L’endemà no se n’oblidà pas, de portar-me aquella carta de la Irene. Igual que l’altre dia vaig afanyar-me a llegir-la en sortir del parc.
«Estimat meu. Tan a la vora i tan lluny! Acabo d’abocar-me sobre el gran mapa d’Amèrica que ara tenim a casa. El pare el va comprar per saber exactament on queia la ciutat on has anat a parar. Sembla que els Andes t’hagin de caure a sobre. I quanta terra, i quant mar entre tu i nosaltres! Entenc que vius justament allà on el mapa en arribar a la Terra del Foc ja s’ha anat aprimant com una paperina! Què hi pots fer, allà baix, si no perdre-t’hi? En què pot assemblar-se la vida que ara portes amb la que tu i jo vam viure junts? És clar, també podries preguntar-me: I tu, Irene, què hi fas, a França? Te’n sobraria, de raó. A hores d’ara encara no he après d’entendre’m ni amb aquest pis. Ho deu fer de tant que enyoro l’altre. Si ni entenc quin sentit deu tenir despertar-me cada dia a les set, llevar-me, preparar els esmorzars, fer endreç, banyar el nen, passar hores i hores tancada a casa, sola, fins que en ser vespre torna l’Adrià del taller, cansat, més vell, amb la sola esperança que el dia de demà no sigui més gris que el d’avui, i un altre, i uns altres…, Joan!
»Tinc, com sempre que t’escric, unes tremendes ganes d’aprofitar la tarda parlant amb tu, feliç a mitges sabent que aquestes hores ningú no me les pot prendre…
»Què fas, Joan? Com vius? Amb qui?… I tu no tens ni el nen! Jo, ara mateix si tombo el cap el veig, i l’anomeno amb el teu nom… Ho trobo tot estrany, tot. | no en trec res, de capficar-m’hi.
A vegades, quan em quedo més sola, m’abraço fins a fer-me mal… Però, què en trec de pensar i d’esforçar-me a creure que ets tu qui m’abraça?
»Abans d’asseure’m per escriure’t, saps què m’he dit? Què hi guanyaràs, pobra Irene? Com vols que et senti de tan lluny?… Vas ser molt meu, i ara ets a l’altra banda de món, i només sé que això que ara faig, d’escriure’t amb tanta il·lusió i tanta tristesa, no fa més que allunyar-me de tu i, aleshores, si tu no hi ets… No sé què m’empatollo. Perdona’m Joan… Ho he pressentit, que això que em posaria a escriure seria com si delirés i m’agafés el desvari… Espera’t un moment: el nen s’ha posat a plorar… Ja ho sé, plora de gana… Pensant que anava a conversar amb tu, rumiava, donava voltes a tot allò que podria dir-te, i m’ha passat per alt que al nen ja li tocava. No rondinis: havent mamat es tornarà a adormir…
»Veus? Ja dorm. Mentre li donava el pit, tota l’estona —quantes vegades no m’haurà passat!—, mirant-me fixament el nen et veia a tu quan, així que la teva mare es descordava la brusa, li buscaves ansiosament el pit, i així que el senties refregar-te la cara l’arrapaves amb totes dues mans i et posaves a xuclar-lo com un afamat… T’ho explico, Joan? Ja saps amb quina força havia començat a estimar-te de menut; tanta que en contemplar-vos a tu i la teva mare se’m mullaven els ulls i em mossegava els llavis d’enveja. Un dia que la teva mare va sortir a comprar et vaig treure del bressol i te’m vaig posar a la falda; vaig descordar-me la brusa tal com ella feia i vaig intentar de donar-te el meu pit, que tot just apuntava. Vas arrencar a plorar com si t’hagués estafat, indignat de trobar només buidor. Em miraves, com ara em deus mirar de pensament: d’una manera desolada… Saps què vaig fer? Vaig untar-me el mugró amb una ditada de mel, i te’l vaig enclastar als llavis. En sentir el xuclet de la teva boca, em vaig emocionar de tan contenta…
»Pensaràs, diràs: “A què ve que ara m’ho conti?” No ho sé.
»O bé sí: perquè torno a delir-me, i a estones a rumiar que també ets tu aquest nen que ara em mira, que també ets tu aquest nen que acaba d’aferrar-me el pit amb les seves genives delicades i goludes… Si m’aturo a pensar-ho, de seguida tot se m’enreda: ho trobo rar però tan entranyable que no em fa gens ni mica de vergonya. Més d’una vegada havia tingut ganes de contar-t’ho, això de quan eres menut, però quan em deia que jo era germana de la teva mare, tenia por d’embolicar la troca, vull dir que et pensessis les coses complicades que sol pensar la gent en aquests casos…
»De tant en tant m’aturo, i em miro aquesta carta per rebaixar les meves pobres il·lusions; escampo la mirada pel menjador on tu vas ser un dia i una nit: i jo no hi era… Però, què puc fer per rescabalar-me’n i rescabalar-te’n? Tanco els ulls, em pregunto: Què li podries dir que li fes de debò companyia?… És trist, Joan, que com sempre se m’acudeixi que allò que em toca és tenir prou seny i entendre que si ara no sóc prou sensata per a ficar-me el mocador a la butxaca i acabar de fer-te adéu i no saber-t’ho dir d’una bona vegada, tinc por de complicar-me encara més la vida i qui sap si, al capdavall, de complicar molt més la teva…
»Suposo que també et passa a tu: quan reflexiones sobre això que ens passa a tots dos, trobes que no té cap mena de sentit. I que no en té fins i tot a vegades, anant pel carrer, si sento darrera meu els passos com d’algú que em segueix, tombar el cap per si fossis tu, tot i saber que és impossible. Ja ho sé que és perquè t’estimo i et desitjo. Però no t’espero, em comprens? M’he avesat, i Déu sap com, a abandonar-te com si hagués renunciat a mi mateixa. Sé que em comprens, Joan; però ni jo no puc recular, ni tu no pots atrapar-me. Si ara em preguntessis què passa, o què no passa, aquí dins, a casa, quan pel que sigui parlem de tu o simplement se t’anomena, el teu pare no pot estar-se de referir-se, sobretot, a quan treballàveu junts i ja aleshores sospirava perquè el dia de demà portéssiu junts el taller, el taller “Rovira, pare i fill”, i que quan tu et casessis… No puc més, Joan. Se m’han enterbolit els ulls i, comptat i debatut, què més podria dir-te? Que Déu t’ajudi, que ens ajudi a tots quatre, que aprenguis a considerar que jo també he desaparegut, o bé que només sóc aquella que et va tenir arrapada al pit com si fos a un mateix temps la teva mare i la teva dona? Respon-te tu mateix, i no n’aprenguis, d’oblidar la teva sempre amorosa desapareguda IRENE.