—I l’endemà?

—A la taula del menjador, al costat d’una ampolla de llet i un parell de panets amb pernil, vaig trobar un paper escrit pel pare. Em deia que tenia un compromís que l’obligava a acudir per força al taller, i que pel voltant de les dotze em passaria a buscar per anar a dinar al restaurant. Juntament amb l’esmorzar m’havia deixat un paquet de gauloises. Damunt d’una tauleta em van sorprendre els titulars del diari L’Humanité. Era evident que el pare no s’havia cansat d’alimentar-se… Al lavabo, el barnús de la Irene havia desaparegut. Rentat, afaitat i esmorzat, vaig sortir al porxo a contemplar l’hort i el dia: un dia esbandit, rentat de fresc. Ja eren les deu; és a dir, el pare, compadint-me, havia consentit que jo pogués dormir com un tronc. Tot s’encadenava amb dissimulació, fins i tot la serpeta de la gelosia començava a evolucionar al meu voltant. On era el barnús? I, per quin motiu l’havia fet desaparèixer? Tant mal als ulls li feia que no podia tolerar la seva presència? Als estenedors del pati no hi era assecant-se. Vaig tornar al lavabo. Em va costar ben poc de trobar-lo penjat dins l’armari, probablement amb el propòsit de deixar de provocar la meva temptació. En ajustar els dos batents no sé quines frontisses van grinyolar com si fos en senyal de protesta o de posar en evidència fins a quin punt em trobava sol en aquell pis. Vaig sortir a seure en un banc del pati arrossegat per la idea del que representava per a mi quedar-me absolutament sol, sense ningú. Passés el que passés, seria inútil cridar, demanar que algú vingués a ajudar-me. Només tenia vint-i-dos anys, recordi-ho. La dona que jo aleshores estimava i desitjava fins a la desesperació me l’havien tancada com si fos una joguina; i al cap d’unes hores el consol de trobar-me, fos com fos, amb els meus, els dos únics que em quedaven, em seria negat… Em van agafar ganes d’esbargir-me, de no pensar-hi encara, de sortir a passejar-me pels carrers, de trobar-me, com un altre qualsevol, entre la gent. El dia abans el pare m’havia recomanat que no sortís: jo era tan sols un estranger indocumentat, un ingenu aspirant a ser detingut pels gendarmes… Vaig dedicar-me a inspeccionar el pis amb el desig de respirar la presència de la Irene en el vestits, en els objectes del tocador, en el rastre d’ella que hauria pogut ressagar-se dins el mirall bisellat, en la bocamàniga del seu pijama que es desbordava pel sota del coixí…

En un moble raconer de la galeria vaig trobar un manual per a aprendre el francès, i un quadern d’exercicis amb quantitat de pàgines escrites per la mà d’ella… Irene!

En Joan Rovira ha pronunciat el nom d’ella seguit d’un gest de contenció com si se li hagués escapat. Em mira com demanant-me que l’excusi.

—També vaig anomenar-la sense voler aquell dia… No li ha passat mai de pronunciar en veu alta el nom d’algú que qui sap on és, com si anomenant-lo en veu alta pogués provocar la seva presència?

—Qui sap… Potser sí…

—És que a vostè no li ha tocat, suposo, però no en fa la cara, de viure sol anys i més anys o, com a màxim, amb una dona qualsevol, que ve a ser un instrument… Perquè no em cansaré de repetir-ho: de dona només n’he estimada una, i ara encara tan sols acceptaria de casar-me si pogués fer-ho amb aquella Irene d’aleshores.

—Que, de fet, no existeix.

—En mi, sí!

Ha contestat gairebé agressivament. La seva mirada no admet rèplica.

—Joan, admiro la vostra fidelitat, i l’estil amb què sabeu defensar-la.

—Cada u és com és. Sap què deia en Roger: «No triem, ens trien». D’acord, però jo no podria viure mai més sense la Irene… De moment era a França, i no vivia amb mi sinó amb el pare… Seguia furetejant pel pis, buscant rastres d’ella. En una habitació petita, fosca, en encendre el llum, vaig descobrir damunt la post de planxar una camisa d’ella que m’era coneguda i estimada, i els sostenidors, i les bragues i uns mocadors que jo li havia regalat: roba i mudes que el pare ja devia tenir a punt per portar-les a la Irene el dissabte vinent. Vaig tocar-ho tot amb la punta dels dits. Tant li fa si ho troba estúpid com no, en sentir aquell contacte em van pujar uns sanglots i, al mateix temps, una ràbia tan forta que a dures penes vaig poder-me contenir de fer-ne un escampall a manotades… Em vaig escapar altra vegada cap a fora. Per què has vingut, fotut cabró, per què? M’ho preguntava com si jo pogués tenir a mà la resposta… No s’hi ha fixat? No, per què s’hi hauria de fixar, vostè? El llit que a mi em destinava quan ens va escriure que hi anéssim a viure la Irene i jo, era el que jo havia ocupat aquella nit. De fet, doncs, ens invitava a tornar a l’època d’abans de la guerra, de després de la mort de la mare: la Irene i el pare haurien ocupat, naturalment, el llit de matrimoni, i jo, el meu llit de cinc pams, altra vegada disposat a fer col·lecció de sospirs i gemecs del somier. I per si vol acabar-me de conèixer, afegiré que vaig arribar a ser prou cretí per a creure que, en arribar a França, la Irene s’hauria vist amb cor de plantar cara al pare i, com a mínim, exigir que fessin llit a part…

—Realment, Joan, us planyo.

—El pis em venia estret, com si em faltés aire. Vaig baixar altra vegada al pati i em vaig asseure en un banc que donava a l’hort. No estava avesat a contemplar verdures i llegums, segurament ni els arbres. Vaig adonar-me’n aquell dia; és d’aquell dia ençà que vaig començar a apassionar-m’hi? No n’estic prou segur. Ara en parlo perquè em deu convenir, i quedo bé, no li sembla?

—Mai no es fa mal paper parlant de la natura.

—Com sigui, perquè vaig aixecar-me per anar a palpar el tronc d’una acàcia. Per terra hi havia un escampall de boles grogues ben bé com arrupides. En vaig collir unes quantes amb la vaga intenció d’emportar-me-les. No sabia com fer-ho per a distreure’m, qualsevol pretext m’era bo… Allà mateix hi havia el safareig, com el de casa. No era de la Irene que em recordava, sinó de la mare: braços arromangats i amb davantal, cada dilluns castigava la roba a cops de picador i era bonic de veure escampar-se tot de bombolles blanques sobre l’aigua. Si ara estigués aquí, em deia, passant bugada, i em descobrís en aquest banc, què pensaria, o bé què callaria o em diria amb la mirada? I a ella, pobra dona, quin paper li tocaria en aquella peripècia? I com ens jutjaria, al pare, a la Irene, a mi, sobretot?… «Què te’n sembla?». La veu del pare em va fer estremir. M’ho preguntava des de dalt, recolzat a la barana de la galeria. Baixà molt a poc a poc, i es plantà com jo de cara a l’hort. «Què me’n dius?». Era la seva obra i n’estava orgullós. M’ho va explicar tot igual que si ho llegís. D’ençà d’aquella caiguda en passar la frontera gastava poca salut; així i tot, per consell del metge, cada dia dedicava una hora al seu hort. Aixecà el cap, crec que explorà la posició del sol, consultà el rellotge… «Se’ns fa tard. I si anéssim a dinar, Joan?». De la manera de parlar del pare, m’hi havia fixat, recordo que s’agradava d’intercalar el meu nom en la majoria de les coses que em deia. En canvi, jo m’estalviava fins i tot a posta d’anomenar-lo pare. Com per instint de defensa, entén? Fins més tard no vaig saber explicar-me el perquè. I pensar que l’endemà, quan ja ens dèiem adéu, ell va gosar preguntar-me: «Si és que vols que li digui alguna cosa, què vols que li digui, a la Irene?». Igual que si ja fes estona que li tingués a punt la resposta li vaig dir: «Que quan no sàpiga què fer del barnús, me’l guardi penjat a l’armari». Em pesa, perquè veig encara els seus ulls tristos i la petita ganyota amarga dels seus llavis, però van ser aquestes paraules les últimes que hauré dit al meu pare… Jo baixava els graons a poc a poc. Ell no em perdia de vista abocat a la barana del replà… «Adéu, Joan!». Vaig deturar-me un moment: només el veia a contrallum, com una ombra. Vaig limitar-me a fer-li adéu amb la mà.

En Joan s’atura. Com absent d’ell mateix es contempla la mà dreta, distén els dits: se li reinflen els tendons, sobtadament clou el puny i es colpeja tres vegades el pit.

—Quan ja havia caigut el teló vaig adonar-me que jo no havia sabut interpretar dignament el meu paper, pitjor encara, que acabava de representar no sé què d’absurd en una sala buida. Si així no fos, on era la Irene?… Enlloc. Me’n tornava com si ella hagués deixat d’existir feia molt de temps o com si haguéssim viscut tots dos en la buidor, sense veu, sense imatge. Del pare, me n’enduia una mena de fotografia pansida, desfocada i, a mi, també em veia desfocat, encongit, sentint-me prou estúpid per haver consentit jo mateix a estafar-me. Me’n tornava a casa semblant un animal afamat, solitari… Afamat, sí, i com mai, de la Irene… Era inútil que m’ho repetís i que ara ho continuï repetint com un recoble: «Joan, la portes a la sang igual que una malaltia. Has de reaccionar, obrir els ulls de bat a bat, salvar-te!». Sort, observi-ho, dic sort, sort que la idea de viure sol m’esborronava. I aquell dia, sortint de Perpinyà camí de Costoja, m’esborronava més encara perquè sabia que, en rigor, quedava sense ningú i com si hagués tancat la porta de la meva existència… Sap a què s’assembla la meva solitud d’aleshores? Jo la veia com una mena de corredor llarg i estret, de parets llises, fredes, i tot el que jo podia fer era escoltar el trepig dels meus passos… En arribar vaig caure malalt al llit… «Què tens, Joan? Què et passa?». Què podia contestar-li, al metge? Afortunadament que em vaig entendre amb els Roger, els vells amics del pare, se’n recorda?

—Me’n recordo, els qui us havien acollit a dispesa.

—Bona gent d’aquest món! I és que jo tampoc no podia suportar-lo tot sol, aquell pes… Com que no ignoraven que d’ençà que el pare s’havia incorporat a les milícies de la FAI, la Irene i jo havíem viscut junts durant quatre anys i que després del meu viatge a França van sospitar que la Irene havia estat la causa d’una desgraciada rivalitat entre el pare i jo, van aconsellar-me que el més prudent que podia fer era posar molta terra entre nosaltres… «Has d’imitar el nostre Ramon, anar a buscar la sort a Amèrica, que potser ja t’hi espera. Això d’aquí, ja ho veus, per si el que et passa fos poc, és com viure amb els peus dins el fang i respirant un aire empudegat que corromp i que ofega…». Van oferir-se per escriure al seu fill. De moment hauria estat inútil, perquè el servei militar que m’esperava durava de quatre a cinc anys… Però aquest del servei militar és un dels capítols més estrafolaris de la meva pobra vida… Cridat a passar revisió mèdica tal dia, vaig i em presento a la Caixa de Reclutament. El metge m’ausculta… «Tienes un soplo», em va dir «¿Lo ignorabas?». I tant! Val a dir que a hores d’ara no en sé gaire cosa més del que en sabia abans de presentar-me a files. Se m’envià al cardiòleg. M’examina en detall. Torno al cap d’uns quants dies: m’allarga una papereta: se’m declarava inútil total pel servei militar. De moment, i com que res no em feia mal, vaig baixar les escales, de tan content, pegant bots com una cabra. Allò sí que era treure la rifa!… Després, pensant-hi, vaig preguntar-me: «I què cony deu ser això del soplo?».

—«Buf» —li repeteixo.

—El que pot la rutina! Ja no me’n recordava… Doncs bé, tenia un buf al cor. Per sortir de dubtes, l’endemà vaig a veure el metge de casa. Va esforçar-se a explicar-m’ho fins i tot amb l’ajuda d’un dibuix. Vaig entendre que ve a ser com si una de les portes del cor no ajustés prou bé, deixés una escletxa i, a través de l’escletxa, com la d’una porta mal tancada, circulés aquest buf que els metges descobreixen fàcilment en auscultar-te… Pobre de mi, en vaig treure l’entrellat a mitges; comptat i debatut: que el meu buf porta poca empenta, poca malícia i que si em donaven per inútil devia ser perquè la meva quinta anava sobrecarregada. De totes maneres, el metge de la Caixa em va recomanar que em fes donar un cop d’ull de tant en tant. Després de tres o quatre vegades m’ho vaig deixar córrer. Ignoro què és estar malalt, i el cor, allà on jeu, no ha donat mai senyals de voler complicar-me l’existència… En arribar amb la notícia a cal Roger, l’un i l’altre van tornar a la càrrega: si tens ganes de viure en pau has d’emigrar… Al capdavall, emigrar lligava amb la meva creixent obsessió de desaparèixer. Van escriure al seu fill. El fill Roger va contestar que seria ben rebut, que estava convençut de trobar-me pensió i feina, i que, si em decidís a anar-hi, m’enviaria el contracte de treball indispensable per a poder entrar al país… En l’endemig havia rebut una carta de la Irene… És aquesta: se l’emporta, si vol, i demà, o quan sigui, me la torna. Trobo que val la pena.

En sortir del parc i separar-me d’en Joan, he acabat per seure en un dels bancs de l’entrada a llegir aquesta carta, com no tenint espera:

«Estimat Joan: Fa estona que he escrit dues paraules. Les contemplo, les repeteixo… I és que encara no sé prou bé què haig d’escriure, tot i sentir que tinc tantes coses per dir-te.

»La primera que se m’ha acudit en agafar la ploma i mirar, no sé per què, al meu voltant, és que no tinc perdó: tenir-te tan a la vora fa pocs dies… Me n’havia d’haver adonat per força, que respiraves el mateix aire que jo respirava, que eres a casa, que menjaves al nostre menjador, que dormies al llit on jo he dormit tantes vegades amb el teu record… Què hem fet tots plegats perquè hàgim estat tractats amb tanta duresa? Per què? Per nosaltres mateixos? Hi he pensat tantes vegades! Cap resposta no em val. Només tinc plena consciència del mal que ens hem fet, però també posaria les mans al foc que mai no ens ha passat per la imaginació de fer-nos-en, de mal… Pensar que ens hauríem pogut veure, passar junts unes hores, i no ens hem vist! Pressento que no ens tornarem a veure més. En el millor o pitjor dels casos, qui sap quan, això sí, de cap manera tal com érem abans.

»EI teu pare va escarrassar-se, violentar-se i tot, li ho vaig conèixer, per parlar-me dels dos dies que vàreu passar junts a casa. Ara et toca a tu d’escarrassar-te: asserena’t, reflexiona, pensa en tu, en mi, però, per Déu, Joan, pensa també en el pare. Ja l’has vist, procura, com a mínim, de sentir per ell la pietat que es mereix, i que li fa tanta falta… Et creus que no em rebel·lo, jo, que no et necessito tant o més que tu em necessites a mi? Em coneixes prou, saps com sóc: també jo voldria viure la meva vida, i no oblido que una part d’aquesta vida meva, la més extraordinària, l’he viscuda amb tu… Així i tot, ja ho saps, també sóc, i em toca de ser-ho per força, una formiga, una formigueta que té por de trobar-se un dia sense cau, desemparada.

»Vull que em creguis, quan en arribar a França vaig acceptar de ser la dona del teu pare, és perquè va ser com si algú posés a prova tota la meva capacitat per a sacrificar-me… Tens el perfecte dret de retreure’m que abans ja havia estat, diguem, la seva dona. Sí, però això va ser abans. Què no va passar després! O és que tanques els ulls i que no ho vols saber? Vaig cedir i, escolta’m bé, Joan, no me’n penedeixo. També em podràs retreure que abans el fill no existia… Joan, Joan, pensa no en el meu demà ni en el teu, sinó en el d’altres que depenen de nosaltres.

»No en dubtis, t’estic parlant tal com parlo amb mi mateixa. Escolta’m bé, Joan: tot el que, després d’haver-te conegut a tu, sofreixo en les meves íntimes relacions amb el teu pare, tinc el convenciment que és el que sofriries tu amb mi d’aquí a uns quants anys.

Ja ho saps de sobres: aquesta idea no m’ha abandonat mai i ara mateix, tant o més que entristir-me, se’m torna intolerable.

M’he proposat ser forta, ser mestressa de les meves decisions, dels meus actes, i no cedir a unes llàgrimes que esperen fa estona… Forta? Només això: estic sola al pis, sec al menjador…

»Acabo, sí. No m’atreveixo a demanar-te que m’escriguis, i sí que m’atreveixo a demanar-te que escriguis de tant en tant al pare. Has d’esforçar-t’hi, no et dolgui, però com si jo hi fos a penes.

»Només vull afegir que aquest últim dissabte vàrem batejar el nen. Li hem posat Joan Enric. Pren-t’ho com vulguis, i si entens que m’has de perdonar, no te n’estiguis, creu-me, et sentiràs més digne perdonant-me que no pas odiant-me. Pots estar-ne segur: no oblidarà mai res la teva IRENE.