«Estimat Joan: Estic tan contenta avui, i com que desitjo que tu també ho estiguis, t’ho diré d’una revolada: en Joan Enric ha acabat la carrera de metge! Tot el que això representa íntimament per a tu i per a mi jo m’ho sé i, en aquests moments, tu també t’ho saps: ve d’un lluny que ara se’ns acosta com una recompensa…
»Se’l mereix, ell sobretot, aquest èxit, guanyat a pols, a còpia de cremar-se les celles. Tantes nits, sol al menjador, vetllant abocat sobre quaderns i llibres i més llibres… El veia fet i pastat com un Rovira autèntic…
»Ja ho veus: l’un, metge francès, l’altre amb taller acreditat a Perpinyà… Però, i tu i jo? Tu, sense mi, a l’Argentina. Jo, sense tu, a França. Així anem donant tombs aquests quatre tossuts i apassionats, passant dies, mesos, anys… Si en fa de temps que no rebo ni una sola ratlla teva! Val a dir que jo tampoc no t’escric gaire tot i que encara et recordo com si et sentís alenar al meu costat. I és que tu i jo ens hem hagut d’acostumar a conservar el foc sota la cendra, i encara d’amagat… Pobra Irene, oi? Sí, i amb els anys s’ha tornat fredolica. Però encara quan, com si el fred no hi bastés, bufa la tramuntana i ja sóc al llit, penso en la manera que tenies d’abraçar-me… Quantes i quines hores hem viscut tots dos! Per què no podríem recordar-les i enyorar-nos-en, jo que encara enyoro aquell pis, fins i tot el paper de les parets i les petúnies de la galeria, i els teus prismes de color del llum del menjador, i els teus passos en pujar les escales…
»Joan, com vius? Amb qui? Com us va el negoci amb en Roger? Quina vida fas? Com et tracta a Amèrica, la vida?
»EI cor em diu, tot i que el cor acostuma a enganyar-me, que ja no tornaràs, que potser t’has casat, que fins i tot tens fills, i t’ho calles perquè saps si em perdo o no per gelosa. Sé que no deixaràs de comprendre’m si encara avui et torno a repetir que no tornis. També pensant en mi i en tot el que em contesta el mirall, però pensant sobretot en el nostre Joan Enric i en l’estimació que li ha posat el teu pare…
»T’ho prego, escriu, ni que siguin unes ratlles, al noi, i al seu avi, i a mi, per felicitar-nos. I t’ho suplico, Joan, no em deixis mai ni tan sols entreveure que ja em vas oblidant… M’ha agafat fred. Ni que sigui de tan lluny, abraça fort la teva IRENE.
Passo a transcriure la segona carta:
«Estimat Joan: No ens ho esperàvem pas, tot i que pel seu aspecte d’home cansat, extenuat a dies, enteníem que anava de mal en pitjor, que es fonia, que ens mirava sovint com si amb prou feines ens veiés o com si ens hagués començat a dir adéu. En llevar-me, i abans de preparar-li l’esmorzar, tenia per costum trucar a la porta del seu dormitori. El teu pare era home d’anar per feina i solia enllestir de pressa. En sortir del lavabo cridava el noi, que cada dia a les vuit ha de ser a l’hospital. Abans d’ahir, jo era a la cuina, em va sorprendre no sentir el seu anar i venir pel pis, ni el més mínim soroll. La porta del dormitori del pare estava tancada. Vaig trucar i vaig cridar-lo sense obtenir resposta. Entro: com si dormís; el toco: cap gest, cap moviment… En Joan Enric va auscultar-lo ben a fons. “Li deu haver fallat el cor”, va dir i, desolat, va exclamar: “De poca cosa li ha servit que jo fos metge!…”
»Ahir el vam enterrar. És estrany que et trobés a faltar?
No ho deu ser, però et vaig trobar a faltar com mai. De fet, d’ençà que sóc aquí, sempre hi ha hagut un buit al meu costat: una buidor que haurà de subsistir perquè si tu et decidissis a omplir-la destruiríem una vida que és tan teva com meva…
»Afortunadament m’he fet vella. Qui sap on para aquella Irene que tu has sabut estimar més del compte! També envellir ve a ser un consol, m’entens?: haver deixat de ser una dona temptadora, si és que algun dia vaig ser-ho.
Aquest consol m’ajuda a anar vivint amb més resignació dia a dia…
»Cada vegada que t’escric una carta haig de vèncer, com ara, l’angúnia de saber que toparé inevitablement amb el moment que t’hauré de dir adéu i, d’afegir que t’abraço…
»I t’abraço, i et dic adéu, Joan, i avui com mai… Gràcies per tot, estimat meu, per tot. Molt teva, IRENE».