En Joan Rovira em produeix la impressió d’haver arribat amb la papada reinflada com la d’un pioc.

La llibreta d’apunts, el llapis, les ulleres.

—És dels que van per feina, vostè!

—M’ha tocat d’anar-hi sempre.

—Jo, ahir, abans d’adormir-me, també vaig haver d’escarrassar-m’hi… Vinga llegir tot de pàgines d’altre temps.

—Llegir, què?

—El llibre de la meva vida. Ha! Ha! Tot això de fer marxa enrera, capítol per capítol, no és això?

—M’interessaria donar els primer passos a base d’unes quantes dades biogràfiques, les més indispensables per tal de situar-me, jo, i, pensant més tard, en el lector. Després no hauríem de preocupar-nos més de la cronologia. M’explico?

—L’entenc. Jo també m’ho estimaria més.

—Doncs, si us sembla, comencem.

—Un moment. Suposo que no espera pas que li parli de la guerra.

Sóc dels qui en van quedar farts, d’aquella salvatjada. Em vindria a repèl de parlar-ne. Si ho fas, i el d’allà baix no ha fet l’ànec, encara t’exposes que et fotin a La Model o que et convidin a passejar fins al Camp de la Bóta. Al pare i a mi, però a ell sobretot, massa que li va tocar de pagar-ne a preu fort les conseqüències.

—Endavant, endavant. Jo també me la sé de memòria la guerra.

—Doncs comencem tal com m’ho porto rumiat… Em dic Joan Rovira i Folguera. Vaig néixer el 3 d’agost de 1920. Si treu el compte trobarà que en tinc seixanta-dos. El juliol del 36 m’arreplegà, doncs, a punt de complir-ne setze. Jo, prengui’n nota, als setze anys, ja m’havia enfilat com una carbassera, i era un xicot massís, fogós, tirant a reprimit, i repatani a estones… Feia un parell d’anys de la mort de la mare. Se’n va anar d’un dia per l’altre, d’una embòlia. En quedar sols al pis el pare i jo, l’àvia vingué a viure amb nosaltres juntament amb la tieta Irene, germana petita de la mare… La pobra àvia no gastava salut; la mort de la mare va trasbalsar-la molt, es va anar apagant com un ciri petit. Només li faltava haver canviat de pis i de barri. Va anar a fer companyia a la mare tal com havia demanat més d’una vegada, adonant-se que la vida, ho deia ella mateixa, se li refredava.

Es detura.

—Troba que vaig massa de pressa?

—Per ara no.

—Tinc ganes de fer-li una pregunta, i perdoni si en tot cas em fico en camisa d’onze vares… S’ho apunta tot, és a dir, té el propòsit d’apuntar-s’ho tot?

—Tot allò que em sembli indispensable, sí… És probable que, més endavant, hagi de demanar-vos algun aclariment, o alguna dada suplementària.

—No se n’estigui.

—Ara em limito a prendre notes, veieu? Les que m’hauran de servir per anar escrivint a la meva manera el que m’aneu contant.

—D’acord. Li deia…

—Em parlàveu d’una tia que havia vingut a viure amb vosaltres quan se us va morir la mare.

—I que en morir l’àvia va continuar vivint amb nosaltres… Tenia uns onze anys més que jo… Tant se vall… Ja observarà que mai no l’anomeno tia, ni tampoc tieta, és clar, sinó Irene: nom que m’ha agradat molt des de sempre.

És evident que vacil·la, fins i tot m’interroga amb un gest molt expressiu del cap i un sobtat parpelleig nerviós.

—Endavant!

—Sí, és clar… Doncs afegeixi: al cap d’un cert temps d’haver enterrat l’àvia vaig descobrir que el pare es ficava al llit de la Irene… També vaig descobrir que jo era un animal gelós. De moment potser sí que vaig acabar per arronsar-me d’espatlles… Segons quines manies no fan per mi… Si en té de sort, em deia, ell se la fot, i tu t’has de mossegar la llengua, consolar-te tot sol, com un cadell, dormint amb ella de pensament i a distància… Excuses!, sí, perquè jo, del més enllà dels meus records, trobo que, a la Irene, me l’he estimada d’ençà que era una criatura. Ja de menut vaig ser sensible a la seva atracció. Quan se m’enduien a passar uns quants dies a casa de l’àvia, solia dormir amb la Irene, perquè jo al·legava que tenia por. Ho deia i era veritat, però també ho era, i molt més, que em feia una tremenda il·lusió d’arraulir-me, d’acotxar-me al seu costat. D’aquella mena de vacances m’ha quedat sempre més en algun racó de la memòria la sentida d’una tèbia fragància que em torbava, sobretot quan m’abraçava i em contava qui sap què a cau d’orella… Més tard, abans d’entendre’s amb el pare, jo, i parlo des de qui sap quan, ja me n’havia fet tips i tips, de seguir-li el rastre, d’espiar-la, d’arrambar-la així que l’ocasió s’hi prestava. Després, quan el pare ja l’anava a trobar al llit, la Irene no podia aguantar-me ni un moment la mirada, m’esquivava, sopava a corre-cuita per estalviar-se la conversa i anava a refugiar-se a la cuina o al lavabo…

—Un moment, si us plau.

—Perdoni, he cregut que tot això ho havia de dir de pressa, perquè si no…

Es detura, s’inclina com si volgués seguir de més a prop la meva mà ressagada que s’afanya a incrementar la meva provisió de notes. Temo abusar de les abreviatures, d’un excés de signes convencionals que improviso sobre la marxa com si m’inventés una estenografia que, després, em costarà de desxifrar.

—No hi pateixi, si vol puc anar més a poc a poc. Ho porto tot ben rumiat.

—És simplement qüestió de trobar-hi l’encaix indispensable… Endavant.

—L’aventura entre el pare i la Irene va durar poc. Ens va caure a sobre el 18 de juliol. El pare, és clar, va córrer a allistar-se a una de les primeres columnes de voluntaris que van sortir cap a l’Aragó. Va ser aleshores, en pensar que em quedava sol al pis amb ella, que vaig començar a delirar, a engrescar-me. El dia que el pare va sortir de casa cap al front, vam córrer al balcó a cridar-li: «Adéu! A reveure!»… En perdre’l de vista, la Irene i jo vam coincidir a mirar-nos als ulls altra vegada, com si tot d’un plegat hagués desaparegut un destorb, una nosa… «Adéu, pare, i que tinguis sort!», és clar, però una altra veu, també meva:

«Ja estem sols!…». Emocionat, atabalat, esperançat, cap cot, vaig entrar a asseure’m al balancí. La Irene devia suposar que plorava, perquè va passar-me els braços al voltant del coll… «No ploris, Joan, serà qüestió de poc temps. Ell mateix m’ho ha dit…». Devia adonar-se que jo m’abandonava amb excés de gratitud a la seva abraçada, que reclinava goludament la cara sobre el seu pit, perquè va apartar-se de mi, i es va asseure al meu davant ara ja gosant mirar-me de fit a fit i amb insistència.

En Joan Rovira fa una pausa mentre jo transcric el que em conta encalçant-lo a rodolons i a empentes.

—M’imagino que tot això és vulgar, que ho deu trobar sense interès i poc original. Li recomano paciència.

—Us escolto amb atenció i no he parat ni un moment de prendre notes… Em dèieu que el vostre pare es va incorporar a…

—Al cap de pocs dies vàrem rebre la seva primera carta. Venia del front d’Aragó. No era ben bé una carta, sinó una dotzena de ratlles mal comptades. Era poc donat a l’escriptura, el pare, com jo mateix. Ens sobrarien dits d’aquestes dues mans per sumar les que vam rebre.

—I vosaltres dos li escrivíeu sovint?

—Jo més que ella… Qui sap si jo amb no prou bona consciència, o amb astúcia, com si a distància, més que no pas de la vora, pogués llegir-me els pensaments. Ara mateix em costa d’entendre com ens vam organitzar la Irene i jo per viure junts. Jo seguia treballant al taller on el pare m’havia fet entrar, i ella, és clar, continuava fent de perruquera.

—Abans m’heu dit que treballàveu amb el vostre pare…

—A can Gumbau. El pare hi havia entrat quan tenia l’edat que jo tenia aleshores… A causa de la guerra es treballava frenèticament. Plegàvem tard, massa tard, fins i tot a les tongades que sovintejaven, i no poc, els bombardeigs… Fos com fos, la Irene m’esperava per sopar, mentrestant, cosia, planxava, escoltava la ràdio… Entenc que em tocaria de parlar de debò d’aquesta llarga temporada que vaig viure sol amb ella… Què li sembla?

—Si a vós us ho sembla, me’n parleu. No és cosa meva.

—Jo diria que ha començat a ser-ho. Fa una estona que fins i tot tinc la sensació que el vaig convertint en el meu còmplice.

—Com si estiguéssim cometent plegats un delicte?

—No he ensopegat la paraula! Potser hauria d’haver dit encobridor, no és cert?

—Diguem encobridor, però si em decidís a escriure el llibre, i el llibre es publiqués, jo declino des d’ara tota responsabilitat.

—No es preocupi: ni la Irene, ni el pare, ni un servidor no sortim als diaris.

—Doncs girem full, i no us dolgui parlar-me de la vostra parenta.

—Al contrari, ho trobo irresistible… Deia que m’esperava per sopar. D’arribada el servia. Menjàvem junts, naturalment. Faci’m el favor d’imaginar-s’ho. Jo acabava de complir setze anys. Ella en tenia vint-i-sis o vint-i-set, però era una d’aquelles dones que no tenen edat, que són, com li ho diré, molt dones… Seia a l’altra banda de la taula. A vegades parlàvem poc, acaparats de debò per la gana. Ens miràvem de reüll, explorant-nos, espiant-nos… No sé quin interès pot tenir que li expliqui que els prismes del llum del menjador eren verds, com si fossin allà i depenguessin de la seva mirada, i jo no li pogués treure els ulls de sobre, com si amb la sopa de pa i el verat jo me l’anés empassant, a ella, i me la volgués aprendre de memòria per quan em trobés al llit tot sol sense ella…

Li ha faltat alè per acabar la frase, i somriu ingènuament.

—Un moment, i perdoni…

Encén un cigarret. Sento damunt la mà la mirada d’en Joan Rovira. Aixeco el cap per indicar-li que torno a estar a punt. M’agrada el seu somriure.

—Li cauen malament les escenes de llit?

—Estic avesat a dir les coses pel seu nom.

—Ho dic, perquè ja ho sap vostè: hi ha cada pitxolí, cada melindro!

—I ella, què?

—Ens assemblem com dues gotes d’aigua. Si l’hagués coneguda em comprendria.

Per uns moments, mentre pipa amb avidesa, sembla que necessita distreure’s: contempla uns arbres, els assenyala.

—Els cedres, oi? Quins mascles al costat dels til·lers!

—Molt just, però no us distragueu i anem a la nostra.

—No és que em distregui: passa que, encara que no ho cregui, tinc por que aquesta nit em costarà Déu i ajuda dormir si parlo massa d’ella… Un pensament en porta un altre i, aleshores, no ho puc evitar, tot i que és mort, em poso a discutir amb el pare…

—Doncs, si voleu, parleu-me’n.

—Massa que es presentarà tot sol quan sigui l’hora… Però, pensant-hi: què tenia d’estrany que, pobre home, se n’enamorés? Era fort com un toro, tal com ho vaig ser jo de jove.

—Mentrestant era al front d’Aragó, no és així? I vivíeu amb la Irene.

—Pel cap baix feia un parell de setmanes que vivíem junts la Irene i jo, i jo cremava… La veia cada dia, cada nit. Rentava plats, es tancava una estona al lavabo, es ficava al llit. Bona nit, Joan. Bona nit, Irene. Jo glatint assegut a la meva cadira, fent veure que llegia el diari, però tot jo vivint pendent… de què? Si en vaig ser, d’estúpid! Que al final, com que jo no podia més, ella m’hauria de cridar per força i, aleshores… Quantes interminables nits d’anar tirant llenya al foc inútilment! De tant sentir-me avergonyit i tímid fins a la desesperació, més d’una vegada vaig estar a punt de perdre els estreps i d’obrir d’una batzegada la porta del dormitori.

—Tot plegat en una temporada ben escassa de distraccions.

—I tant! Ni els vull anomenar, els fills de gossa que es dedicaven a bombardejar-nos. Recordi què li vaig dir de la guerra. Però veu, jo hi patia i em venia de nou cada vegada que sentia l’espetec de les bombes; ella, poc… Si almenys hagués estat poruga, i jo valent, l’hauria pogut protegir entre els meus braços!… Cap diumenge a la tarda no va privar-se de sortir amb unes amigues, baldament ens haguessin bombardejat feia poca estona. On anava? A ballar. A ballar? Jo no volia saber res de les seves antigues històries amoroses… «Joan, no et sap pas greu que surti?… Per què no véns?… També et quedes?… I què faràs aquí, tot sol?». Aquell dia vaig contestar-li amb un rogall a la veu: «Esperar-te!». Se’m va quedar mirant molt fixament, i aleshores no vaig saber entendre a fons la seva mirada. Sé, això sí, que fins aquell dia havíem congeniat de debò. A partir de la nit d’aquell diumenge es va tornar més cautelosa, més esquiva, no, esquiva tampoc, tampoc esquerpa…, retreta, això vull dir, retreta.

—Però ella devia adonar-se de tot!

—Com si jo fos de vidre. Sigui com sigui, recordi les seves relacions amb el pare, i que jo, ben mirat, encara era un pipioli… Congeniàvem, he dit. Sí, sobretot quan callàvem i ens miràvem sense dir-nos res… La sabia llarga, i tot i ser de foc, havia après d’administrar-se l’abstinència i la gana, de conservar el caliu sense a penes ventar-lo. I fixi’s: tot va arribar d’una manera inesperada, simple… Ahir ho pensava: va ser ben bé com si hagués anat de feia anys al llarg d’un carrer que em semblava interminable i, tot d’una, en tombar una cantonada, m’hagués trobat amb ella que també feia temps que m’esperava… Justament va ser en un d’aquests diumenges grisos, tristos, jo tancat a casa, havent de suportar tot sol la caiguda de la tarda, sentint-me el cor alterat, que em trobava malament de debò de tant pensar en ella i esperar-la. Va tornar més aviat que de costum, malhumorada, cansada. «M’he avorrit tota l’estona», va dir. Ja em diràs qui l’aguanta aquella tracalada d’escanyolits, de tolits i d’inútils del Casal. «I tu on has anat?». No m’he mogut, vaig dir-li. «I què hi feies, aquí dins? Esperar-me?»… Me la devia mirar d’una manera rara, potser acovardit com un gos, perquè tot d’un plegat va passar-me la mà pels cabells, esbullant-me’ls, com si acariciés exactament un gos… Vaig engrapar-li, arrabassar-li aquella mà, me la vaig dur a la boca. No em va oposar cap resistència; al contrari, se’m va asseure als genolls, s’apoderà del meu cap amb totes dues mans i va petonejar-me desaforadament… I fixi’s què va dir: «Ja n’estava cansada de posar-me tantes traves, de mantenir-me a ratlla, i veure que tu també hi paties!». Ho va dir amb despit, amb ràbia… Me la vaig endur al llit a pes de braços, despullant-la a estrebades, com si m’hagués tornat boig, com si no fos a temps de morrejar-la, de beure-me-li el cos, d’estrènyer-la fins a fer-li mal… Va paralitzar-me l’anguniós bramular de les sirenes i, com a rèplica immediata, l’espetec dels antiaeris, l’explosió d’unes bombes… «No et moguis!», em va dir… Aquesta vegada era ella la que m’estrenyia amb força entre els seus braços… Contra el seu respir alterat, l’ansiós batec del meu cor, i, en una fusió inexplicable, els nostres dos alens trasbalsats. Refugiat tot jo com a dins del seu cos, experimentava l’estrany sentiment que a partir d’aquell dia ni la mort ja no es veuria amb cor de separar-nos.

Ha parlat en veu baixa, amb vehemència continguda, tancant amb força els ulls, estrenyent-se les mans. Fins al cap d’una estona no aixeca el cap, i diu:

—Deu costar d’entendre, però si en aquest món hi ha hagut un noi feliç, sóc jo, el d’aquell vespre.

M’ha tornat a somriure, gairebé panteixant.

—Tot allò que un home és capaç de sentir per una dona! —ha afegit amb un accent molt íntim.

Li he posat una mà sobre el braç.

—Us entenc, paraula que us entenc.

—Gràcies… És això el que esperava de mi?

—Sí, Joan, molt bé. Però ara, amic, me n’he d’anar a casa. Tinc por que em costi de debò posar en clar aquests apunts. Però ni que fos a mitges, de moment ja en tinc prou, i us ho agraeixo.