En Joan Rovira em lliura en arribar la carta de la Irene.

—Crec que val la pena que se l’emporti i que la llegeixi a soles. Jo, ni ara, al cap de tants anys, no em veig pas amb cor de llegir-la en veu alta… Tenia ganes que sabés com les gastava aleshores la Irene per escriure. Ja veurà que també en sabia de pentinar les lletres, i de dir les coses a la seva manera, coses insignificants, és clar, però que si a vostè l’interessen, ja m’afiguro que les modificarà segons li convinguin. Però aquesta carta… Cada any, en tal dia com el 30 de juny, que és el dia que vaig trobar la carta sobre la taula del menjador, me la llegeixo en veu alta, mig aclucant els ulls a estones, tal com ella solia fer quan necessitava entendre’s millor amb mi tant com amb ella mateixa. I no me n’he cansat encara!… I ara, perdoni: ja no em recordava que ahir em va dir que avui no tenia temps per quedar-se.

—Sí, i excuseu-me, ja em deuen esperar.

—Vol que l’acompanyi amb la moto?

—Déu me’n guard!

Esclata a riure.

—Doncs, fins demà.

—Fins demà; gràcies, Joan, i adéu-siau!