L’endemà arribo tard a la cita. M’assec al seu costat.

Bloc, llapis, ulleres, com de costum. M’adono que en Joan m’examina de reüll, que m’interroga amb la mirada pendent del meu comentari a la carta de la Irene.

—Francament, l’esperava amb impaciència, però no es preocupi, estic acostumat a fer-me companyia quan estic sol… L’ha llegida?

—No hi comptava que fos tan expressiva, tan sensible.

—Gràcies.

—Com?

—És que m’ho prenc com si ho digués de mi.

—I feu bé, perquè de vós també ho diria.

Somriu vagament. Esmicola una fulla que té entre els dits.

—En realitat és ara que comença la novel·la: no sé si tal com vostè potser ja suposa; sí, tal com jo l’entenc i l’he viscuda.

—Us referiu a la novel·la d’un solitari i, al mateix temps, la del foraster en una altra casa, no és això?

—Donaria, amb prou feines per a un primer capítol.

Continua aplicant-se a esmicolar, a retrinxar la fulla.

—La buidor del pis; jo, tot sol…, sí, també… De fet topava encara amb la meva, de buidor, amb l’home sol en què m’havien convertit. Al cap de dos o tres dies, no podia més, vaig haver d’anar a seure al balancí de casa… El pis, ja com abandonat, fred, i tu que et sents allà dins fet una nosa… La vaig esperar estúpidament hores i hores… No la sentiria pujar les escales, forfollar el pany perquè jo acudís a corre-cuita a obrir-li la porta. Ni entenia prou bé allò que em passava, tot i que m’ho anés repetint episodi per episodi en veu alta com en una lliçó ben apresa. Era inútil i trist de part meva, però, en tornar-hi l’endemà, vaig córrer a ajeure’m al llit. Només vaig encendre la petita bombeta del capçal i doblar la gira del llençol com si em toqués d’anar-hi a dormir… Troba sobrers tants detalls?

—De cap manera, al contrari.

—És que ara mateix m’ha passat pel cap de contar-li un detall que potser el farà riure, però que, a mi, m’emociona… Sap què vaig trobar sota el meu coixí? Un dels mocadorets d’ella, plegat, planxat i perfumat amb la seva aigua de Colònia… Tinc entès que ja no s’estilen aquestes menudències… És curiós, ben curiós: la Irene podia ser astuta i calenta com la guilla i, al mateix temps, delicada com el colom… Vaig escorcollar un per un tots els calaixos, tots els racons del pis, igual que aquests que fan excavacions i remenen runa. Entén? Era una manera de buscar-la i consolar-me amb coses de no res, però que eren d’ella. Recordo l’alegria de descobrir dins una galleda posada sota el safareig els guants que feia servir per a fregar rajoles i vidres… No vaig poder dormir en tota la nit. L’endemà, després d’haver-ne parlat amb en Manel Roger, en plegar del taller vam anar junts a casa seva per posar-nos d’acord amb la seva dona sobre el meu allotjament. Va ser joc de poques taules. Ja instal·lat l’endemà mateix, vaig passar-hi unes hores rares, uns primers dies més aviat mansos. Si, de sobretaula, la Berta ens feia companyia —la Berta era la dona d’en Roger—, s’imposava parlar del seu fill, que, després de passar pel camp de concentració d’Argelers, havia pogut embarcar cap a l’Argentina. Pel que es veu era de cap de brot: un any i mig li havien bastat per instal·lar un negoci a Mendoza, i prosperar. Si la Berta es ficava a la cuina a rentar plats, en Manel Roger m’agafava pel seu compte i es despatxava a gust contra el règim o bé m’instruïa sobre problemes socials, tal com solia fer-ho el pare abans de la guerra. De records o dites del pare, n’intercalava sovint en el que deia, i ell, en tribut d’amistat, s’agradava de fer-ho. «És que amb el teu pare veníem a ser les rodes del mateix carro. És que el teu pare i jo hem begut la llet d’una mateixa vaca: la bona i la mala!». Parlava, parlava, però jo no abandonava els meus pensaments posats en la Irene.

—I què, no li havíeu escrit?

—D’haver-li escrit m’hauria sentit obligat a parlar-li del pare. I, del pare, entengui’m bé, no podia parlar-ne tal com ella esperava…

—Us va escriure?

—Sí, però com si es fes càrrec del meu silenci i se’n fes solidària, perquè m’escrivia que no patís, que m’enyorava molt, que em comprenia… Al principi jo anava pel món enfebrat i amb una sola idea: en cas que no tornés, com m’ho podia fer per anar-la a veure? Per extravagant que fos, cada projecte em semblava encertat. Però cada un em portava fatalment a topar amb la presència del pare, com amb un obstacle, de fet, insuperable. I no em descoratjava: feia nous projectes, m’inventava excuses, arribava a acceptar que la sort m’afavoriria… Troba que exagero?

—No, per què? Només l’home és capaç de grans passions i, de grans passions per una dona, la història en va plena.

—És que aleshores se m’afigurava que la meva única raó de viure era viure per ella. Fixi’s que molts dies feia una visita al nostre pis. No pas perquè jo fos prou estúpid per a esperar… què? Trobar-la? Doncs, sí, hi acudia exactament igual que a una cita. Per mi encara era allà dins… Perdoni: ja sé que em repeteixo, però és que tot, entre aquelles parets, era ella, amb racons d’armari que encara exhalaven la torbadora olor del seu cos i de la seva roba quan es despullava, quan l’estrenyia entre els meus braços… M’agradava recollir els petits sorolls que ens venien a trobar des de fora quan, cansats, reposàvem l’un al costat de l’altre… Anava de pressa del taller al pis, com si no hi fos a temps, entrava de puntetes i, com abans, amb ganes de cridar el seu nom. Seia una estona al balancí, gronxant-me: pensava, recordava. Seia tot sol, tancava els ulls, m’escoltava pensar en ella. No ho nego, els desassossecs dels primers dies m’havien passat. No tan sols m’havien passat, sinó que sentia com si tot plegat hagués format una mena de pòsit dintre meu… Això mateix, un pòsit s’havia dedicat a reposar i no convenia agitar-lo… Déu, com l’enyorava! Tot en mi, tot, la reclamava. N’estic segur, n’estava malalt. Vol creure que vaig estimar-me’l, aquell mal contra el qual no hi valen ni metges ni remeis? Em feia falta, sí, i no hauria consentit de cap manera que me l’haguessin estalviat.

S’aixeca, dóna un cop d’ull, sorprès, al seu voltant.

—Aquest sol! —exclama, ben bé per dir alguna cosa com a pretext—. Ho, veu? —Ha encès un cigarret—. Perdoni, m’ha passat més d’una vegada: quan el que explico m’afecta massa, necessito moure’m, aixecar-me, fumar, canviar de jeia, com si així m’ajudés a treure-m’ho de sobre.

—No us hi escarrasseu: ja continuarem demà o un altre dia, si és que ara us pesa de parlar-me’n.

—Pesar-me? Deu voler dir sublevar-me, oi? Indignar-me de sentir-me repetir: ja no hi ets a temps! Parlo, naturalment, de quan la tenia a mà com ara hi tinc aquest rebrec de fulla. També aleshores la vaig fer a miques, me la vaig deixar prendre com si fos un cabró… I pel meu propi pare, no ho oblidi!

S’asseu de nou, segueix donant-se gust als nervis escarbotant la cua de la fulla. Fa un parell de dies que ja no em crida l’atenció perquè escolti la merla que no para de cantar, a ratxes. Acota el cap, com si es trobés tancat del tot a dintre seu, perduda l’esma, extraviant-s’hi…

—Una pregunta, Joan, si us plau. De qui eren conegudes les vostres relacions amb la Irene?

—De ningú, que jo sàpiga; si no fos que ella n’hagués parlat amb alguna de les amigues de la casa on treballava.

—Una segona pregunta: quan us tocava de presentar-vos per anar a fer el servei militar?

—Fins a la tardor d’aquell any… Sabia que era pràcticament impossible d’entrar a França sense passaport. Vaig demanar consell als Roger, que m’havien acollit amb simpatia. El vell Roger va parlar-me d’un conegut seu de Figueres que a vegades havia comptat amb el concurs d’un guia de Maçanet que et feia passar a l’altra banda.

—Suposo que no vàreu córrer el risc de ser caçat com un conill?

—Aquí, dins d’aquest front, només hi havia espai per a pensar en la possibilitat d’anar-me aproximant a la Irene. Em deia: «Si arribes a Figueres, si n’estaràs a la vora!»… El nom i el número del carrer els duia ben apuntats a la memòria. En arribar a la casa, el qui m’havia de posar en contacte amb el guia em va rebre amb recel, quasi esquivant-me, fins que després d’insistir fent ús del nom de Manel Roger, em va atendre. Li vaig assegurar que no portava altre objectiu que el d’anar a passar uns dies a Perpinyà per veure el pare: no ens havíem tornat a veure d’ençà que s’havia exiliat a França… Ni em va deixar acabar. Era impossible travessar la frontera. Fins i tot tenint sort: qui m’acompanyaria de tornada de Perpinyà a Figueres? «Et caçaran com a un ocell de niu. T’acusaran de pròfug, de desertor…».

—I què vau fer?

—No em va tocar altre remei que girar cua. Resultava realment perillós.

—Però devíeu rebre notícies de la Irene?

—Poques. A la frontera havien redoblat les precaucions. Així i tot, al cap de pocs dies d’haver marxat en vaig rebre una carta. Només em parlava del pare: no del que li passava a ella, sinó de la impressió anguniosa que li havia fet ja d’arribada a França en baixar del tren.

En Joan Rovira m’ofereix un sobre com el de l’altre dia.

—Aquesta no s’assembla gens a les altres… Qui sap si, per anar entenent una mica més la Irene, i no poc el pare, val la pena, dic jo, que es prengui la molèstia de llegir-la.

—Entenc que va afectar-vos.

—Com tantes vegades quan es tracta d’ella… No en sé, d’explicar-me. Parlant-ne tots dos asseguts aquí, entre aquests arbres, amb aquest tros de cel, deu fer l’efecte que m’he engegat a contar-li un drama dels que fa anys cantava en Mero per carrers i places. Doncs, no, el meu, de drama, és dels que més que amb paraules es deuen poder explicar amb gestos, un drama dels d’anar-se dient adéu com els qui s’embarquen al port sense bitllet de tornada… Si llegeix aquesta carta…

—La llegiré avui mateix, paraula.

—Doncs quan l’hagi llegida, no el sorprengui que la nit del dia que la vaig rebre hagués sortit de casa amb ganes, no de buscar bronquina per desfogar-me, sinó, entengui’m bé, de desaparèixer. Vaig caminar no sé pas quantes hores pels carrers més foscos, més deserts, fins i tot pels afores, però està vist que per desaparèixer no n’hi ha prou amb tenir-ne ganes… Desaparèixer, ho he desitjat tantes vegades!

S’atura com si estigués realment cansat d’haver caminat molt. Generalment és ell qui ha de pacientar que jo enllesteixi de transcriure el que em dicta. Avui, no. Em concedeix prou temps per a mirar-lo cara a cara. Les últimes paraules se li han anat arrossegant com si parlar li fes mal, i s’hi esforcés perquè és inevitable. Me’l miro obertament. S’ha tornat pàl·lid; quan es porta el cigarret als llavis li tremola la mà. En certa manera espero que m’ajudi a constatar que pateix, és a dir, que encara és capaç de patir per una dona després de quaranta anys. És absurd, ho sé, però ara mateix m’he sentit impulsat a ajudar-lo, a empènyer-lo a imposar els seus drets, a reclamar… què? Ni que els fos permès de recobrar aquests quaranta anys, què podria ben aconsellar-se a la Irene?

—Fa estona que ha tocat l’hora de plegar. Per si fos poc, amic Joan, esteu cansat.

—Sí, n’estic, però recordi què li vaig confessar l’altre dia: vaig estar-ne malalt, de la Irene, i mai no n’he tingut ganes de posar-me bo, ni ara. Perquè ara em passa el mateix: aniria parlant-ne hores i hores pel simple fet d’anomenar-la en veu alta i perquè furgar en el nostre passat em torna a omplir de vida… Ha dit que continuarem demà, però ha oblidat que demà és diumenge.

—Dia de repòs, no és així?

—Exactament, tot i que pel meu gust vindria cada dia a seure en aquest banc per parlar d’ella amb vostè… Ahir ho rumiava: no hauria dit mai que això d’escriure, ja ens entenem, no és veritat?, resultés tan apassionant, sobretot quan es tracta d’un mateix i d’una dona que has sabut estimar amb deliri… Sigui com sigui, m’ha fet un gran servei que vostè m’ajudés a fer dissabte.

—Diguem també: a descobrir el caliu que hi ha sota la cendra.

—I que a estones, ja ho veu, encara vento amb massa fúria… Afortunadament demà em posaré la roba que «ella» en diu del diumenge, i anirem a escampar la boira.

—Ella?

—Diguem la de torn. Se n’estranya?

—Gens.

—Qui no les coneix, les rauxes de la naturalesa? Jo també, de tant en tant, necessito trobar una dona al llit després de sopar. Encara que no em cregui, li prometo que si ha viscut una temporada amb mi, o jo amb ella, l’he considerada com si fos un moble, però això sí, quan m’agafa el rampell… Han estat dones de llunes diferents, entre l’orxata i el vinagre, però en la meva imaginació, sempre he estat fidel a la mateixa imatge: la primera. D’aquí deu venir que al cap d’un cert temps, més aviat, més tard, em canso… I és que per mi, la Irene, ha estat la dona, entén?, la primera i també l’última que hauré sabut estimar en la meva vida. No s’ha fet vella, no s’ha pansit com jo, no ha patit de cap soplo, perdoni, de cap buf… Té raó, no penso mai a dir-li-ho; vostè no la coneix encara. Triaré unes fotos i les hi portaré dilluns.

—Gràcies, Joan, però no cal. M’he acostumat a veure-la a la meva manera i sé que no m’ajudaria gens a modificar la idea que me n’he fet a través de les vostres paraules. No us ho prengueu malament.

Em mira sorprès i decebut.

—Com vulgui, és cosa seva.

Ens diem adéu a la porta del parc.