Em disposo a treballar com altres tardes però abans recapitulo: dono un cop d’ull a les meves primeres converses amb en Joan Rovira.

Ningú, si no jo, crec que fóra capaç de detectar el to espontani de les paraules del meu protagonista. M’ha calgut interpretar no pocs matisos, insinuacions, que encobreixen la murrieria que sol introduir en certes locucions, certs exabruptes il·lustrats per subtils ganyotes d’aprovació o de menyspreu, de lànguids gestos que li serveixen per atemperar la rudesa d’allò que sol explicar sense gens d’afectació… Fins a quin punt sé tanmateix transformar aquesta mímica amb mots adients? O bé sóc jo qui introdueix afectació en la forma narrativa d’unes confidències tan sovint alterades per pauses i punts suspensius que ell substitueix i remata per un graciós bellugueig dels dits com si talment polsés l’aire? També em preocupa, per exemple, haver de convertir tants pretèrits en presents d’indicatiu…

Rellegeixo, i per bé que em dic: tot plegat és provisori, no em sé estar d’introduir ja des d’ara qui sap quantes esmenes en espera d’una relectura definitiva.

Posar punt final a una obra, ha dit, aproximadament, algú, no significa de cap manera haver-la enllestida, sinó simplement abandonada. Resultaria, doncs, «injust» que ara jo abandonés la meva. Pensar, no ja en el desenllaç, sinó en el curs immediat, em neguiteja simplement perquè visc l’obra, i l’obra pot viure en mi en tant que dependre de la veu d’altri: veu, naturalment, capaç d’estroncar-se tot d’una a causa de qualsevol desagradable contingència. Avui mateix, en separar-me d’en Joan, i veure’l allunyar-se fent un amb la seva moto i penetrar dins l’envitricoll de la Diagonal, m’ha fet un salt al cor, com si hagués penetrat en un laberint a jugar-se la vida a cara o creu. En aquest cas, és evident que seria ell qui abandonaria l’obra, que m’abandonaria a mi! «Déu volent, tot irà bé!», que diu en Guiu de Fornells. Així i tot, en cas de continuar, quin procés ens espera?

Cada dia em sembla descobrir possibles nous rumbs que en bé o en mal encaminarien amb coherència els esdeveniments cap al seu, per ara, imprevisible desenllaç. Hauré de calmar la meva impaciència i comprometre’m a no intervenir ni modificar el destí d’uns personatges arribats ben bé per atzar a les meves mans…

De totes maneres, després d’haver llegit les pàgines que porto escrites, hauré d’arrossegar la incòmoda sensació d’haver fet trampa, d’haver incorporat idees i sentiments exclusivament personals en la transcripció dels meus apunts a màquina. Hauré caigut, doncs, de nou, víctima del pecat original que pesa damunt de l’escriptor que es creu omnipotent, no servint els seus personatges sinó servint-se’n? Tant se val, em dic, si realitat i fantasia, tot i ser d’essència distinta, s’avenen a complementar-se i a reclamar apassionadament de mi la represa del diàleg amb qui és ja, a hores d’ara, el meu protagonista.