—Ahir ens vam quedar amb la Irene al voltant de la taula en espera que escrivíssiu la resposta al pare.

—Doncs aquell vespre jo no em vaig asseure a taula i, és clar, no la vaig pas escriure…

—I ella, què?

—No callava donant-me pressa a contestar-la, i jo no en tenia ganes; era ella la que treia el compte dels dies que feia que l’havíem rebuda… «Hi has pensat, Joan, en allò que li hem de dir?», em preguntava neguitosa. Si hi havia pensat? Massa! Però com més ho rumiava més se’m complicava tot… «Avui mateix li hem d’escriure, no trobes?». L’«avui mateix» va ser l’endemà al vespre. En arribar del taller, ja em tenia a punt paper, tinter i ploma sobre la taula… «T’imagines amb quina ànsia deu esperar d’un dia a l’altre la resposta!». Això ho va dir d’una manera estranya, arrossegant la veu, gairebé com si jo no fos allà, o ja no fos qui era… La vaig contemplar uns moments, havia quedat com disminuïda, recollida en ella mateixa. I no em veia. En aquell instant vaig comprendre, sense dubtar-ne gens ni mica, que estava decidida d’anar a França.

—I vós, no?

—En el meu cas tampoc no depenia de tenir-ne o no tenir-ne ganes.

—Doncs de què, o de qui?

—De la meva situació, diguem-ne militar, del fet que em cridessin a files. Acabava de complir vint anys. Com que al taller on treballava ens havien dedicat a la fabricació de material de guerra, tot el personal havia quedat mobilitzat en compliment del servei pocs dies després del 18 de juliol. També el pare hauria pogut estalviar-se d’anar al front… Un dia potser li explicaré com vam passar la guerra la Irene i jo, i com a l’entrada de les tropes franquistes vaig escapar-me d’anar a parar al Camp de la Bóta en gran part per la culpa del pare… Però esperava, és clar, que em cridessin a fer el servei, i no aquí, sinó a l’Àfrica. De moment, per sort, encara no havia rebut cap avís, cap notificació.

—Doncs, endavant.

—Sol·licitar un salconduit de frontera amb l’esperança que em deixarien sortir legalment del país, ni pensar-hi… Tampoc no l’hauria acceptat, m’entén?

—Us entenc.

—La Irene no em perdia de vista, esperava que jo em decidís d’una vegada a escriure la carta. De tant en tant, amb ulls tristos, immòbils, fixava l’atenció sobre el gran full de la carta del pare, allà, tot sol, damunt la taula. «Estàs a punt, Joan?». Insistia fins a fer-se pesada. M’anava acorralant amb postures i paraules. Però és que abans no havíem de posar-nos d’acord sobre allò que li havíem d’escriure? «Doncs posem-nos d’acord d’una vegada!», va dir. Es va asseure al meu costat i abandonà la mà sobre el meu braç. Sèiem al menjador. Vaig demanar-li que encengués el llum. El va encendre. Potser perquè em va mirar amorosament i em va somriure, li vaig assenyalar els prismes, els prismes que jo trobava una mica misteriosos quan donaven el llum. Devia ser per primera vegada, però justament en una hora que no venia a tomb, que li vaig preguntar si s’hi havia fixat, en els prismes… «Fixar, en què?», em preguntà desorientada… No troba que hi ha coses que no poden explicar-se? Vull dir que si hi ha algú a qui has d’explicar perquè a tu aquest cedre t’agrada, i l’altre no ho entén, més val que ho deixis córrer… Sobretot que ella no estava gens ni mica per vidres de colors… Ara, tot i que tampoc no vingui a tomb, li confessaré que la Irene no estava quasi mai per galindaines, que deia la mare, i com que a mi, francament, m’agradaven, l’Irene solia tractar-me de sonat… I aquell vespre m’ho va tirar en cara: «Joan, per Déu, deixa’t d’aquestes carallades!». I tenia raó, no li sembla?, perquè qui cony m’embolicava amb els colors d’uns vidres si damunt la taula la carta del pare esperava resposta! La Irene es tornà a asseure al meu costat amb les mans recollides a la falda, com avinguda a convertir-se en dona desemparada, com si tot d’un plegat, ella, tan viva i activa, s’hagués encongit i recobert de…, això mateix, de cendra. Tot plegat lligava, s’entenia… Va apoderar-se de la carta del pare i es dedicà a buscar afanyosament el fragment que l’havia commogut. «Ja ho tinc: és aquí, escolta: “i que, per les notícies que m’arriben, més aviat no mengeu per la gana que teniu i, sobretot, perquè ja no puc més de tant enyorar-vos i em feu molta falta… El que ens convé a tots tres és que vingueu a fer-me companyia, a viure amb mi”. És veritat, Joan, té raó: ens mig omplim l’estómac, però amb pa negre i verdures pansides i peix passat… Per acabar-ho d’adobar som tan esbojarrats, tant sense seny, fem tant l’amor, que acabarem com el parell d’escombres que hi ha darrera la porta de la cuina». Tot plegat, no és cert?, fa el seu efecte. L’hagués vista quan li vaig dir que jo no hi volia anar i que tampoc no podia perquè estava en edat militar de fer el servei, i que em refiava que ella tampoc no hi aniria. Després de barallar-nos i discutir-ho molt vam acordar que ella sola faria el viatge, i que al cap d’un cert temps tornaria per «ajudar-me a viure, a mi». Va dir-ho, i va afegir: «per ajudar-te a viure, a tu». És a dir: una temporada a França, una temporada al pis amb mi; una altra temporada amb ell, una altra temporada amb mi… Fantàstic, oi? «I què li contaràs, al pare? Que jo sense tu no puc viure?», li vaig preguntar. Sap què em va respondre? Doncs senzillament: «Al capdavall per què no, si és veritat?». Però escolti: és que algú amb dos dits de front hauria trobat bé que, una vegada jo hagués enllestit el servei militar, anés a treballar amb el pare a França, i que ella rentés i planxés la roba a tots dos? Li ho vaig dir. Era inútil de fer-li veure fins a quin punt resultaria intolerable i que, de tan escandalós, ens hauríem d’amagar sota terra. Vaig acabar per preguntar-li si entenia que ella havia d’anar a viure al costat del pare a França… Va replicar-me que sí. Em demanava que m’ho mirés amb els seus ulls. «Quantes vegades m’he esgarrifat pensant, em deia, si això que ens passa a tots hagués de durar massa. Si no hi vaig saps què m’espera? Per començar a tu et tocarà de fer el servei; jo em quedaré sola, aquí… Tu seràs jove, encara; jo m’aniré fent gran; quan tu seràs gran, jo m’hauré fet vella… Però deixem-ho, i no hi pensem per ara. Suposem que jo em quedo i que tu també et pots quedar: viurem contínuament sabent i pensant que ell és a l’altra banda; admetem que al principi no sospita res, tot i que això nostre, Joan, costa d’entendre, però al final acabarà per caure-li la bena dels ulls… M’agraden tan poc com a tu els drames, ja ho saps, però conec el teu pare, i sé com patiria…». N’hi sobrava, de raó, a la Irene. Ara, a tanta distància i després de tants anys, fins i tot resulta fàcil d’admetre. Però aleshores estàvem avesats fora mida a viure junts…

—I al final…

—Vaig escriure la carta al pare, adolorit, trasbalsat, sentint-me aigua de pou. Ella hi aniria, jo no, a causa del servei. Així ho vam escriure. Per una falla o prudència del correu clandestí la resposta del pare es va fer esperar més del compte. Amb la seva carta acompanyava l’import pel passatge de la Irene i uns quants diners suplementaris per si calia comprar-se alguna cosa; i també uns diners per a mi… Mentrestant, la Irene i jo vivíem com si haguessin anunciat la fi del món. És veritat: aquells van ser uns dies de deliri, però els últims, realment els últims, per si no en tinguéssim prou amb separar-nos, ens va caure al damunt el gran dubte: a la Irene, se li havia endarrerit la regla…

Li dic que estic cansat. Fem una pausa. Reviso els apunts: tinc por de perdre-m’hi a l’hora de passar-los en net. Li demano si és cert que a l’inici de la nostra conversa d’avui ha dit, realment, «em sento aigua de pou»… Diria que, de moment, en Joan Rovira no m’acaba d’entendre. Li he dit que aquesta bonica expressió no m’ha deixat de petja i que simplement tinc ganes que m’ho ratifiqui.

—En tot cas potser ho he dit sense adonar-me’n…, encara que li haig de ser franc: un dia me la va dir la mare, quan ja estava a les acaballes… Ho recordo, em va fer un efecte estrany. En tot cas l’he repetida ben bé sense adonar-me’n.

—No us hi amoïneu, s’entén perfectament tractant-se de la vostra mare i de tal com em vàreu descriure el seu tarannà, vull dir que m’ajuda a comprendre’l més encara.

—Pel que vaig veient, ja li ho vaig dir, a vostè, li agrada filar prim.

—Us estranya?

—No… L’altre dia ho pensava: vostè deu ser d’aquells que sempre saben explicar-se per què dos i dos fan quatre. Ara recordo que l’altre dia, érem, al taller, l’encarregat va dir a un peó: «No ho entens? Doncs mira, això és tan clar com que dos i dos fan quatre!». Vaig quedar repetint-m’ho, i pensant-hi. Sap per què? Per què sóc dels qui no sabrien explicar per què fan quatre. De pregunta en pregunta, i pensant en vostè, vaig adonar-me que d’explicar-me en sé ben poca cosa, i que li dec donar molta feina.

—No us en preocupeu: passa a la gran majoria. Quant a donar-me feina, sincerament, Joan, us ho dic: quan a les tardes passo a màquina allò que m’heu contat al matí, constato que teniu molta traça a explicar-vos. Hi ha color, hi ha vida en les vostres paraules… Si no ens en sortim, la culpa serà meva.

—Per què? Al capdavall suposo que vostè escriu el que jo li explico, és a dir, com que és de l’ofici, si en deu fer de canvis!

—Simplement els que al meu entendre reclama el to, l’ordre narratiu, la coherència, però sovint són la vostra expressió i el vostre gest els que m’ajuden a trobar la manera d’arrodonir-ho.

—L’entenc, paraula que l’entenc.

—D’acord, i perdoneu-me que vagi a la meva, a la nostra… Em contàveu que la Irene estava embarassada.

—Ei, només que se li havia endarrerit la regla, però quan va marxar, que no va ser pas quan el pare l’esperava, sinó més tard, jo diria que n’estava convençuda. Mentrestant, per culpa dels entrebancs per a treure el passaport, s’havien perdut ben bé un parell de setmanes… I una cosa haig de dir: no és que fos la primera, ni la segona, ni tan sols la tercera vegada que li agafaven sobresalts d’aquesta mena, però com que podia ser que sí, que n’estigués, va començar d’encaparrar-s’hi.

—I vós, no?

—Prengui’m pel que vulgui. Jo em deia: «Si ho està, no li quedarà altre remei ni més cara que tornar a casa». Al capdavall, no era nostre, el fill? Aleshores, com podia jo ni tan sols sospitar que intentés donar a entendre al pare que el fill que esperava no era d’ell?

—I la Irene, què hi deia?

—Que havíem d’esperar com s’ho prendria el pare en saber que jo no hagués triat d’anar a viure amb ell. Repatani de mena, qui sap si, passés el que passés, a ell també no li agafaria la dèria de tornar a casa tal com n’havien tornat d’altres… Deia coses com aquestes la Irene, les deia, potser fins i tot, de moment, les creia, sí, però a penes. El que li passava és que havia agafat por. Por del futur que li esperava si a causa de la crisi la perruqueria on havia treballat fins aquell dia no tancava, com s’anunciava, les portes. Amb el que jo guanyava ens venia just per pagar el lloguer i badallar de gana, però quan em cridessin pel servei militar, la pobra Irene ni badallar no podria.

—En definitiva s’hi avingué?

—«Quin remei em toca», repetia. «M’hi avinc perquè no em queda altre recurs», però quan li demanava explicacions s’entossudia a callar com si li haguessin robat la veu. Jo, en canvi, sentia que no podia tolerar de viure sol, sense ella, i em posava a cridar, a insultar-la. Discutíem, ens barallàvem. Al cap de cinc minuts ja havíem fet les paus. A darrera hora em va prometre que si estigués realment embarassada tornaria com fos, perquè l’únic remei que tenia era tornar. «I què li diries al pare?». «Com vols que ara ho sàpiga!», em responia. «En trauríem res de fer-nos mala sang abans d’hora? Ja saps que no és la primera vegada que em passa d’anar errada amb el compte». Allò que de debò la preocupava era com m’espavilaria tot sol… «Per si jo tornés, Joan, seria un error deixar el pis o traspassar-lo. Si la cosa s’allargués, et convindria arribar a una entesa amb algun matrimoni de mitjana edat que, a canvi de viure amb tu, s’encarregués dels teus àpats, del llit i de l’endreç, de rentar-te la roba… Podries parlar-ne demà mateix amb els Roger per si de cas… No hi penses, tu, en tot això!», em tirava en cara. Sí que hi pensava, jo, refiant-me que la nostra situació s’adobaria, no sabia com, però per força.

—I se’n va anar?

—Un dia, en lloc de trobar-la al pis en plegar de la feina, vaig trobar una carta sobre la taula… Se n’havia anat a França… Sap què? En lloc de contar-li ara jo a la meva manera què em va escriure, li portaré demà la carta i, si vol, se la pot endur i llegir-la a casa seva.

—D’acord: esperaré la carta.

—Gràcies, i fins demà.

—Un moment, si us plau. Us adverteixo que demà no podrem dedicar-nos a la nostra conversa. Tinc un compromís.

—Si ho prefereix, podem esperar un altre dia, o bé també podria passar a deixar-la a la porteria.

—No cal, gràcies, ens veurem demà aquí mateix, però com si fos de passada.