En el sobre que m’havia deixat en Joan hi havia no una, sinó dues cartes. La primera que va escriure no la va enviar, és a dir, no la va enviar al seu temps, sinó juntament amb la segona. Totes dues venien ajustades amb una simple agulla de cap. Acabo de llegir-les.

«Estimat Joan: La primera carta que et vaig escriure al cap de dos dies d’haver arribat a Perpinyà me la vaig quedar al calaix i no te l’envio fins avui; si trobes curta aquesta altra que t’acabo d’escriure, és degut només que no vull esperar més i, sobretot, no fer-te esperar més a tu.

»D’ençà de la meva arribada, cada dia, en despertar-me em deia que la meva resistència a enviar-te-la, més que prova de feblesa, venia a ser una estafa que et feia, a tu, a mi i, al capdavall, al pare… No he pogut més, Joan; ja saps fins a quin punt em neguitejava no confiar-te el que pensava… Ara llegiràs la meva primera carta i, n’estic segura, em comprendràs, comprendràs què representa per a mi, també per a tu, viure un dia i un altre i un altre amb el teu pare, adonar-te, cada vegada més a fons, què som tu i jo per a ell, i el què és ell per a nosaltres.

»T’escriuré de nou així que rebi la teva resposta, que esperaré amb impaciència. No esborraria res del que hem viscut tots dos, tampoc no esborraria res del que vaig escriure aquella tarda, sola al pis, dient-te adéu, Joan, i adéu al pis, i a tantes coses! Però, enyorat meu, ara ja no és com abans, tot i que no deixa d’estimar-te com sempre la teva Irene».

La segona carta deia:

«Estimat Joan: Vaig arribar ahir. És d’ahir que vull, que necessito parlar-te, de la trista impressió que em va fer el teu pare així que el vaig veure esperant-me a l’estació… Tot ulls, allargant-me les mans tremoloses al peu del vagó…

»Tu encara el deus recordar tal com jo el recordava: ben plantat, robust, jovial… Allà, esperant-me, només hi havia un home amb cabells blancs, arrugat, tirant a magre, i com un mal record del d’abans. Tan canviat, que no em sortia de cridar-lo pel nom… M’ho va dir d’un plegat i sense venir a tomb: “He canviat molt, i m’he fet vell, ja ho sé”. Se’m va posar a parlar de tu de seguida. Tenia ganes de saber-ho tot, com si jo pogués contar-li tot a glopades. Insistia a dir com li costaria d’esperar que passessin els dos anys del teu servei militar, i que la seva gran il·lusió era pensar que una vegada t’haguessin llicenciat treballaríeu junts al taller que, pel que m’ha dit, no és cap mal negoci.

»Com que viu sol, em va dur a dinar al restaurant antic que ell freqüenta. Estava ple de gom a gom. Va ser un dinar rar, tant per a ell com per a mi. Tenies la impressió de trobar-te en un carrer estret: en una banda, ell; en l’altra, jo, i havent de parlar en veu alta per entendre’ns. A la tarda, a casa, va ser molt diferent. Em mirava i mirava al seu voltant com si li fes falta assegurar-se que no s’equivocava: jo era allà i aquell era el seu pis. Tot d’un plegat allargà el braç i em va tocar el genoll com si encara hagués de comprovar-ho… “Em sentia tan sol! Tant aquí dins com allà fora”, em deia desolat: “I què podia fer? Tornar? Ja saps què m’esperava allà baix! No tenia més remei que quedar-me i refiar-me que vosaltres arribéssiu. I si vosaltres, pel que fos, no poguéssiu venir, pregunta’t què podia fer jo, tot sol… M’entens, Irene?” (Si l’entenia, m’ho preguntava cada dos per tres). “Quina espera més llarga, Irene! Necessitava algú per conversar, explicar-me, fer-me companyia, fer-me el dinar, rentar-me la roba…” Joan, no invento, no exagero res: és així com parlava. No vull callar-me res, absolutament res, encara que t’hagi de fer mal i me n’hagi de fer a mi…

»Em resultava tan estrany seure tots dos allà dins i, tancant els ulls, veure’ns tu i jo en el nostre menjador; i saber que era a França, i que en ser l’hora de plegar, tu no arribaries…

»D’improvís em va agafar les mans. No com abans de la guerra, al contrari. Eren dues mans fredes, tremoloses. Me les va estrènyer amb força durant uns segons, i em preguntà: “Creus que tindria cap sentit casar-me, si no fos amb tu?” Per primera vegada d’ençà que havia arribat, l’Adrià em tornava a mirar com a cosa seva, però igual que a l’estació, en arribar, jo el veia decaigut, malaltís…

»Perdona, Joan, mentre m’estrenyia les mans i em mirava d’aquella manera, vaig sentir que tu no hi cabies, en aquell menjador, vull dir aquest des d’on ara t’escric, a Perpinyà, el de casa el teu pare. Joan, no hi ha lloc per a tu en aquesta taula, i no saps com et planyo. Però també tu m’has de plànyer. És clar que penso molt en tu, sí, molt, però t’ho confesso, també molt en mi, i sé que tinc l’obligació de fer-ho…

»Ahir el teu pare va parlar-me de com se sentia sol al front, però molt més encara a l’hospital on va passar tants mesos. Sol, sense ningú dels seus a la vora, mal entenent el que sovint li deien… Pensa-hi, Joan: és de sentir-me sola que jo també tinc por, però sola i només amb mi mateixa. Pensa-hi serenament: tant com ser la d’ara, la que ara sóc, la que t’està escrivint, sento que encara sóc més la de demà. I el meu demà, Joan, segueix preguntant-ho, amb qui podria compartir-lo? O és que creus que era i que sóc prou estúpida per a sacrificar-te avui, per egoisme, perquè al cap d’uns quants anys et sobrés la raó quan em miressis com si jo fos gairebé la teva mare?

»Joan, pensem tots dos d’acord: de primer, en el teu pare, després en nosaltres, ben avinguts com abans. Fa hores que m’esforço a creure que hem de sentir pietat o bé llàstima, si vols…

»També fa hores que rumio si sacrificar-se també pot voler dir estimar… Adéu, Joan. No deixo mai de ser la teva Irene».