QUATRE PARAULES

Convençut que, al cap de set anys d’haver abandonat la pràctica de la novel·la a causa d’una promesa molt formal que m’havia fet, no podria ser mai més acusat de relapse, vaig sorprendre’m a les acaballes de l’últim mes de maig posant punt final a aquesta petita novel·la: Appassionata.

No és possible que em passés per alt que faltava a la meva prometença ni tampoc que la meva represa fos immotivada. No. No ho era.

Home de diàleg, de tard en tard se m’acut de cridar a consulta l’adolescent que vaig ser perquè, plegats, passem balanç i fem examen de consciència. Aquest ja tan remot personatge de la meva comèdia continua com tantes vegades, per començar, acusant-me d’haver frustrat el poeta que glatia en ell i que aspirava a ser a partir dels quinze anys. Tot el que jo he sabut fer, per tal de moderar el seu retret i de rescabalar-ho, ha estat de distreure’l amb periòdiques traduccions d’«els altres».

Ara bé, en un d’aquests íntims i perillosos diàlegs, l’autor de Pàgines d’un adolescent va gosar retreure’m que, sobretot en les meves darreres novel·les, més que defraudar-lo, l’he traït en allò que ell considera constituir la seva essència: un romàntic… «On n’est pas sérieux, quan on a dix sept ans», vaig tirar-li en cara amb Rimbaud. I ell va replicar-me amb Baudelaire: «Qui dit romanticisme dit art moderne, c’est à dire intimité, spiritualité, couleur, aspiration vers l’infini». Que era molt, si no massa! L’aire que «ell» havia respirat al seu barri, les seves familiars imatges quotidianes, les impacients, necessàries lectures, a més de la saba agressiva de certes tendències que el seduïen, tot plegat es conformava plenament amb el tarannà en formació d’aquell fogós repatani…

Cada vegada que, anys enllà, creu que m’he desviat o he renunciat, diguem, a la meva fe de baptisme, m’ho ha retret severament. Fins i tot m’amonesta: «Tal com escrius darrerament, o tal com t’has esforçat a escriure, creus que respon al teu temperament, a la teva genuïna manera de ser escriptor?». Replico, m’explico, tracto de posar en evidència els arguments que em semblen vàlids i que justifiquen, dic jo, els canvis introduïts, sobretot d’uns anys ençà, en la meva obra… M’escolta. Somriu, però amb sorna. Mal senyal. Creu que aquest silenci meu de fa uns set anys m’acusa tant com a ell li dóna la raó i el justifica… Al capdavall, i per si ja a les meves acaballes resultés inevitable, he acabat per transigir i entendrir-m’hi fins al punt que un dia, vagarejant pel parc de Pedralbes, com solc fer als matins, vaig descobrir-me posant-li paternalment (romànticament?) la mà damunt l’espatlla i, com si ho fes al dictat i oblidant-me dels meus setanta-set anys, vaig abocar-me a escriure aquesta appassionata història d’amor.

Ha estat escrita, doncs, acceptant tots els riscs, fins el de no connectar amb l’home d’ofici, però sí, i plenament, amb el lector, si més no, amb la mena de lector encara amb suficient interès per a comunicar-se amb la gent que, en vista de l’espectacle que estem representant entre tots, ha triat de practicar l’amor, ja és prou sabut, el més vell i al mateix temps un dels més bells «oficis».

X. B.