En Joan Rovira m’espera al banc d’ahir. Avanço pel passeig dels til·lers; em saluda també braç enlaire.

—Sap què he pensat així que l’he vist entrar?… Que segurament li sortiria més a compte escoltar la merla que no pas escoltar-me a mi…

M’assenyala l’espessor de les branques com si el cant de l’ocell fos visible.

—I si segueixo el vostre consell, com m’ho faré per prendre notes?

—Déu ser difícil…

—Molt més que de seguir-vos a vós, no en dubteu!

Trec el bloc, el llapis; ell, el paquet de tabac.

—Ahir em vaig adonar que no fuma.

—Tan poc que puc dir gens. Sóc massa bon client de les úlceres d’estómac.

—Malament. En canvi, jo… Deixem-ho córrer, i comencem, si vol.

—Estic a punt.

—Ahir vam quedar que no faríem cas del calendari. Molt bé. Justament pensant en tot això que em proposo contar-li de la meva vida, crec que s’imposa que li parli del meu pare, l’Adrià Rovira.

—Trobeu que ha influït en la vostra manera de ser?

—I no poc, sobretot a partir dels tretze o catorze anys…

Jo, i perdoni, vaig ser de mena eixerit, vull dir un manefla que es delia per saber el com i el què de les coses. Cada dos per tres l’atabalava a preguntes. Sovint, les respostes del pare apuntaven a la mateixa direcció.

—Quina?

—Vull dir que lligaven amb la història d’aquell avi o besavi meu que es va embarcar amb la colla del pare Cabet cap a Amèrica; ja el coneix. No és que m’hagués parlat gaire del seu fracàs i del seu suïcidi; més aviat ho feia com si es tractés d’una mala notícia que havia llegit al diari, si no d’una pel·lícula… Del que m’enraonava cada dos per tres era de les seves idees. N’estava tan orgullós com ben peixat, de les seves idees. «Són les meves, entens?, però les bones! Ja ets prou gran per fixar-t’hi: aquest barri nostre ve a ser un llibre. Quan vagis pels carrers, no badis, llegeix, és a dir, observa, observa amb tots dos ulls; després tanca’ls, i pensa; després treu-ne conseqüències. Tot ho veuràs molt clar aleshores…». Ho vaig fer. No te’l podies prendre a broma un tipus com el pare… Més endavant, un altre dia, quan torni a sortir a la conversa, tindrà ocasió de comprovar-ho, cas, naturalment, que l’interessi.

—M’heu de parlar amb absoluta llibertat de tot allò que us interessi, a vós… També del vostre pare, ni cal dir-ho.

—Ara només això. Tinc entès que la Setmana Tràgica va produir-li el primer xoc. Sobretot quan el menjacapellans d’en Lerroux va fer tanta forrolla… De primer va ser lerrouxista, més tard, en veure-se-li el llautó, va entrar a la FAI… Per què cremaven les esglésies i fins i tot perseguien les monges? No ho saps? M’ho preguntava, a mi. Jo no tenia, encara no tenia cap resposta. Ell s’ho sabia tot de cor, ho recitava tan clar com aquesta merla. Va arribar a ser durant set anys d’un comitè de faieros. Vaig escodrinyar-ho més d’una vegada: no en vaig treure mai l’aigua clara, ni on ni per què li van clavar una bala de màuser… Era arrauxat, fort de geni, però bo com el pa… De geniüt? Un tros massa. Afiguri’s que una vegada, després d’haver bregat tot un matí de diumenge per adobar el pèndol del rellotge de paret del menjador, sap què va fer? Ventar-li un cop de puny: esclafà l’esfera i s’esclafà la mà.

Va renegar fet una fúria. «Quina merda, aquest món, Joan: ni els rellotges ja no saben anar a l’hora!», m’anava repetint camí del dispensari… Tinc entès que la mare hi havia patit tant com se l’havia estimat, més del que ella demostrava. Jo pujava tímid i poruc, com ella i, com ella, l’admirava… Poc abans del 18 de juliol m’havia fet entrar al taller dels Gumbau fent trampa amb la meva edat per tal de poder cobrar més. I és que jo, als quinze anys, diguem setze, ja li vaig dir que pujava alt i robust com ara… L’endemà del meu debut a can Gumbau em va allistar a la FAI. No hi valgueren les llàgrimes de la mare, que ja estava molt malalta aleshores.

—I en arribar la guerra…

—Això de plantar cara a militars, capellans i burgesos, ho portava a la sang. Es va allistar a les primeres de canvi… La Irene li tirava en cara, rient: «Adrià Rovira, ets un tigre!», però el vespre que ens va anunciar que l’endemà marxava cap a l’Aragó, també la pobre Irene va plorar com una criatura.

—I com va anar-li al front?

—Ens va escriure molt poc. Una cosa tan esquifida com un tros de llapis o una ploma li venien grans… Pel Nadal del primer any va passar uns dies amb nosaltres. Una vegada i prou. Em va arribar a doldre? D’una manera esborradissa, qui sap, però també qui sap si entenedora… Em tocà, diguem, el càstig: al cap de tres o quatre mesos, les cartes van escassejar encara més. En acabar la guerra i de fugir a la desbandada, les notícies es van estroncar del tot. Silenci. Va ser com si la terra se l’hagués empassat… No esperàvem pas que tornés a casa, però sí que donés senyals de vida, que ens escrivís, com d’altres, on havia anat a parar, on era… Què podíem fer, per ell, nosaltres? No res. Cap avís, cap paraula. Temps i més temps de no saber-ne res. L’havíem de suposar per força mort. I si és que l’havien fet presoner, o es trobés com tants i tants milers a França, com era que no ens enviava ni una sola ratlla?… És anguniós, i és trist, ja ho sé, però quan el pare se n’havia tornat al front després d’haver passat els seus únics dies de permís a casa, tant la Irene com jo vam tenir la sensació de tornar al nostre pis, a la nostra taula, al nostre llit. Els primers dies havien estat probablement vergonyosos, però com si necessitéssim rescabalar-nos amb urgència d’aquella treva i també d’una estafa, de la ignomínia que ells dos havien comès amb mi, va ser com devorar-nos l’un a l’altre igual que dos afamats…

Em mira, i acota el cap, com disculpant-se.

—Hem quedat que m’autoritza a parlar sense embuts, no és així?

—Com si penséssiu en veu alta.

—D’acord… Com més va més em sembla que, la nostra, la de la Irene i la meva, és una història que no s’acaba mai. Encara avui, no té pas idea de fins a quin punt m’esborrona sentir-me pronunciar el nom d’ella en veu alta.

Somriu a la seva càndida manera.

—Abans-d’ahir, en posar-nos vostè i jo d’acord, vaig creure que, en contar-li les meves relacions amb ella, em bastaria d’explicar-li tot això amb poques paraules, però sento com jo mateix no en tinc idea, que així com el cos d’ella no acaba mai, la nostra vida en aquell pis tampoc. Sí que ho va ser, i no ha deixat de ser l’època gloriosa de la meva existència. Com si visqués més enllà del que jo, pobre de mi, arribo a comprendre. Vivia en una mena de deliri. És curiós: entens, comproves que participes tot tu en una aventura fantàstica, fins i tot en les hores que no estàs amb ella, que no hi penses, tal com no necessites pensar que són teu el cap, els braços, la boca… Ho veu? Tot torna, i d’ençà que m’he engegat a parlar-ne ho faig com si es tractés d’avui, que no és ben bé vostè qui veig, sinó que em serveixo de vostè per acostar-me més a ella…

Constato que l’escolto amb creixent interès, que em concentro per anar prenent notes del que diu, que fins i tot la mà se’m desassossega sobre el paper. No m’hi entendré, o bé tan sols a mitges. Li demano uns moments de treva. Quan paro d’escriure m’ofereix un cigarret.

—Em vol creure, descansi. No hi ha res com fumar per esbargir-se.

M’encén el cigarret, encén el seu, n’aspira el fum amb golafreria. Té pressa a parlar.

—Un diumenge, quan la Irene em servia l’esmorzar, se li escapà de dir: «Com si fóssim marit i muller, oi, Joan?», i de seguida, repensant-se: «O com si jo fos, per error, la teva mare». No se m’havia acudit ni una sola vegada… En el pare, sí, solia pensar-hi amb un rar sentiment de vergonya, fins i tot de culpa, esquivant d’entretenir-me per què. La idea de la seva mort, de la seva desaparició, m’entristia, però només fins a cert punt, perquè al capdavall m’evitava l’embolic d’uns pensaments que furgaven com rates… Una vegada se’m va ocórrer de preguntar a la Irene si s’havia aturat a pensar què faríem si un dia qualsevol se’ns presentés de bursada. Es va limitar a contestar-me: «Sap que si torna l’agafaran». Però es va ficar a la cuina sense esperar el meu comentari… Segons vostè, què hauríem d’haver fet?

—No en vàreu tornar a parlar amb la Irene?

—S’arronsava d’espatlles. Tancava els ulls. En tot cas repetia que estava convençuda que no gosaria tornar.

—I més tard?

—Va passar temps, bastant. Un dia em van portar una carta al taller on jo seguia treballant aleshores: era del pare.

M’interroga amb la mirada.

—No s’ho esperava, oi? Jo, tampoc… Volia portar-la, aquesta carta, però he cregut…, no sé prou bé què…, fins i tot he pensat que una carta com aquesta qui sap si podria perjudicar la idea que a hores d’ara vostè es deu haver fet de mi… Sigui com sigui, demà la portaré sens falta… Abans de començar-li a contar la meva vida em vaig comprometre a no fer trampa, de dir la veritat neta i pelada, com la que suposo que s’ha de dir als confessionaris.

—Un moment, si us plau. Teniu tard?

—Ja li vaig dir que tenir tard és un luxe que no em puc permetre. I no parlo de fer o de no fer tard a la feina.

—Per tal de fixar una mica més la meva atenció… Parlar d’aquesta carta entenc que ara no us va bé i que me la portareu demà. Bé, d’acord; en canvi, qui sap si no us vindria malament parlar-me del lloc on vàreu néixer i, si us escau, ara que ja tinc algunes notícies del vostre pare, que em parléssiu de la vostra mare. Tot plegat m’ajudaria a considerar el vostre ambient, veure-us dins el vostre clima, enteneu?

—Perfectament… La mare… Com eres, mare?… Parlava poc, no cridava mai, alçava rarament la veu, i no gesticulava perquè sí. Sento la veu del pare, la de la Irene; la de la mare, no. Es movia pel pis com una ombra, com un fantasma no, de cap manera, com una ombra que detesta el soroll, que reclama que hi hagi calma, sí… Tirava a menuda, descolorida, malaltissa. A vegades la seva manera de callar, d’estar quieta, de mirar-te, de mirar-nos sense obrir la boca, arribava a produir angúnia. No és que fos una dona buida, esquerpa; si te la miraves als ulls quan ella et mirava, et semblava que a dintre seu, com al fons d’una riera, hi havia tot de coses que ella es guardava de no deixar pujar a la superfície… Sempre vaig tenir la sensació que també vivia sola, que fins i tot va morir-se molt al fons d’ella mateixa… No s’assemblava gens ni mica amb la Irene, sa germana… Va patir de debò, pobra dona. Qui sap si en part per culpa del pare, rampellut de mena, obrant sovint a ramalades, sempre a remolc del Sindicat… Va viure sola. Va morir sola. Com l’àvia, que era de tarannà semblant. Fins i tot sempre he trobat que tant l’una com l’altra s’assemblaven d’allò més al barri on havien viscut durant molts anys i em penso que no poc al que havien ocupat abans, al carrer de Sant Joan de Malta, al Clot, davant per davant de la plaça d’en Valentí Almirall…

—De cara al gran rellotge de la torratxa de la Casa de la Vila!

—Exactament: un tros de carrer d’un sol cantó i una sola banda de cases. El coneix, aquest barri?

—Jo vaig néixer al que durant molts anys, a començaments de segle, molts dies, cap al tard, s’ho feia a cops de pedres amb el vostre barri.

—On vivia, vostè?

—A l’altra banda de la carretera de Mataró, al carrer de Guifré, tocant per un cantó al carrer de Sant Pere i, per l’altre, als solars de Can Felipe.

—Se’l deu saber de memòria, el meu. Ara que, quan jo vaig venir al món, tot això d’estaques i mandrons ja no s’estilava…

Anem dialogant camí de la sortida del parc. Ens diem adéu al portal.

—Vostè a peu, i és ric; jo sobre rodes, i sóc pobre.

S’apodera d’una moto.

—Encara que visc a la vora, no m’agrada gens de perdre en aquest guirigall de cotxes la provisió d’aire pur que he fet aquí dins.