—No és una carta com les altres, oi?

—No, realment, i si us haig de ser franc la trobo extraordinària.

—Qui sap les vegades que la dec haver llegit! Abans d’ahir vaig comprovar que gairebé m’hi emociono com al primer dia. I han passat només trenta-cinc anys. Pel que veig, hi ha coses que sempre més van passar ahir, o que estan passant ara, ara mateix…

Em mira ingènuament. L’entenc: té ganes de parlar-me.

—Molt bé, de tot això que esteu pensant, parleu-me’n.

—En tot cas, de quan em feia dormir, a la seva falda. Ja ho ha llegit. I és que a ella li agradava tant com a mi de dormir-hi. Entengui’m: jo devia tenir quatre o cinc anys. Fins a quin punt ja era sensible a la tendra escalfor del seu pit, al baf agredolç que se li exhalava de l’aixella; sobretot a l’estiu, a la manera enjogassada que tenia de petonejar-me, de contar-me què sé jo a cau d’orella… I no diguem quan, ja de més espigat, així que es descuidava, acudia a espiar-la pels badalls de les portes, sobretot en tornar a casa quan es mudava la roba o, de massa acalorada, corria a rentar-se mig despullada al safareig. No té pas idea de la sensació que em produïa aguaitar-la per les escletxes de la persiana del seu dormitori des de la galeria. «Tu, menut, no es fa això de ficar el nas pertot com les fures!». Em renyava, però sovint esclatava a riure i m’estrenyia alegrement contra el seu pit… Un dia que fent el nen aviciat la devia arrambar més del compte, va escridassar-me: «Ei, babau, que ja ets massa gran per pujar-me a la falda!». Primer toc d’atenció! Vaig haver d’empescar-me complicades astúcies per a poder espiar-la. Sigui com sigui, m’aprofitava del seu deliri afectuós per mi. Ja aleshores m’estimava molt, potser una mica massa, i algun dia encara m’agafava d’una revolada i rient i jugant se’m pujava a la falda… Digui, no troba que tot plegat lliga bastant amb aquesta carta de la Irene?

—Probablement.

—De debò que vaig créixer com obsessionat a la seva ombra, sense cansar-me mai de somiar-la… I ara, veu?, com si ho haguéssim perdut tot d’una ventada!… Afortunadament no em va veure ningú a l’hora que vaig arribar al port per embarcar-me. Ningú no va adonar-se de la tristesa que jo anava arrossegant en pujar la passera, ni que, en ser nit, a coberta, encarat amb el mar, van apoderar-se’m unes tremendes ganes de desaparèixer per sempre.

En Joan Rovira refrega amb el peu uns grumolls de terra, encén un cigarret, les mans li tremolen.

—Joan.

—Digui.

—No us heu tornat a veure més?

—Ni una sola vegada! Quan vaig tornar d’Amèrica, jo n’acabava de complir cinquanta-cinc. Recordi sempre que ella en tenia de deu a dotze més que jo. Si hagués anat a França, creu sincerament que l’hauria trobada, la Irene? I que ella m’hauria conegut?

—Pobre de mi, què sé jo! I és cert que no us heu escrit més?

—Molt de tard en tard ens dediquem una postal, quatre ratlles, d’ella i del noi…, ton demi-frère! Admirable! Hem acabat per convertir-nos en uns altres que hi perdrien no poc a proposar-se tornar a ser els d’abans. N’estic segur: no ens perdonaríem per haver destrossat aquella part tan deliciosa de la nostra existència… Per acabar-ho d’adobar, què hi puc fer?, encara sóc home de ficar-me cada dos per tres al llit amb una dona. Amb una dona de prop de setanta anys, amb la caricatura de la Irene d’aquell temps?… No, de cap manera! En canvi, en arribar a Barcelona se’m van apoderar unes irresistibles ganes d’anar a conèixer el noi; el meu fill… Sé com sóc, i vaig posar-me en guàrdia. M’ho retreia: «T’hi agafes perquè no tens ningú…». Desembocava a la vellesa i m’arribava el temps d’engegar-me a parlar segons com en veu alta després de massa hores d’estar sol… Vaig descobrir que si un pensa en veu alta és simplement perquè necessita fer-se companyia o bé parlar-se com si ell fos un altre. Això va portar-me a sospitar que el desig de veure el noi era un desig sobtat, de flamarada, la natural reacció dels qui jo en dic solitaris de carrera.

—Només una pregunta: quan en parleu, d’aquest «noi», no l’heu anomenat, que jo recordi (tret d’una irònica al·lusió fa un moment), «el meu fill», o com si entre tots tres: la Irene, el pare i vós, haguéssiu convingut que era preferible, més que ignorar-lo, no anomenar-lo, sobretot en veu alta, no sentir-vos anomenar-lo els uns als altres. Per què?

—La culpa no és pas meva, o bé només en part, encara que hi hagi consentit; ni tampoc ho és del pare, que va preferir amagar el cap sota l’ala, tancar els ulls, i acceptar la solució que la Irene astutament li proposava…

—Amb el vostre beneplàcit.

—Anava a afegir: ni és tampoc de la Irene, la culpa, quan en trobar-se en presència del pare i de la seva anguniosa situació d’exiliada optés per callar, sense haver de mentir ni revelar una veritat que tampoc li va ser reclamada. Callar, esperar, deixar passar el temps. En rigor no ha estat un pacte entre tots tres: en tot cas podria parlar-se del pacte del silenci per tal que en Joan Enric, el meu fill, no se sentís ferit, ultratjat, en encarar-se amb la duresa d’una realitat en el fons inconfessable… Escolti què hi va dir la Irene. Aquí té les seves cartes. Si ho prefereix, pot llegir-les ara i aquí mateix.

Prefereixo llegir-les sol amb sol, com deia un amic meu.

Jo també, francament, que ho faci a soles.

Embutxaco les dues cartes i ens donem cita per demà.