De nou amb en Joan Rovira, cap cot, probablement sord a la merla, no vista, que refila parada a les branques d’un cedre, que aixeca el cap, em saluda i es precipita a interrogar-me impacient:

—Li sembla bé que avui parlem del meu viatge a França?

—D’acord, amic Joan, parleu-me’n.

—M’ho he sentit com clavat entre cella i cella en despertar-me… I pensar que ja fa més de cinc anys d’aquesta anada meva a Perpinyà… En tenia cinquanta-set, si no m’erro… Va ser: dit i fet, demà te’n vas a veure el noi. Això vaig ordenar-ho al pobre Joan Rovira que m’aguaitava des de dins del mirall. Al noi, sí, però a la Irene, no, de cap manera… A mi, comèdies de juraments i promeses no m’afectaven gens ni mica, més que més si te’ls arrenquen perquè et tenen aculat en un carreró sense sortida; del que estava convençut és que les meves relacions amb ella havien arribat necessàriament al final.

—És a dir, anàveu a França amb l’únic propòsit de conèixer en Joan.

—Joan Enric, per distingir-lo entre ells d’un servidor, és a dir, per evitar confusions i malentesos.

—I el tal Joan Enric calculo que devia tenir si fa o no fa els anys que us havíeu passat a Amèrica.

—Trenta-cinc. En feia onze que era metge. Suposo que ja era hora que el conegués jo a ell, si no ell a mi. Anava, doncs, a veure simplement el meu fill, a conèixer-lo. Em sentia realment encuriosit. Sí, de debò.

Però em preguntava si un es pot estimar allò que no coneix… Què me’n diu, vostè?

—Difícilment. Ara bé, sentir realment curiositat per conèixer un fill que saps que és teu, ho trobo no tan sols perfectament legítim sinó que ho considero un deure…

—Sap amb què topava? Més que topar, què em rebutjava? Aquests trenta-cinc anys que ja tenia. Trobar-me amb una criatura encara ingènua és molt probable que m’hagués despertat qui sap quins sentiments que havien existit en mi, però que per no haver-los fet servir se m’havien ressecat, rovellat. Una altra cosa que em preocupava de debò: aquest noi havia nascut a França i, naturalment, parlava francès. Només francès? Perquè de ser així no ens podríem entendre.

—Una pregunta, si us plau, si he d’admetre que no us disposàveu a entrevistar-vos amb la Irene…

—Exactament.

—Aleshores la meva pregunta és aquesta: tampoc no estàveu disposat a revelar a en Joan Enric que éreu el seu pare?

—Tampoc. Coneix de sobres els motius que m’ho impedien. La imatge que aquest xicot s’havia anat formant i acceptat del seu pare al llarg dels trenta-cinc anys devia ser normal, la que s’estila… Tenia dret a destruir-la, jo?

—Us va resultar fàcil de trobar-lo?

—Arriscant-m’hi una mica, sí… No, no; exagero, perquè al capdavall el risc va quedar reduït a preguntar per ell a un botiguer del carrer on seguia vivint la Irene, el que jo coneixia i que havia recordat tantes vegades… Del docteur Jean-Henry en sabien no tant sols el consultori sinó les hores de visita… Vaig haver d’aturar-me per força a l’entrada de la casa d’ella, de la Irene… Ben segur que la trobaria dalt, al seu pis…

—O que us la trobaríeu cara a cara si en aquell moment hagués arribat del carrer.

—Més val no pensar-hi… De totes maneres jo no em sentia ben bé jo: era com si hagués perdut consciència del pas del temps. El que semblava just, normal, és que jo enfilés les escales i truqués enfebrat, i aleshores… Mai no he tingut idea de si vaig quedar-m’hi molt o poc plantat al peu de l’escala. En tot cas, fins que vaig sentir que tancaven una porta dels dalts no vaig precipitar-me a buscar refugi darrera d’un fanal a l’altra banda de carrer. De la casa va sortir-ne una dona. Passà pel meu costat: la vaig mirar als ulls; ella, a mi. En un instant d’ofuscació vaig estar a punt de preguntar-li per la Irene, i encomanar-li records de part meva, del seu Joan Rovira; fins i tot se’m va acudir la idea de cridar-la per l’ull de l’escala i, si sortia al replà i s’abocava a la barana, dir-li només de viva veu: «Adéu, Irene!»…

A la boca li ha quedat, com estremint-se, la forma d’aquestes dues paraules…

—I aleshores, què?

No em contesta de seguida, sinó al cap d’uns moments, en veu baixa. Tant, que no l’entenc. Després, sí, quan, i com excusant-se, arronsa les espatlles.

—Durant una bona estona vaig anar caminant ben bé d’esma, a la deriva.

—I us devíeu perdre!

—A mitges. Per orientar-me només podia refiar-me dels qui sabien contestar-me en català… Finalment, al portal d’una casa moderna, em va saltar a la vista la placa daurada amb lletres negres que deia: Docteur Jean-Henry Rovira…

Penso: és el pare del doctor Rovira que ara branda el cap com si m’interrogués.

—Una hora realment important i… difícil —li dic, amb una certa impaciència per conèixer el desenllaç de l’entrevista.

—Difícil, sí, i anguniosa, com si el meu cor malalt no em cabés dins el pit… Té raó, també difícil, sí, sí, és clar, perquè quina excusa, quin pretext podria jo esgrimir per a justificar la meva presència?… L’únic que vaig trobar prudent va ser presentar-me com un passavolant arribat el dia abans, i el mal crònic que pateix li ha fet passar una mala nit.

—Ben pensat.

—Segurament, perquè va ser joc de poques taules. Truco, m’obre una noia, s’apunta el meu nom (li vaig donar un nom fals, naturalment; d’on vinc, edat, objectiu de la meva visita, etcètera)… M’estava sol a la sala d’espera del consultori del meu fill. Li prego de considerar fins on m’hauria pogut estalviar aquella visita si en el meu anterior viatge a Perpinyà hagués trobat la Irene a casa o bé si el pare, encegat per la gelosia, en lloc de parlar-me del front d’Aragó i de la seva estimbada, hagués intentat d’acorralar-me i posar al descobert les conseqüències de les meves relacions amb la Irene…

—Afortunadament, dic jo, imperà la prudència.

—Troba que s’assemblen, prudència i covardia?

—Quan es tracta d’enfrontar-se amb un perill, suposo que sí… Però, creieu-me, no és hora de definicions, sinó de contar-me com us va anar amb el vostre fill, amb la visita al doctor Jean-Henry Rovira.

—El tercer pacient de la sala d’espera era jo. La primera cosa que se’m va acudir, tot i que només el vaig veure d’esquena mentre acompanyava un malalt al rebedor, va ser que el pare, ell i jo, estàvem tallats a la mateixa mida i gastàvem idèntics aires de família. Parlava, és clar, en francès, i això em va fer una cosa estranya. Ni que fos de cua d’ull el vaig trobar ben plantat i amb delicats modals… Venia a ser un cop fort per mi, pels nervis, pel cor també, suposo… En fer-me passar al despatx per visitar-me, m’esperava a peu dret, consultant la fitxa que li havia passat la mateixa noia que m’havia rebut. Jo no li treia els ulls de sobre. N’estic més que segur: ens assemblàvem. M’allargà la mà. «Benvingut, senyor barceloní!», va dir cordialment en invitar-me a seure. Va ser bonic, d’entrada, oi? «Tan barceloní com els vostres pares», vaig contestar-li… S’armà tot seguit el reguitzell de les preguntes: des de voler saber de quan ençà jo coneixia els seus pares fins a demanar-me notícies del seu enigmàtic germanastre, intrigat com estava perquè d’ençà que havia tornat d’Amèrica no els havia anat mai a veure i els escrivia rarament… Tampoc ell no em treia els ulls de sobre. Consultà el rellotge, cridà la secretària per dir-li que se’n podia anar i tancar la consulta. Es va asseure a una butaca davant meu i sobre la tauleta va col·locar tabac i encenedor… «M’heu dit que coneixíeu els pares… D’abans o després de la guerra?». «D’abans, molt abans». «També la mare, és clar»… Preguntar-me si jo la coneixia, entén?, i jo mossegant-me els punys… A causa de no sé quina-malaltia que li alterava les articulacions a penes si sortia de casa des de feia poc temps… Me’n va estar parlant una estona, i a mi, tot d’un plegat, em va semblar que començava a sentir-me borratxo i que veia la Irene asseguda al costat del seu fill: ni vella, ni acovardida, ni gotosa, sinó igual que sempre, vull dir, tal com la conservava en la meva memòria.

—Tal com la vàreu descobrir dins el mirall del pis, aquella nit, ja en vigílies d’embarcar-vos, no és això?

—Però aquesta vegada, ella tancant els ulls per no veure en quin saldo m’havia convertit jo aleshores… Devia escapar-se’m alguna cosa com «Pobra Irene!», perquè en Joan Enric va afegir que estava delicada, però no de cap manera greu, que, encara als seus anys, donava goig de veure: alta, dreta com un fus, amb aquells ulls tan bonics que tenia… «Tan bonics!», vaig repetir, i encara: «L’hauries hagut de conèixer de jove… Tots els qui la tractàvem n’estàvem enamorats, l’admiràvem…». L’havia tractat de tu ben bé sense adonar-me’n. Ho vaig recalcar, com excusant-me’n. S’hi va agafar de seguida. «No us hi heu fixat que jo us tracto de vós?». «Tal com devíeu tractar el pare, oi?», vaig preguntar amb un deix d’ironia… Venia a ser com capitular d’entrada, no li sembla?

—No tenia res d’estrany, no estàveu avesat a considerar-lo encara en funció de pare i, al capdavall, vós mateix acabàveu d’incorporar-vos en aquella tramoia…

—«Si et fa estrany que et tutegi, m’ho pots dir: canviarem el tracte». Em va posar la mà sobre el genoll en un gest que posava de manifest que fins i tot agraïa que ho fes… I tot d’una s’engegà a preguntar-me ansiosament com era el seu germanastre… Com era, entén? Jo o aquell altre que anàvem creant entre ell i jo, a corre-cuita, com a cegues? Ben mirat, allò que realment l’intrigava era que, quan el pare va marxar al front, la Irene i jo, vull dir «l’altre», vull dir…

—No cal que us hi escarrasseu tant: us entenc de sobres.

—Volia dir que en marxar el pare, la Irene i el seu nebot s’haguessin quedat a viure sols durant més de quatre anys… Abans li havia dit que amb en Joan, el nebot, érem carn i ungla, i ell, després d’haver-se’m quedat mirant fixament una estona, acabà per preguntar-me com qui no gosa si «carn i ungla» indicava que es coneixien molt i si, a vegades, conèixer-se tant no implicava també conèixer-se massa… Va somriure de seguida i em palmellà altra vegada cordialment el genoll, com si intentés, dic jo, fer-se perdonar la insignificant malícia de les seves paraules… «Sí us coneixíeu tant, és a dir, si no heu deixat de ser amics íntims, probablement em podreu ajudar a aconseguir enraonades respostes a preguntes que encara continuo fent-me a vegades… Entre d’altres: quin sentit tenia que la Irene acceptés la invitació del pare, que es casessin d’arribada, i que al cap de pocs dies en Joan embarqués cap a Amèrica, i s’hi hagués passat només trenta-cinc anys? I, encara, que durant tota aquesta llarga estada poques vegades s’hagués recordat d’escriure al seu pare i a la seva tia… Per què? Per què?». M’ho preguntava nerviosament, i jo, pobre de mi, no portava a punt cap resposta… I tan senzill i còmode que m’hauria resultat confessar-li la veritat!

—Però què li vàreu respondre?

—Que pel que jo en sabia, al meu amic Joan li hauria costat temps i ajuda per aprendre el francès cas de decidir-se a anar a viure a França d’acord amb la invitació del seu pare, que justament aleshores els Roger, vells i grans amics del pare, li havien proposat d’anar a treballar amb el fill que tenien a l’Argentina, que gairebé a tothom com jo li venia de gust de trobar una oportunitat d’abandonar un país tan desfet i amb un règim tan bèstia, que et controlava fins i tot l’aire que respiraves… El crèdul doctor Jean-Henry no en tenia prou, fins i tot acusava el seu germanastre de no haver-se casat, amb més raó quan la seva mare sempre deia que en Joan era un galant home, de bona presència, bon caràcter… Vaig haver de dir-li que el meu gran amic Joan, de molt jove, s’havia enamorat amb cos i ànima. Vaig notar que la veu se m’anava apagant, i que ell s’ho anotava tot: no es perdia ni un gest, ni una sola paraula. «N’estic segur, li vaig dir, aquella passió, ni que et faci estrany, em consta que encara li dura».

En Joan Rovira s’atura, em mira, panteixa com si estigués cansat.

—Ja hi tornarem a la consulta del doctor Jean-Henry; ara necessito interrogar-lo jo, a vostè, si m’ho permet.

—Amb tota llibertat, amic Joan.

—Ara que ja em coneix bastant a fons, creu o no creu que ha estat aquest l’obstacle que ha impedit de casar-me?

—Crec que sí.

—Vostè viu sol?

—Sóc casat; tinc dos fills.

—Doncs jo, d’ençà que la Irene se’n va anar per casar-se amb el pare, puc dir que sempre he viscut sol, sense tenir ni un mal parent que reemplacés aquesta falta de família… Ha estat dur, sovint tristíssim.

—Sou a temps de casar-vos.

—Fa anys, com per distreure’m, jo també m’ho dic… És inútil. Recordi-ho: n’estic malat de la Irene. N’estaré sempre. La dec portar tatuada, no a la pell, sinó qui sap on…

Es palpa el pit amb la mà plana, branda el cap, potser com rescabalant-se d’aquells moments d’absència, em somriu.

—No cregui que me n’oblidi, que érem allà, a la consulta del meu fill… Veu? Això «del meu fill» encara avui no ho trobo natural, més aviat postís. No hi estic acostumat: té raó, em fa l’efecte que represento un paper que em ve gran… Allà dins, a la seva consulta i sol amb ell, em passava el mateix… Aquell home de trenta-cinc anys que veia per primera vegada…, era aquell el meu fill i el de la Irene?

—No m’estranya, i és que la situació s’anava tornant tensa, delicada.

—Encara més quan, ben bé d’improvís, se li acudí de preguntar-me: «I tot això no ho sabia el pare?». A pesar de no entendre massa bé què volia dir amb «tot això», aquesta pregunta em va tallar l’alè. Com si en tingués vagament consciència i em llancés un salvavides, em va sorprendre afegint que a casa seva no se’n va parlar mai que el seu enamorament prematur fos la causa de la seva solteria… No entenc per què vaig replicar-li amb duresa i com ferit en el meu amor propi: «Repeteixo que n’estic segur perquè el conec prou bé: la passió per aquella dona li dura encara». Va quedar desorientat pel to contundent de la meva afirmació… I consideri que em va agafar com un rampell: cedir a la temptació de jugar amb foc, sobretot com si, de no fer-ho, n’hagués de sortir malparat el meu orgull, i vaig reblar-ho afegint que no era possible que aquella dona no l’estimés, sinó que tot d’impediments familiars s’oposaven a una unió que, en secret, ja havia existit aleshores… Com si fes marxa enrera i busqués la manera de dissipar tantes boires, va invitar-me a sopar a casa seva. «La mare se sentirà feliç d’escoltar-vos i de participar en la nostra conversa. La puc telefonar ara mateix i si és que no ha sopat li diré que ens esperi…».

—I què?

—Sospita que vaig acceptar?

—M’imagino que no podíeu.

—A més, tenia bitllet per a l’exprés de les nou. En Joan Enric es posà les mans al cap tot d’una: «No tinc perdó —exclamà sorprès—, heu vingut per visitar-vos i a hores d’ara ni tan sols no us he preguntat què us passa». Vaig cuitar a portar-me la mà al cor. «Tinc un soplo —li vaig dir tal com tenia après aleshores—. Ahir, en arribar a l’hotel —és clar, mentia—, va apoderar-se’m un malestar que no havia sentit mai encara. Devia ser una falsa alarma perquè a hores d’ara…». Em va fer ajeure, m’auscultà llargament… «Sí, el teniu, però ve a ser un buf sense malícia… Si us quedeu, encara hi sou a temps, demà us practicarem una revisió a l’hospital… Sigui com sigui, no us en preocupeu del cor, ja ho comproveu: sona prou bé i em sembla que en teniu per anys…». Se’m feia tard. Li vaig demanar per sortir. «No patiu, tenim temps de sobres: jo mateix us acompanyaré a l’estació…». No sabria pas explicar-li allò que vaig sentir quan ja sèiem al cotxe: l’un al costat de l’altre. Anava a engegar, va repensar-se: «M’heu de permetre encara un altre comentari: Més d’un cop, mentre conversàvem —va dir-me—, he tingut la impressió que el vostre amic Joan us ha delegat perquè vós, el seu gran amic de sempre, ens vingués a veure, simplement perquè després de tant de temps ell ja no s’hi atrevia, o bé perquè li fa angúnia haver de remoure antics problemes familiars». Després d’uns moments de silenci i d’haver-li assegurat que la suposada delegació no existia, va dir, com si tal cosa, que probablement el més sensat seria que ell vingués a Barcelona… «Vós, que el coneixeu tan bé, què us sembla?». «Inútil! Completament inútil», vaig contestar-li amb un excés de precipitació. «Després de tants anys, calcula les voltes i voltes que ha d’haver donat al seu determini! Recorda també que, si al seu temps, els teus pares no ho van fer quan haurien pogut fer-ho, ara tu perdries el temps si intentessis de venir-lo a veure…».

—No va insistir?

—No, o bé qui sap, no me’n recordo, potser se’n va distreure perquè, en ser que passàvem a molt poca distància d’on vivia amb la seva mare, fins i tot aturà el cotxe i em va dir, assenyalant l’entrada d’un carrer: «Som a dos minuts de casa. Per última vegada: us invito a sopar i m’atreveixo a fer-ho en nom de la mare…». Però jo no podia, no devia aturar-me i acceptar la invitació que em renovava cada vegada amb un to més i més cordial, justament quan l’estació, des del fons d’aquell carrer tan llarg semblava que avancés cap a mi imposant-me també la meva obligació… «Aquest carrer el va recórrer de dalt a baix el pare, a la inversa, ja fa molts anys: coixejant, apedaçat, vençut, amb les butxaques buides, és un dir, l’hauria hagut de fer com tants i tants si no fos per aquell benemèrit monsieur Jacques que se’l va endur al seu taller… I ara que el pare m’ha tornat a la memòria… M’heu dit que l’havíeu conegut molt, sobretot de quan en Joan havia començat a treballar…». Es va interrompre. «No tenim temps i us hauria de parlar de tantes coses!… Només aquesta, i prou: El veureu en arribar en Joan?». «Segur». «Doncs digueu-li, si us plau, que el seu pare era un home com pocs, humanament, socialment… Amb mi mateix, va portar-se com pocs ho haurien fet: suportar més de dos anys d’estretors a causa de la guerra i, durant tots els primers anys de la carrera, Déu sap quantes angúnies econòmiques sense queixar-se ni un sol dia… Ell, i al seu costat, la mare… Val a dir que el pare l’adorava…». No em vaig poder resistir de preguntar-li: «Suposo que la Irene, a ell, també». Abans d’arriscar una pregunta com aquella vaig tenir consciència que hauria d’haver-la meditat: estava dit i ja no podia adobar-ho, però el noi va encaixar-la com si l’hagués trobat apropiada, perquè fixi’s bé què va dir-me: que tenia la vaga sensació que ella, la Irene, l’estimava moguda per sentiments de gratitud i de respecte. «Devia, dic jo, influir-hi que era jove encara i ell, sobretot a causa del seu accident, ja un ancià». Anava a donar-li les gràcies per les seves paraules, però aquesta vegada vaig saber ser prudent… En tocar la campana que anunciava l’arribada del tren, ben bé instintivament vaig passar-li el braç per damunt de l’espatlla. Amb el terrabastall de sempre, l’exprés entrava a l’estació, i vaig mig entendre que m’encarregava de part seva i de la seva mare que abracés en Joan: i devia ser això perquè em va abraçar, diria, amb efusió, amb força… «Adéu, Joan Enric!» li vaig cridar des de l’estrep; i ell, a mi: «Adéu-siau, gràcies, moltes gràcies pertot, i a reveure!».

En Joan Rovira s’aixeca, em prega que el perdoni per deixar-me sol, i m’allarga la mà per primera vegada. Ara un pas ara l’altre el vaig acompanyant amb la mirada pel passeig dels til·lers fins que el veig desaparèixer pel portal de parc.