Dilluns. Fa estona que han tocat dos quarts d’onze. Arribo tard al parc. Espero trobar un Joan Rovira aclaparat, com si aquella carta que va rebre fa quaranta anys l’hagués tot just rebuda ahir. Ja desconcertat per la mala jugada del temps, fins i tot em demano no pas allò que va decidir fa tants anys, sinó què hauria decidit en el curs d’aquests dos últims dies.

En tornar-li les cartes se les fica a la butxaca sense dir-me res. Encén un cigarret i, al cap d’un parell de pipades, arrenca a parlar com si la història li hagués tornat sobtadament a la memòria.

—El dia que va presentar-se’m de nou el carter clandestí de França vaig preguntar-li si en lloc de passar a recollir la meva resposta al cap dels dies convinguts, no podia trobar manera de passar-me a recollir a mi i acompanyar-me a Perpinyà; i si un cop realitzada la gestió que m’hi portava s’encarregaria de retornar-me a l’altre cantó de la frontera. A la següent visita vam quedar d’acord amb el dia i el preu. El vell Roger, que feia més de trenta anys que treballava a la casa, s’encarregà de parlar amb el director de la metal·lúrgica per tal de sol·licitar en nom meu un acompte i tres dies de permís, explicant-li el motiu pel qual temps i diners em feien falta. Tot anà com una seda. Jo tenia aleshores una sola obsessió; sobretot després de la seva última carta: tornar a veure la Irene, parlar i discutir del que fos amb el pare, amb una sola condició: obligar-la a tornar a Barcelona… No ho hauria fet vostè?

—Per contestar-vos m’hauria de ficar en la vostra pell, en el vostres sentiments i la vostra passió, sobretot, prescindint de les raons de la Irene.

—A mi, i prengui-s’ho com vulgui, se me’n refotia de si tornava o no a ficar-se al llit amb el pare sabent que l’endemà tornava a casa.

—I què vàreu fer?

—Senzillament deixar-me acompanyar com si em mogués a les palpentes. No vaig obrir de bat a bat els ulls fins que el guia m’anuncià que havíem arribat a Perpinyà. Fosquejava. Al cap de poc d’haver passat un pont i aturar-me uns moments a contemplar l’aigua i a calmar els meus nervis, el guia, després de recomanar-me que fos puntual a les set del matí de l’endemà passat, va deixar-me al portal d’una casa i ens vam dir adéu-siau. Em vaig quedar sol al peu de l’escala: al segon primera vivien el pare i la Irene. Tant se val si jo pensava això o sentia allò, l’únic que havia de fer era pujar al pis, trucar i, per fer curt, dir al pare que havia vingut per veure’l i emportar-me la Irene. De totes maneres, vaig pujar els graons d’un a un, tremolant. El timbre allà dins, i ella preguntant-se qui pot ser…

Primera sorpresa: havent trucat, la Irene no podia sospitar que fos jo, i per això no corria per venir-me a obrir la porta… Les que s’aproximaven eren unes passes lentes i uns estossecs de vell. Sí, era el pare. Jo, sense saber per què, si no fos perquè ho vaig desitjar tant, m’havia fet a la idea que, en aquella hora, la Irene seria a casa i el pare al taller. Només era ell; i estava sol. Se li escapà el meu nom en un crit d’alegria, i li va faltar temps per a arrapar-me per l’espatlla i endur-se’m al menjador… «Però, per què no ens has avisat?», em preguntava una i altra vegada. Em va creure quan li vaig dir que m’havia agafat com un rampell en rebre l’última carta d’ella, i que m’havia resultat fàcil de posar-me d’acord amb el guia…

Però, on era la Irene? A fora, i sense donar-me temps de preguntar-li on, va tirar-me en cara que jo no havia contestat justament les dues cartes que m’havien escrit tots dos: una, anunciant-me que la Irene i ell s’havien casat; l’altra, la que em comunicaven que havien tingut un noi. Vaig donar un cop violent damunt la taula i vaig cridar «No!». Vaig cridar «No» dues o tres vegades, mirant-me’l amb duresa i estrenyent els punys. No sé qui em va tancar de moment la boca quan anava a dir-li que jo, aquelles dues cartes, no les havia mai rebudes. Ell, és clar, desorientat, ofuscat per la sorpresa, no ho va entendre, però va reaccionar al cap d’uns segons… «Així, no ho sabies?». La veu se li havia tornat fosca, indecisa. «I on van anar a parar?», es deia; «On cony deuen ser aquestes cartes?». «Pots preguntar-ho a la Irene quan arribi!». La Irene no era a Perpinyà. Havia tingut un part difícil. No podia quedar-se sola al pis, malalta, amb la criatura i el tràfec de la casa. L’havia internada en no sé quina institució social d’un poblet de la vora. El pare solia anar-la a visitar el dissabte a la tarda i s’hi quedava el diumenge… Ho constato ara, a distància: jo havia cridat «No!» com en un final d’acte. Al pare se li havien transmudat les faccions, es mossegava els llavis… Vaig pressentir que m’havia comprès… Fantàstic! Cada u havia representat amb dignitat el seu paper: la Irene podia aplaudir-nos…

—Va ser un pressentiment tan sols?

—En tot cas ens havíem quedat mirant-nos fixament, com si no ens veiéssim, ni en tinguéssim ganes. Tampoc no ens dèiem res, ni una sola paraula. En un moment donat vaig tenir la impressió que, al contrari, ens vèiem massa, i que era jo qui em mirava amb els seus ulls i qui em jutjava. Vaig començar a sentir, de primer, una rara vergonya de mi mateix, després, llàstima pel seu aspecte d’home derrotat per la guerra i per la vida. Qui sap si amb el propòsit de reaccionar, de canviar de direcció, d’escapar-se, es va aixecar, encengué la pipa i, sense haver-nos dit res més, va sortir al porxo que donava a un hort… La nit era allà mateix, a tocar, i ens acorralava en aquell pis, el pis del pare i de la Irene, el de tots dos sols, on jo, segons ella, recorda?, no hi cabia, i on havia gosat venir per destruir la petita felicitat que el pare es mereixia i era a temps de rebre… Va ser en aquella hora estranya que vaig tornar a sentir la necessitat urgent de desaparèixer, d’estalviar als altres la meva presència i, sobretot, estalviar-me-la a mi; ganes de ser molt lluny de tot plegat, i que em fos impossible d’intervenir en tot allò que pogués passar a l’altra banda, i oblidar-ho tot… Entén què vull dir?

—Us entenc.

—El pare tornà al menjador. Jo continuava clavat en la meva cadira com un estaquirot. Va ser aleshores que es va precipitar a dir-me on era la Irene i que, si jo volia, l’aniríem a veure plegats o bé, si ho preferia, podia anar-hi jo tot sol. M’ho va dir com a peu pla, sense fer marrada. Potser sí que la veu li tremolava una mica i que els ulls se li tancaven. Vaig limitar-me a contestar-li que estava compromès a tornar-me’n l’endemà passat a les set del matí, que el guia seria a baix, esperant-me en aquella hora convinguda… M’ho devia agrair, i suposo que es va guardar de replicar-me que hauríem tingut temps de sobres, que ens quedaven una pila d’hores d’estar junts, obligats a parlar o bé, si ho preferíem, a callar: en tot cas callar d’allò mateix que tots dos pensàvem. En un moment donat, com per sorpresa, em va dir: «Les teves cartes les guardo en aquell calaix». Suposo que feia esforços per mantenir la conversa, perquè al cap de poca estona va preguntar-me si aviat em quintaven. Vaig dir-li que a primers del mes entrant em tocava de presentar-me. I va afegir de seguida, com si el que anava a preguntar-me guardés cap relació amb la meva incorporació a la milícia: «Com estàs de diners?». En el seu pensament devia relacionar una cosa amb l’altra, a causa de la nostra situació, que la Irene devia haver-li confessat en arribar… Com estava jo, de diners? Valga’ns Déu! «Just per anar tirant», li vaig dir. I ell: «Com t’ho has fet pel viatge?». No va esperar resposta. S’aixecà, entrà al dormitori. Tancava i obria un calaix. Tornà amb uns bitllets a la mà i me’ls va entaforar a la butxaca. Deu ser estúpid i fals, però cert que vaig pensar: com si em comprés, és a dir, com si intentés comprar-me a preu baix al drapaire, a un gitano… S’havia quedat plantat davant meu. Em feia llàstima. Vaig dir-me, com si ho fes de molt temps abans: És el meu pare, i, passi el que passi entre ell i jo, ho serà sempre; ho havia estat, i no pas poc abans…

Per dintre devia anar com un borratxo, d’un cantó a l’altre, a batzegades, sense saber on agafar-se. I jo també hi anava…

«No deixaràs d’escrivir-nos, oi?». Se n’adona? Si me’n descobria de coses amb tan poques paraules! Segons com s’ho miri, trobarà que aquella pregunta lligava amb el que m’havia dit sobre les meves cartes que guardava… Devia haver-se demanat si podria o no seguir, afegir-n’hi d’altres…, i tot allò que jo havia pensat… No li sembla?

—N’estic segur.

—Es va asseure just davant meu. No em treia els ulls de sobre… «Si em preguntes com va, el taller, et diria que no em queixo, al contrari. Ja començo d’entendre’m amb els clients.

És clar que el meu francès, pots comptar, però els ho foto pel broc gros i… endavant!». Fins a somriure va esforçar-se. «És endavant que s’ha d’anar, Joan, tombant el cap tan poc com puguis». Ja va veient com era, el pare, oi?… Més tard va engrescar-se a parlar-me de la guerra, de la retirada, de com va caure daltabaix del pendís ran de camí; un mal camí de cabres, pedregós, relliscós… «M’anava fotent de corcoll, i em deia: “Adrià, caus com una carretada de llenya seca!” No vaig anar a parar molt avall, però, sobretot al final, vaig sentir que no parava de topar i rebotre d’una roca a l’altra entre pedruscall i gatoses amb no sé què d’esgarrapós que em destrossava el coll. Veus?». S’obrí la camisa i posà en descobert un regueró de cicatrius entre el tronc i la barba. «Ara, Joan, tinc por de tornar a caure més avall». Ho va dir fent un esforç per no donar-li importància. No topava amb uns rocs, sinó amb les seves paraules, la seva pròpia mirada, i em tocava a mi d’anar a veure què hi havia darrera d’aquells ulls i què es mal dissimulava sota aquelles paraules… El fatigo, potser? En tot cas la culpa és meva.

—Us asseguro que estic ben entrenat; no em canso gens, al contrari.

—No era com els diumenges d’abans de la guerra i els de més enllà. Aquell dia, de ganes de sortir, ni el pare ni jo no en teníem gens. Amb pa, formatge, pernil i unes pomes, va apariar el sopar. Ens vam partir una ampolla de vi negre entre tots dos. Jo més aviat callava; ell, no: s’havia engrescat amb les seves històries del front d’Aragó, que seguien afectant-lo, com si no hagués acabat de pair-les. El sentia com si fos a distància. Se m’imposava contínuament la falsa absència de la Irene… Se’ns va fer tard i jo tenia ganes de dutxar-me abans d’anar a dormir. El pare m’acompanyà al lavabo. En tancar la porta vaig topar gairebé amb el barnús de la Irene colgat al penjador, perquè era d’ella el perfum que se’n desprenia i que jo em sabia de memòria. Em vaig afanyar a posar-me’l un cop dutxat. No em fa vergonya confessar que en sentir el contacte de la llana sobre la meva pell mullada em vaig estremir com quan ella m’acariciava. Ja era al llit. Durant una estona vaig deixar de banda els records del pare. Només pensava, no, només la sentia a ella, un contacte que em reconfortava, que m’estimulava… De cap manera no m’havia exposat a passar la frontera per prendre part en l’escena que acabàvem de representar el pare i jo, i no me’n tornaria sense haver-me encarat amb la Irene. No podia tolerar que ells dos, reconciliats, es posessin d’acord per deixar-me a l’estacada… La Irene vivia allà, dormia probablement sovint en aquell llit perquè, a mi, és clar, em resultava intolerable que dormís cada nit amb el pare. En tot cas ella ignorava que en aquella hora jo l’estava ocupant disposat a no renunciar al meu projecte. En definitiva, el fill no era d’ell, sinó meu…

Desvetllat, neguitós, em regirava d’un cantó a l’altre; m’havien agafat ganes de fumar, d’orinar, em faltava espai en aquell llit petit, i aire… Vaig acabar per encendre el llum i llevar-me. Quina hora era? Les dues? Les tres? Tant se val! Al lavabo, amb la humitat del barnús seguia exhalant-se el perfum de la Irene. Me’n vaig tornar a servir per abrigar-me tot jo, estretament. Seia al tamboret, fumava. Si per uns instants tancava els ulls i respirava amb força l’humit de la roba, gairebé venia a ser com respirar tots dos junts, ella i jo… Va sobtar-me el petit gemec de la porta. El pare va treure el cap per l’obertura… «Fa estona que veig llum… No et trobes bé?…». Imagina l’escena?

—Realment, el diàleg devia resultar difícil, pensant, a més, en l’aspecte que oferíeu.

—Un aspecte ridícul!… Ell tampoc no podia dormir. Se’m brindava a ajudar-me… Ajudar-me? Vaig estar a punt de contestar-li: «A què? A emportar-me’n la Irene?». Es plantà davant meu. Em revisava de cap a peus. Va preguntar-me si tenia fred. Naturalment que ho deia pel barnús de la Irene que no m’havia tret. No va saber mossegar-se la llengua ni estalviar-se de pensar en veu alta, perquè va dir: «És el d’ella!»… Ella! Resultava evident que l’un i l’altre evitàvem que el nom de la Irene s’intercalés en la nostra conversa; i com si, per culpa del barnús, la tinguéssim allà dins, ella, sí, mossegant-se la llengua, però aclaparada, desenganyada com nosaltres… En aquella hora i en aquell lavabo, entre la banyera i el bidet i el wàter i tants objectes i foteses que posaven en descobert la intimitat d’una dona, vaig sospitar que, tant al pare com a mi, la Irene més aviat ens destorbava. I el pobre pare, amb el seu pijama estrafolari, dret, immòbil, justament entre el bidet i el wàter, i jo, revestit amb el barnús de la Irene, per força havíem de quedar ridículs i devíem fer riure… «Què et passa, noi?». Paraula que em va dir noi, i en to de reny, com si m’hagués atrapat cometent l’entremaliadura de desfogar-me, i el disgustés el meu desvergonyiment… «És tard, tampoc no val la pena que t’ho expliqui», li vaig dir. «Em vols creure? Tornem al llit: ens toca de dormir a tots dos…». Em vaig ficar al llit, desorientat, sense acabar d’entendre allò tan grotesc que acabava de passar…

—Joan, i si nosaltres també reposéssim?

—S’ho té ben merescut, ja l’he vist com s’hi afanya! Al capdavall, tot el que ara li explico…

—M’ho continuareu explicant demà.