Et serveixes el cafè, encens un cigarret. No treus els ulls de la carta de la Irene, damunt la taula, al costat dels teus apunts. Els doblecs del paper i del sobre s’han convertit realment en un calat que es desfila. En Joan també deu conservar-la tan avarament perquè està escrita amb la tinta blava, que era el color que tots dos preferien…

Llegeixes:

«Estimat Joan: No t’havia escrit mai, ni tan sols una postal, i ara em fa una cosa estranya això de parlar-te sense veure’t i que, més tard, quan ja seré fora, m’hagis d’escoltar dintre teu, i mossegar-te la llengua cada vegada que t’agafin ganes de portar-me la contra.

»Hauria de dir-te tantes coses que no sé pas per on començar. Deu ser qüestió de posar-s’hi, oi, Joan? Com quan et proposes de teixir un jersei. Al capdavall, veus?, ja he debutat, i amb la nostra tinta.

»Entén-ho bé: no és pas que fugi. I si és que fujo, no és de tu, carallot meu, que fujo! T’ho he repetit tantes vegades, però paraula que aquesta serà l’última: cada dia tinc més por del dia de demà, de més tard o més aviat quedar-me tota sola… Imagina-t’ho: perdo la feina, tu fas de soldat a l’Àfrica. Sola i sense diners. M’esgarrifa… Però no en parlem més, de tot això. No tolero que res ni ningú m’esguerri aquesta estona, que és com si encara m’estigués amb tu.

»No fa gaire que he tornat de l’estació amb el bitllet d’aquesta nit per anar a Perpinyà. Mai no sabràs com m’ha costat de demanar-lo a la taquilla: no m’atrevia a recollir-lo de tant que la mà em tremolava… He odiat l’estació, els trens, fins i tot el gran rellotge que anava escurçant sense aturar-se el poquíssim temps que em queda d’estar aquí, al nostre pis, encara que tu no hi siguis.

»Abans d’asseure’m per escriure’t, he anat d’un cantó a l’altre dient adéu a tantes coses… Per què, Joan, per què me n’he d’anar per força? En tornar de l’estació i entrar al pis, saps què m’he cridat en veu alta: “Si et pesa tant, per què te’n vas, tros de quòniam?” En tancar la porta m’ha fet l’efecte que feia qui sap el temps que n’havia estat fora, i que aquest pis havia deixat de ser el meu…

»Per no sentir-me encara lluny de tu, m’he dit que el millor que podia fer era passar-me tota la tarda escrivint-te, deixar-te totes les meves paraules, tot allò que dec ser capaç de dir a l’hora que t’hauré estimat més i enyorat més de les que fins ara portem tots dos viscudes.

»Penso tant en què faràs o no faràs sense mi! I penso, de retop: i què faria jo sense ell si em quedés? Quin altre remei em quedaria que suplicar al teu pare que volgués recollir-me? Ho acceptaria, és clar, però aleshores vindria a ser per caritat, i vés a saber si no li entraria el dubte de suposar el que ha passat entre tots dos. I com podria suportar-ho, jo? En canvi, ara, és ell qui demana que hi vagi… No te n’adones, de la diferència?

»O bé és que no m’hi entenc. Però em fa angúnia i ràbia que tu arribis a pensar que la Irene només pensa en ella, que peca de calculadora i egoista. Per oblidar-me de tot plegat, saps què he fet? Sortir uns moments al balconet a regar els geranis i l’esparreguera que tu regues cada vespre mentre faig el sopar. Rego perquè sé que avui no en tindràs ganes: m’odiaràs i estaràs trist, però em refio que, si et mires les plantes encara molles, et diràs que les he regades per poder estar una mica més amb tu…

»Anava a seure, però no: per la porta que bada he vist els peus del nostre llit… He entrat al dormitori; he hagut de tancar els ulls i… érem allà tots dos estimant-nos com mai ningú no es deu haver estimat tant encara…

»El nostre llit… “Lleva’t, Joan! Espavila’t, que ja és hora!”

Empenyent-te amb els peus te n’havia de treure: tot sol, el dropo, no podia sortir-ne!… Qui te’n traurà, Joan meu, ara?

Saps què? Ho tinc ben rumiat: demà mateix te’n vas a cal Roger i tracta d’anar-hi a viure mentre jo seré fora. N’estic segura, menjaràs bé, dormiràs tou, sabran fer-te la tranquil·la companyia que saben fer els vells… T’he deixat la muda a punt al seu lloc de l’armari, a mà dreta; t’he planxat els pantalons del diumenge. La Cristina et passarà a recollir la roba bruta del dissabte, i hem quedat que dilluns o dimarts tornarà per planxar-la i, per si fes falta, sargir. Tu, de totes maneres, vigila, sobretot si hi ha forats als mitjons. Al fons del calaix dels mocadors, ja saps què hi ha: els nostres estalvis: poca cosa, però pots fer-ne el que et doni la gana.

»Decidir-me a escriure aquesta carta i marxar sense dir-te de paraula adéu m’ha costat moltes llàgrimes. Si no em creguessis, és que mai no has entès de quina manera tan de debò he sabut estimar-te.

»No en sé més… El sol ja ha abandonat el menjador fa estona. Com ha passat, com va passant de pressa el temps!

I pensar que demà… Allò que compta de debò és que quan tanquem els ulls, jo et trobi a tu i tu em trobis a mi. T’enyoraré tota jo, Joan, però entén-me, també en certa manera m’agradarà d’enyorar-te: serà senyal… Massa que ho saps de què. I ara prou. T’escriuré d’arribada… Saps? T’estimo tant, que no sap pas com fer-s’ho per no dir-te adéu, la teva Irene».

En tornar la carta dins el sobre, tens la penosa sensació que, en fugir cap a França, la Irene s’ha escapat violentament de la teva novel·la.