D’arribada, com no tenint espera, en Joan Rovira m’allarga la carta del seu pare.

—Recordi que no me la va fer portar a casa sinó al taller on jo treballava.

—Me’n recordo.

—Abans de llegir-la i de parlar-ne m’agradaria de fer-li una pregunta… Vostè creu que aquesta carta l’havia de deixar llegir de seguida a la Irene?

—Depèn del seu contingut.

—Doncs no ho vaig fer. Havia resolt de prendre’m un temps, pensar-hi sense perdre els estreps, esperar l’ocasió oportuna… Quina ocasió?… I pensar, què?

—No puc ni dec aventurar cap resposta sense conèixer el seu text.

—D’acord, té raó… Però encara abans permeti’m que li faci una altra pregunta.

—La que sigui.

—Perdoni que hi insisteixi… En principi, vostè creu que vaig obrar malament?

—Em falten els elements indispensables per respondre-us.

—No sé què em dic: perdoni.

D’un sobre rebregat en treu amb mirament un parell de fulls de paper esgroguissat, pansit.

—Em va costar molt de llegir-la, però Déu, si la vaig entendre! En passar la frontera a l’hora de la retirada, el pobre pare s’havia vist obligat d’abandonar el camí per anar a buidar el ventre. Fosquejava. Ensopegà. Va estimbar-se. Fins al cap d’unes hores una altra colla de fugitius no van descobrir-lo del tot estabornit i necessitant ajuda. Van pujar-lo dalt d’un camió i el van deixar en un hospital de Perpinyà; pel que escriu, el van abandonar com si fos una farda de trastos inútils… Deixi’m llegir unes quantes ratlles: «No he sabut mai quant de temps vaig passar-me a l’hospital, i com el vaig passar, aquest temps. Recordo que algunes rares vegades se m’obria una escletxa que al cap d’uns segons es tancava bruscament: aquelles taques de claror eren els meus petits i únics senyals de vida. Més endavant va ser com si tornés a prendre consciència, però a glops, a batzegades, fins que un dia, en despertar-me, vaig empalmar tot d’un plegat uns quants records i algú que jo havia estat… Més tard vaig acabar per descobrir que em deia Adrià Rovira i Solana». Després ve a dir que en fer-se cabal idea del molt de temps que havia passat sense haver-nos escrit i fer-nos saber res d’ell, va suposar naturalment que devíem haver-lo donat per mort més que no pas imaginar-lo internat en qualsevol camp de concentració d’on, prou que ho deu saber vostè, els anaven traient a carretades… Doncs bé: era com era el pare; va preferir callar fins que el donessin d’alta a l’hospital, i encara més, fins que trobés feina. Entenia, i no s’equivocava, que la Irene i jo la passàvem prou magra… A l’hospital va conèixer un tal monsieur Jacques que tenia un parent malalt a la mateixa sala… Pel que diu, aquest parent tenia mala peça al teler, i el pobre monsieur Jacques, amo d’un taller de reparacions a la sortida de Perpinyà que, ho diu el pare, «li donava tot just per menjar bouillabaisse el diumenge, mentre seia al costat del llit del malalt, ben poc donat a la conversa, s’entretenia xerrant amb mi, que ocupava el llit del costat». En saber que era un tècnic i que hauria de buscar feina així que el donessin d’alta si no volia anar a parar al camp de concentració, devia fer-li el pes, perquè va proposar-li d’entrar a treballar al seu taller… Complidor que era, i amb mans de plata per l’ofici, i la ganga d’un amo amb prou anys a l’esquena i diners per no escarrassar-s’hi, al cap d’una temporada, el pare ja va arribar a un acord per rebre un bon sou i una petita part dels beneficis. No ens ho va escriure de seguida perquè, com de costum, s’havia fet la seva idea… Vegi què diu aquí: «Cas d’haver fracassat, ja em direu què hauríeu tret de saber-ho, i en què us hauria pogut ajudar? Al capdavall fa de més bon suportar un mort que no pas algú que no sap on deixar-se caure. En canvi, ara que ja em guanyo bé la vida i tinc la feina assegurada, com que suposo que no aneu grassos i que, per les notícies que m’arriben, més aviat no mengeu per la gana que teniu i, sobretot, perquè ja no puc més d’enyorar-vos i em feu molta falta… El que més ens convé a tots tres és que vingueu a fer-me companyia, a viure amb mi. Tu, Joan, podràs treballar d’arribada al meu costat, com abans: Així ho hem convingut amb monsieur Jacques… No us baixo a buscar perquè ja deveu saber més bé que jo que m’enxamparien de seguida. Si així fos, imagineu com us complicaria l’existència… D’acord?». Ens anunciava que en rebre la nostra resposta ens faria arribar els francs necessaris pel viatge. «Tanqueu el pis —ens deia—, o millor encara, traspasseu-lo. Veneu-ho tot, no perdeu temps, us espero ansiosament, i si ensopegueu amb dificultats de l’ordre que siguin, enteneu?, ja trobaré la manera que algú s’encarregui de solucionar-vos els problemes, i us dirà tot el que hauríeu de fer per passar la frontera… Això és tot».

—I què hi va dir la Irene? Perquè suposo que més tard o més aviat li vàreu deixar llegir la carta.

—Fins al cap de tres o quatre dies d’haver-la rebuda. Jo no podia més: tenia la sensació que l’estava estafant. Un vespre, ja érem al llit, a les fosques. Tot d’una m’arrapa el braç amb força. «Què tens, Joan? Què et passa?». Segurament que imaginava que ja no em venia de gust. Però és que no podia: ja no podia més… Era com si ell fos allà mateix, entre tots dos, i que m’anava repetint que ens enyorava… «De què es tracta?». La Irene m’ho preguntava més i més irritada…

Al final vaig desprendre’m de la seva mà i vaig tirar-li en cara com si ella fos la culpable: «D’una carta del pare!». Va acusar-ho com un cop de pedra. S’incorporà d’una revolada. Va encendre el llum. «La vas rebre fa dies, oi?». Costava de respondre que sí. Vaig saltar del llit: em vaig treure la carta de la butxaca de l’americana, on la continuava portant com una nosa. Se n’apoderà d’una grapada. La va anar desxifrant, recitant-la en veu alta. Tot d’un plegat se li escapà un sanglot.

Un de sol, i em va dir, estrenyent-me les mans: «Perdona…». Entén la importància que va tenir per a mi aquella paraula?… Perdonar? Què és el que jo havia de perdonar-li? Que s’emocionés en escoltar, com si diguéssim, les paraules del pare? Vaig preguntar-li si comprenia el motiu que jo havia tingut per escamotejar-li la carta uns quants dies. M’agafà la cara amb totes dues mans mirant-me de dret a dret als ulls, on devia descobrir la meva por de perdre-la… «Un dia o altre havia d’acabar tot això nostre…

I hauria acabat fa dies si jo no fos més previsora que tu i no em vigilés…

No hi has pensat que podria quedar embarassada?». Li vaig contestar que a partir d’aquella hora procuraria que hi quedés, així ens hauríem de casar tots dos. Va esclatar a riure, paraula, tractant-me de cadell bufat i gall de panses. Sap què em va tirar en cara?: «Ja m’explicaràs amb tots dos al llit com me les apanyaria!».

No en tenia ni un pèl, de gata moixa, però en escoltar el que acabava de dir es va tapar la cara amb totes dues mans. «No tinc remei, Joan, ja ho saps, i a vegades les engalto sense com va ni com costa… Ara mateix penso en ell, és clar, i penso en tu, i en mi; de sobte tot canvia, i em veig com si tots tres estiguéssim pintats dins un quadre, immòbils, sense saber com sortir-ne…». Què li sembla?

—Situació galdosa, realment.

—Tots tres dins un quadre! Devíem produir un efecte estrambòtic! Pobre home, n’estic segur, havia perdut el compte dels anys que feia que la Irene i jo vivíem junts. I què? Podia ser que cregués de bona fe que als vespres la Irene continuava explicant-me els seus contes de la vora del foc perquè em vingués la son?

—No crec que sigui tan sols amb el vostre arrasador que ho heu de mesurar.

—I amb el d’ell, si no el d’ella, sí?… Em creurà si li dic que ara, ara mateix, sento una angoixa rara, com la d’aquell dia?

S’aixeca, esclafa no sé què insistentment amb el peu.

—Pintats tots tres dins un quadre! Devia voler dir una gàbia, no li sembla? No, per favor, no m’ho digui… «Ja en parlarem demà!». Això vaig contestar a la Irene. Si m’ho permet també li ho dic: «Ja en parlarem demà!». No sé pas què ho deu fer, però em sento cansat, com si hagués fet una gran però inútil caminada… Cansat com aquell vespre que, després de sopar, la Irene se’m va asseure a taula convençuda que havíem de contestar tot seguit la carta del pare…

—Aleshores, descanseu, i fins demà.

—Em perdona, oi?

—Vós direu!

Seguim tots dos avall, pel passeig dels til·lers, en silenci.

Ens diem adéu. Jo cap a casa a poc a poc i a peu; ell cap a buscar la seva moto. M’entregiro: el veig avançar dins el seu aire, un pensament esquenajup, més que pels anys pel que li deu pesar la vida d’home madur i solitari.

És curiós: fa hores que parlo amb en Joan Rovira: s’explica, l’observo, «me l’emporto a casa». Doncs bé, diria que m’és molt més familiar la Irene que no pas ell. Em pregunto si és perquè d’ella m’he compost una imatge seductora d’ençà del primer dia, i que, en tant que dona, em resulta rotunda, elemental, atractiva, que és ella que m’ha descobert el seu joc sensual i agressiu, i que donat el seu tarannà i la força abrivada de tots dos, la jove força dels seus instints, no els censuro per negar-se a tolerar entrebancs de cap mena.