En arribar al parc li torno la carta. Com altres vegades, se la fica a la butxaca sense dir-me’n ni una sola paraula. M’assenyala vagament els arbres.

—S’hi ha fixat? La merla s’ha cansat d’escoltar-me i ha tocat el dos.

—No ens deu entendre.

—Tampoc la Irene no em va entendre i va marxar, —es diu en veu aspra, molt íntima—. Ja ho deu haver observat: m’escriu com si sabés que el pare l’està espiant i escoltant què em confessa… Del noi no en parla, o a penes, com si es tractés del fill del veí. No li sembla?

—Aleshores, quina interpretació donar al que escriu del bateig: «Li hem posat Joan Enric. Pren-t’ho com vulguis»? No us en dèieu, de Joan, aleshores?

No em contesta. Fuma. Reprèn la confessió després d’una llarga pausa.

—Sí, però ella, com de costum d’ençà que és fora: ara blanc, ara negre, t’estimo molt però no m’escriguis… «Joan, ja l’has vist el pare!». Realment commovedor. Però vostè creu que ella, al pare, li va dir: «Adrià, ja l’has vist en Joan!»?… Com devia agrair-me que li evités la meva presència i que al cap de poc temps li anunciés que m’embarcava cap a Amèrica!

—A trobar el noi Roger?

—Sí, després de fer de llançadora d’una oficina a l’altra, recomanat o no, i de vendre allò que de vendible quedava al pis i de passar mil angúnies per comprar el passatge… Ei, Joan, atura el carro! És veritat, exagero, sóc un sac de gemecs. No tot em sortia malament: per començar, el buf, vull dir el soplo, que m’havia rellevat del servei militar; després que els Roger em servissin en safata l’oportunitat de desaparèixer recomanant-me al seu fill… Allò que quedava del pis! Va ser trist, agre. Perquè jo, aquell pis nostre, me l’estimava com si fos…, no sé com dir-ho…, com si fos algú, amb mobles, llums, objectes, fins i tot amb les parets arrugades i les petúnies del balcó… M’entén, oi que m’entén?

—Sí, i us alabo tant de mirament, tanta tendresa.

—I ara, si m’hi atrevís, hauria d’explicar-li allò que em va passar la nit que hi vaig anar a dormir per última vegada, però, és clar, no val la pena!

—Us proposeu d’intrigar-me?

—No, de cap manera, pobre de mi…

—Doncs, endavant!

—Quan vaig dir als Roger que aquella nit anava a dormir al pis, també van posar cara d’estranyesa, com si els hagués parlat d’una dona, com si el pis fos una dona… Ara fa poc, mentre venia, tot el que em va passar aquell dia em rondava pel cap i li prometo que no ho acabo d’entendre…

Vacil·la, em mira de reüll, es refrega les mans.

—De què es tracta?

—Això: que no ho acabo d’entendre; i em preguntava si m’hi veuria amb cor, d’explicar-me… També em deia: en tot cas, com s’ho farà per a escriure-ho?

—No us en preocupeu: serà qüestió de provar-ho.

Aleshores…

—És del pis que parlo… D’ençà que ella havia marxat a França, no hi vivia ningú. Un pis abandonat, sense ni tan sols una gàbia amb un ocell, fa el seu efecte, oi?

—Realment, no es pot negar que un pis està fet perquè s’hi visqui.

—D’acord… D’entrada no en vaig tenir prou de fer dringar com abans els prismes de color del llum del menjador i, no sé per què, d’anar a obrir l’aixeta del safareig, i és que, de noi, m’agradava qui-sap-lo d’escoltar el glu-glu de l’aigua i els remolins que feia quan el forat del desguàs la xuclava… Vaig tornar a seure a la galeria, a remenar els calaixos, a regar els geranis. I, en ser l’hora que la Irene solia arribar en plegar de la perruqueria, vaig sortir al balcó per espiar la cantonada per on sempre quan apareixia alçava alegrement el braç en veure’m… Ho troba… natural?

—Per què no, si al capdavall sempre ens movem sota la influència dels records?

—Aquell últim dia, després d’haver-hi passat com un albat pel cap baix un parell d’hores, vaig baixar a menjar qualsevol cosa i a beure una cervesa al bar. En tornar a dalt, vesprejava i, sovint ho feia abans, vaig posar l’orella sobre la fusta de la porta per escoltar si…

—Si hi havia algú?

—Pujant l’escala em deia: «T’imagines què passaria si per miracle hagués tornat mentre eres fora?». D’una revolada vaig córrer a encendre el llum del dormitori com si no hi fos a temps…

Em mira ansiosament en espera del meu comentari.

—Temps de què? De trobar-la allà dins esperant-vos?

Somriu vagament, ben bé com si em compadís. Passa per alt les meves paraules.

—M’havia quedat al peu de la porta, sense gosar entrar, fascinat per la presència del llit, la blancor de la gira, el color de la vànova, els dos coixins tan ben aparellats… Era massa. Vaig tombar el cap: en entregirar-me vaig topar de nou amb el llit, però aquesta vegada dins el mirall de l’armari, atraient-me més encara i tot potser perquè el primer dia que vam dormir plegats, jo del llit estant, la vaig veure arribar despullada de l’allà dins del mirall en tornar del lavabo… Despullada, però entengui’m, no amb aires de tímida o de desvergonyida, al contrari, sinó fent el mateix efecte natural que aquestes estàtues del parc… M’explico, oi?: que podrien circular fins i tot pels carrers, i que tothom els cediria el pas, no badant ulls de calent com taronges, sinó aclucant-los i, els homes, traient-se el barret… Però li haig de dir tota la veritat i afegir que, en apagar el llum, i redossar-me sota els cobertors, va ser com si em desbordés, com si sortís de mare… Mai no he acabat d’entendre per què l’últim dia que hi vaig anar tot sol no vaig gosar ficar-me al llit ni apagar el llum. Com si tingués por?

De què? De qui? Ben bé per instint vaig ajeure’m a l’estora incapaç d’apartar els ulls del mirall, convençut que si sabia esperar amb tot el meu desig cridant-la des de dintre del pensament, com si resés, tornaria a arribar pel camí del mirall…

Li prego que no em prengui per infeliç o guillat, perquè, després de qui sap quant de temps de no apartar-ne la mirada, la vaig veure allà dins… Ja em devia fins i tot haver aixecat sense adonar-me’n i donat uns primers passos per anar-la a buscar…, però en allargar el braç va desaparèixer… Ja veig, per la cara que fa, que naturalment no em creu o creu que somiava. A mi també, i després de tants anys, també em costa de creure-ho, és a dir, que pogués ser allà dins, però aquella nit, en aquell precís instant, no en dubti pas, hi era… Pensi, si vol, que vaig veure visions…

—O que, alterat per sentiments molt íntims i una passió molt poderosa al capdavall de tantes hores d’insomni, vàreu ser víctima d’una al·lucinació.

—En tot cas, per què no podia ser-hi, allà dins, i jo veure-la, si sempre més l’he anat veient, com si fos a tocar, fins i tot tantes vegades quan m’he ficat al llit amb altres dones? I és curiós: sempre la torno a veure tal com la vaig conèixer, vull dir conèixer de debò durant aquells quatre anys fantàstics que vàrem viure junts tots dos… L’endemà d’aquella nit passada al pis tot sol sobre una estora, vaig despertar-me cruixit, esllomat. M’ho vaig dir en veu alta: «Joan, deixa de ser tan bèstia! A hores d’ara ella deu dormir escarxofada al costat del pare, en llit tou, sota un gruix de flassades. Aprofita a algú el teu sacrifici?». Encarcarat vaig aixecar-me de terra, i renegant de mi mateix… Faltaven pocs dies per embarcar, i un parell perquè desmantellessin el pis; aleshores, si es perdia tot, per què no em desprenia d’ella? «O és que seguiràs sent prou carallot per a endur-te-la penjada al coll com una medalla?».

—Pel que vaig veient, una medalla que no us heu tret mai de sobre.

—Per si no en tingués prou, aquest dies de parlar-ne amb vostè, ha estat com si em sobrecarreguessin les albardes. Ara mateix com si necessités justificar les meves relacions amb la Irene i el domini que ha exercit damunt meu, necessitaria recular fins als meus temps de criatura… Però deixem-ho córrer! Quin dia, avui!

—Per què, deixar-ho córrer? Justament amb prou feines si me n’heu contat res, de la vostra infantesa… Parleu-me’n ara. Sobretot si la Irene hi intervé.

—En el meus records, des de sempre hi ha la imatge d’ella. Sap què trobo a vegades? Que tal com hi ha hagut pels meus ulls certs colors que me la representen, ja de menut, la veig com pintada amb els colors que per mi són els de la Irene. I si alguna vegada m’he entossudit a entendre-ho més a fons, tot plegat, sempre acabo per dir-me: «Joan, tu has nascut per tenir aquest nas, aquesta boca, aquests ulls, aquest caràcter, però vulgues no vulgues, també has nascut per tenir la dona que t’ha estat destinada: en el teu cas, tot i que segons com no ho sembli massa, la Irene. I que tal com no pots deixar de ser alt, esquerp o amable, has d’admetre que “aquesta dona” és la teva, i que no pots ni deus renunciar-hi. I si no és així: per què va ser ella la primera dona que vas desitjar de debò, i per què d’ençà que tens ús de raó vas haver de sentir-te aviciat per ella?…». El canso, oi? En tot cas diguem prou. És més tard que altres dies.

—Només una pregunta… Suposo que li vàreu anunciar que embarcàveu?

—Sí, a la Irene i al pare.

—Us heu anat escrivint?

—Poques cartes, però algunes que encara avui em serveixen. Vol llegir-les?

—Si us plau, sí: així completaré l’epistolari.