No jutjo. Ni tan sols no opino. Al llarg d’aquests dies, i com en un procés verbal, em limito a transcriure a base de la meva personal i novíssima estenografia tot el que, de la seva obsessionant passió amorosa, en Joan Rovira s’avé a confessar-me, així com a acomodar les cartes de la Irene al meu estil personal i a unes normes acceptables.

Ignoro si, de moment, ho aconsegueixo, o bé què és el que aconsegueixo. Ara mateix, d’haver rellegit les últimes dues cartes d’ella que m’ha confiat en Joan Rovira, tinc el convenciment que no es tracta de la meva peculiar manera d’escriure, és a dir, ni tan sols d’una preocupació literària formal. En tot cas, l’accident que incrementa la meva preocupació és que la imatge de la Irene ha acabat per sol·licitar-me tan torbadorament que, a hores d’ara, compromet la postura objectiva que vaig exigir-me des del primer dia. Constato que en el curs de la meva transcripció tal vegada introdueixo amb excés quantitat d’avaluacions personals, és a dir, tendencioses, sobretot que m’he «aprofitat», i no insensiblement, d’una dona que servint-se de l’atracció que exerceix damunt meu, m’obliga a interrogar-me si és que no la sento i la visc embolcallat tot jo per una rara passió personal i si, en certa manera, no he arribat fins i tot a engelosir-me del meu protagonista i coautor, i que també per a mi el pas del temps no implica cap deteriorament de la imatge irreal, inconcreta, que he arribat a fer-me’n.

A bell ull, entenc que la meva ingènua declaració pot semblar desplaçada, irrisòria, tocada (amb permís de Josep Pla) de ribets histriònics; o si no ho resultaria més encara si jo em redrecés per declamar emfàticament (amb perdó de Flaubert): «En Joan Rovira, sóc jo!». Si la Irene ha repetit que s’ha vist obligada a estimar en Joan Rovira també a través d’altres, per què no podria jo excusar-me parodiant-la i dir que és a través d’en Joan —i no excloc el seu pare—, que he après a desitjar-la i somiar-la?

Fóra considerat absurd (si bé, crec jo, no tant com podria prejutjar-se preceptivament) que jo tingués prou pretensions per a esperar que, havent tan amorosament elaborat la imatge de la Irene, els déus, arrencant-la dels meus papers de Pigmalió minúscul, m’atorguessin el do d’oferir-me-la jove i vivent en carn i ossos?