que estava acovardit com un gos.

—En la seva mirada també hi havia la mateixa tristesa dels carrers deserts… Li vaig esbarriar els cabells, com quan era criatura…

—«Com si acariciés un gos…». Ell ho diu.

—No, no; com si acariciés aquell Joan que patia per mi… M’arreplegà la mà, se la va dur a la boca i vaig sentir les dents…

—I diu: «No em va oposar cap resistència; al contrari, se’m va asseure als genolls, s’apoderà del meu cap amb totes dues mans i va petonejar-me desaforadament…».

—No continuï, per favor, no continuï!

—Només unes paraules: les que vostè va dir, segons ell, amb ràbia: «Ja n’estava cansada de posar-me traves, de mantenir-me a ratlla!».

—I vaig deixar que al final se m’endugués a pes de braços.

—M’agrada això que va afegir: «Deu costar d’entendre, però si en aquest món hi ha hagut un noi feliç, sóc jo, el d’aquell vespre!».

—Té raó: va ser el primer dia que vam dormir plegats. També jo, i no me n’avergonyeixo, de confessar-ho: també jo vaig ser feliç… Ja ho sé, la meva passió per ell sí que deu costar d’entendre, sobretot perquè venia de tan lluny: en realitat des del primer dia que, en néixer, em van fer seure i me’l van posar a la falda tal com ara hi tinc aquesta carpeta. Una passió que arrencava a partir d’aquell dia, i de quan el vaig veure créixer, i formar-se, sentint amb una barreja d’emocions molt íntimes que aquell noi era meu, o que també era meu, i que el seu amor per mi se li anava transformant amb l’edat… Què tenia d’estrany que al temps de descobrir la dona em descobrís a mi, que al temps de desitjar una dona em desitgés a mi?… Ara l’entenc més bé que mai, el meu pobre Joan. Sap per què? Perquè jo mateixa, pel sol fet que ara, llegint-me aquestes ratlles; se m’ajuda a reviure més intensament que mai la nostra aventura… Entén? És com si alguna cosa que porto fa anys arrapada a dins surti a airejar-se, a rejovenir-se, a ser més veritat, però no per acusar-me, al contrari… I no el sorprengui que em torbi, que m’emocioni, que fins i tot m’avergonyeixi que li hagi contat qui sap quines converses si no quines escenes!

S’arronsa d’espatlles, em mira cordialment, somriu.

—Al capdavall si tot el mal que féssim fos com aquest, no li sembla?

—Hi estic tan d’acord, que fins he acceptat l’encàrrec de preguntar-li què se n’ha fet d’aquell barnús… Sap de què parlo?

Esclata a riure. M’agafa la mà, m’invita a seguir-la… Entrem en un pròxim dormitori.

—En Joan va dormir en aquest llit.

Ho ha dit de pas, afanyant-se en direcció a l’armari del fons de la cambra. L’obre. En despenja una llarga bossa de plàstic, en desfà l’afiblall i, de dins, en treu el cèlebre barnús.

—Ja el veu! En Joan el va fer servir aquell dia en dormir en aquest llit. Una rampoina! Sí, però és curiós: cada vegada que decideixo llençar-lo, que ja ho intento, me’n desdic: em fa l’efecte que em desprenc d’una relíquia…

Se’m queda mirant-me fixament, mentre acaricia la roba destenyida.

—Li sembla, que l’haig de conservar encara?… Digui, digui!

—No tinc, no conec la resposta adequada… I m’agradaria de tenir-ne una, no sé si la que vostè espera…, si és que n’espera alguna.

Enfunda el barnús. Les mans li tremolen en relligar la cinta. L’ajudo a penjar-lo.

—No coneix la resposta… Vol dir que n’hi ha alguna? No em contesti.

Tornem al menjador. Ens asseiem de nou. Obro la carpeta, busco una pàgina…

—Vegi si en tant que resposta, aquestes paraules d’en Joan són vàlides: «De dona només n’he estimat una, i ara sols acceptaria de casar-me, si pogués, amb aquella Irene d’aleshores».

—Qui sap on para aquella Irene!

—I ell, en Joan d’aleshores?

—Ho sap de sobres: ens portem dotze anys, i no a favor meu!

—La diferència és la mateixa d’abans.

—La diferència, sí, però nosaltres, no… Ni em coneixeria!

—I vostè, a ell, sí?

—Encara deu fer goig: tot just seixanteja.

—Em pregunto si allò que compta realment no és l’afecte, i no poc la comprensió.

—Comprensió… de què? Que no em veu? I ara, no en parlem més, del que m’agradaria que em parlés, si no fos abusar, és d’«una» visita que ja fa temps va presentar-se a la consulta del meu fill dient-se gran amic d’en Joan, i que també ho havia estat de l’Adrià, i meu també… Pobre Joan! Saltava als ulls que el visitant barceloní només podia, i devia, ser ell!

—Era ell.

—I no em va venir a veure, ni que fos per dir-me adéu, ni que fos per dir-m’ho per última vegada!

—No ho entén encara?

La Irene bada els ulls —uns ulls cada vegada més brillants, més clars— i em mira ansiosament… No em contesta.

—Sap què diu, sap què pensa, en Joan?… Escolti: «Sempre estaríem mirant endarrera, enyorant-nos l’un a l’altre, buscant-nos inútilment».

—I no afegeix que podríem fer-nos companyia? Al cap i a la fi, en Joan Enric, tant o més que tenir ganes de casar-se, ha trobat una xicota que s’hi vol casar… Vagi a saber si, segons com, no em tocarà de quedar-me més sola que en Joan!

—Si volgués que n’hi parli? Vull dir, parlar-n’hi al marge de si pensa o no que el seu fill pugui casar-se.

—No en faci cas: és a la Irene de fa quaranta anys a qui s’ha escapat de fer aquests absurds comentaris i unes preguntes que ni resposta no mereixen… Té raó en Joan… El que vostè ha de fer… —Remena les fotos del sobre que ha portat. En separa dues— …el que ha de fer és presentar-li la dona que ara trobaria: no aquella que li he ensenyat abans…

La contemplo una estona. Després aixeca cansadament el cap: en aquest instant, em sembla fabulosament vella. Pressento que està a punt de dir-me alguna cosa que li costa arrencar-se del viu de la memòria… Finalment posa delicadament una mà damunt la meva.

—Creu que és just que hagi pagat a preu tant alt, diguem, la meva culpa?

—No, francament, no!

—Aleshores, per què encara s’obstinen a cobrar-me’l i cobrar-lo a en Joan?

—Tinc ganes d’ajudar-la.

—Recorda la primera carta que vostè li va escriure, la que li va deixar sobre la taula del menjador per justificar els motius que tenia per acceptar d’anar a viure amb l’Adrià, de casar-s’hi quan ja sabia que esperava un fill que no era d’ell?

—Sí, la recordo.

—Els motius que tenia aleshores han perdut validesa?

—No.

—Doncs limiti’s tan sols a preguntar-se: «Quina mena de vida m’esperava si hagués acceptat de casar-me amb en Joan?».

No em contesta. Em presenta les seves dues mans esteses…

—Veu? En Joan té raó: com vol que al cap de tants anys me li presenti amb aquestes dues mans que van destruint el poagre i l’artrosi? No em correspon la companyia d’un marit-amant, sinó la d’una infermera…

—Si li poden servir de consol i d’estímul unes paraules d’ell, les hi repetiré a poc a poc perquè tracti, tal com jo faig avui amb les seves, d’aprendre-se-les de memòria… No fa gaires dies vaig preguntar-li per què no es casava, quan encara potser hi era a temps. Escolti bé què em va respondre: «És inútil, encara n’estic malalt, de la Irene. N’estaré sempre. La dec portar tatuada, no a la pell, sinó a la sang, qui sap on…».

Toquen les vuit.

—S’ha fet tard.

—Preferiria que en Joan Enric no em trobés aquí, no és cert?

—Complicaríem les coses.

—M’agradaria de fer-li una sola pregunta.

—Digui.

—El seu fill no sospita…?

—No, que jo sàpiga. Ni mai no m’ha insinuat tenir cap dubte… Només, aquella tarda que en Joan va presentar-se a la consulta, diria que al noi li va quedar com una sensació d’estranyesa, no goso pas dir de dubte, però… Sopàvem aquí; no em treia els ulls de sobre; s’explicava sobre el que s’havien dit i a ell no devia passar-li per alt que jo me l’escoltava emocionada i com si me li anés bevent les paraules… Aquell vespre, quan ja me n’anava a dormir i em va fer el petó de cada nit, em va estrènyer les mans…, aquestes mans, i em va dir, en un to de veu que després de tant de temps encara em produeix una mena de consol molt íntim: «M’ha agradat, aquest home!».

La Irene s’eixuga els ulls, s’aixeca. M’aixeco.

—Tot capítol, per llarg que sigui, té el seu límit. El nostre, el de tots dos?, ha arribat al seu, i ha arribat l’hora de dir-nos adéu…

—Encara no m’ha dit el seu nom.

—Tant se val; el meu nom no té cap mena d’importància.

—Doncs, adéu, bon amic.

M’acompanya fins al rebedor. M’obre la porta.

—I ara, pobra de mi…

—Ara, en sortir i anar sol, sap què em diré, jo?… «M’ha agradat, aquesta dona!».

La Irene em besa commoguda a la galta, jo m’inclino i amb emoció beso les seves velles mans, enterques, gotoses.

—Bona nit, Irene.

—Bona nit.