Poca broma perquè toca un execrable de Pota Negra nacional. Tot un rei d’Espanya i un execrable de cap a peus. Si els Borbó haguessin de triar un capità que encarnés totes les «virtuts» que els han adornat al llarg de la història, sens dubte aquest personatge seria imbatible. Ho té tot: covard, obsés sexual, lladre, feixista, colpista, mal pare, cràpula, vividor, irrespectuós amb la vida dels seus súbdits, mal governant i dèspota. Busquin, comparin i si troben un Borbó més execrable (en l’era moderna, perquè Felip V i Ferran VII eren clarament carn de tractat de psiquiatria) que Alfonso León Fernando María Jaime Isidro Pascual Antonio de Borbón y Habsburgo-Lorena, conegut com Alfons XIII o En Cametes, vinguin, que els reemborsarem els diners del llibre.

El besavi de l’actual rei d’Espanya i avi del rei emèrit, que n’és una mala còpia (i mira que és bandarra), va néixer a Roma el 1887 com a fill pòstum d’Alfons XII, fet pel qual va ser la seva mare, Maria Cristina, coneguda popularment com Doña Virtudes, qui va exercir la Regència d’Espanya durant la seva infantesa. La seva mare i la seva tieta Isabel, coneguda com La Chata —sí ho han encertat, la Casa dels Borbó és el més semblant al talego, tothom té un malnom—, el van preparar per regnar malcriant-lo tant com van poder. No es va preparar ni culturalment ni políticament. Era un rei a l’antiga que no entenia la democràcia, com ja es va poder comprovar tràgicament després. El seu lema era ottoe democràtic: «Con el rey, con razón o sin ella». Més o menys el que pensen els Borbó actuals.

Com que el nen tenia ganes de manar i va veure clarament els avantatges de ser rei, quan van començar a picar-li les hormones a la caixa de les eines, va forçar el Govern a fer un decret pel qual li avançaven la majoria d’edat als setze anys, que és quan es va coronar rei d’Espanya. No és per res, però perquè us feu una idea aproximada del pollastre, penseu el que podria ser Froilán com a rei des de fa un parell d’anys. Esgarrifances, oi? Doncs això era Alfons XIII.

Es fa càrrec d’una Espanya en plena depressió que acabava de perdre les colònies i que vivia la crisi del 98. Ell mateix, en el seu primer discurs, fa un retrat bastant aproximat de la situació: «La reforma social a favor de las clases necesitadas, el ejército con una organización atrasada a los adelantos modernos, la marina sin barcos, la bandera ultrajada, los gobernadores y alcaldes que no cumplen las leyes, etc. En fin, todos los servicios desorganizados y mal atendidos». D’acord, tenia el diagnòstic, però de solucions no en va aportar ni una; és més, va empitjorar bastant la situació. Això sí, es va afartar de follar i es va fer immensament ric. Com a mínim, a ell la cosa no li va anar tan malament. Comencem per la situació militar. Va ser un dels principals responsables del que es coneix com el Desastre d’Annual en la campanya del Rif, l’última de les colònies que quedava a l’imperi espanyol després d’haver perdut Cuba i Filipines. Enamorat de l’exèrcit, es va dedicar a promocionar als alts comandaments militars els seus amigots de gresca, uns absoluts inútils que es van pensar que anar a sotmetre la revolta d’Abd el-Krim seria com anar a caçar conills a la Casa de Campo, i no. Aquella desastrosa excursió colonial mirant de recuperar la grandesa d’un imperi que feia aigües pels quatre costats va costar la vida de molts joves espanyols, especialment catalans, que, ves per on, van ser els que tenien més números per anar a lluitar al Marroc. La resistència a aquesta discriminació va generar la Setmana Tràgica (per als de l’ESO, no, no és la setmana d’exàmens), que va ser duríssimament reprimida pels militars espanyols, que es van venjar amb Barcelona de les pallisses que rebien a Àfrica.

A Catalunya, al rei el coneixien com En Cametes, perquè es veu que tenia unes cames molt primes. Les que se li veien, perquè es veu que la del mig la utilitzava profusament i estava a l’altura de la fama que en aquest sentit tenen els Borbó, però no avancem esdeveniments, que la part porca arriba al final. El cas és que arran del Desastre d’Annual es va obrir una investigació parlamentària que es va encarregar al general Juan Picasso. És el famós Expediente Picasso, que detallava una sèrie de males praxis a l’exèrcit que havien portat a la mort molts reclutes forçats, fills de camperols i d’obrers. Ascensos per amiguisme, suborns, mala gestió, desviament de fons… i el rei sortia molt malparat de l’informe. L’escàndol estava al carrer, la premsa l’assetjava i la seva popularitat queia en picat, calia fer alguna cosa.

I la solució que va trobar Alfons XIII va ser molt espanyola. No, no va muntar una corrida de toros, ni una juerga flamenca. Va propiciar el cop d’estat del general Primo de Rivera, que, entre altres coses, va servir perquè l’Expedient Picasso es perdés en un calaix. Amb Primo de Rivera com a president del Govern, Espanya va aconseguir guanyar la guerra del Marroc gràcies al desembarcament d’Alhucemas, comandat per un jove general amb només un colló del qual Alfons XIII s’enamorà políticament i el féu el seu favorit amb funestes conseqüències immediates. Acabava d’aparèixer en escena Francisco Franco. Va ser tan gran l’admiració d’Alfons XIII per Franco que, compte!, va ser el padrí de boda de l’aspirant a Generalísimo amb Carmen Polo!

Per aquella època, el poble, òbviament, no tenia cap simpatia pel rei. Potser ens creiem que ara és el moment de popularitat més baixa de la monarquia espanyola, però el que passa ara és un joc de nens comparat amb l’Espanya del primer terç de segle. Com a mínim, els nostres avis van tenir els pebrots de proclamar una República, però això és un altre tema. També eren una mica més bèsties. Per exemple, el dia de la seva boda ja van intentar pelar el rei. Alfons XIII es va casar amb una anglesa, Victòria Eugènia de Battemberg, filla del príncep Enric de Battemberg i la princesa Beatriu del Regne Unit. Per poder casar-se van haver de fer-la Altesa Reial al seu poble, perquè era plebea i Espanya no es podia permetre un matrimoni morganàtic (per als de l’ESO, el que ha fet el rei actual) i ella es va haver de convertir al catolicisme. Cal dir que la principal opositora a Victòria Eugènia era la mare d’Alfonsito, entre altres coses pel seu historial d’hemofília. Les seves desavinences també es van accentuar a la Primera Guerra Mundial: Maria Cristina donava suport als alemanys i Victòria Eugènia als anglesos.

El dia de la boda, quan la desfilada nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid, un anarquista anomenat Mateo Morral va amagar una bomba marca ACME (per entendre’ns) en un ram de flors que va llançar a la carrossa reial. Va esclatar i va matar vuit soldats del seguici reial i tres persones del públic i hi va haver molts ferits, però als nuvis no els va passar res. No és aquest, l’únic atemptat al qual va sobreviure Alfons XIII. En un dels seus primers viatges d’Estat, va anar a París, on va ser objecte d’un altre atac quan anava amb Émile Loubet, el president de la República, del qual també van sortir il·lesos. Diguem que molt popular no era i que li costava entendre les indirectes.

Entre els motius pels quals la popularitat del rei estava al nivell de la de Mourinho, a més de la seva nefasta actuació militar, la seva repressió als republicans (va fer afusellar Ferrer i Guàrdia i els capitans de la caserna de Jaca Fermín Galán i García Hernández) i propiciar un cop d’estat, hi havia la seva afició al mangazo, que deixa Rato com un executiu honorable. Com va escriure Valle Inclán: «Los españoles han echado al último Borbón, no por rey sino por ladrón».

Alfons XIII tenia una gran informació financera i industrial del país i la va utilitzar per fer inversions. Va ser accionista de Trasmediterránea, del metro, d’Hispano-Suiza i altres empreses que van afavorir-se de les contractacions de l’Estat; avui seria accionista d’ACS. Però la golfada més greu va ser amb els llebrers, que mira que s’ha de ser cutre. L’any 1929 es va crear el Club Deportivo Galguero Español, una societat sense ànim de lucre (ehem!) per fomentar el llebrer espanyol. El club transferia els seus beneficis a la Sociedad Mecánica y Stadium Metropolitano, on el Rei participava de l’accionariat mitjançant un testaferro. Amb aquest trinque va obtenir un benefici de 6,18 milions d’euros actuals; més endavant, van vendre la societat per 12 milions més (sí, sí, dels actuals). La República, temps després, va querellar-se contra el rei, però Franco la va fer desaparèixer, la República i els republicans que va poder. Si el que feia Urdangarín no era més que seguir la tradició.

Per fer-vos una idea de com era de xoriço el besavi de l’actual rei, s’ha calculat (en euros actuals) que el seu patrimoni entre el 1886, quan neix, i el 1902, quan és coronat, era de 35,5 milions. Aquesta fortuna era conseqüència de l’assignació anual de l’Estat (2 milions anuals!) i l’herència del seu pare (4,4 milions!). Després, gràcies a la fortuna de la seva dona, que estava podrida de diners i els negocis com a rei, es calcula que la seva fortuna quan va marxar a l’exili era de 144 milions d’euros!!! Quan s’exilia té a la seva disposició 48 milions d’euros més en comptes en bancs de Londres i París. El que passa és que, com explicarem a continuació, el seu tren de vida com a exiliat no l’aguantava ni Floyd Maywather, ja que en deu anys es va polir 30 milions d’euros, principalment en farres. Olé tú.

El 14 d’abril del 31, després de les eleccions municipals en les quals arrasen els partits republicans, el monarca fot el camp cames ajudeu-me cap a l’exili. Ho vesteix com una renúncia per evitar una guerra civil (ho va clavar, el tio, que des de l’exili va conspirar ottoe per enderrocar el Govern de la República finançant el cop d’estat del seu amic Franco). El seu exili és més semblant a la gira d’un playboy que es desentén de la família que a un acte heroic per la pàtria. Pareu atenció.

Veient que la cosa s’estava posant xunga, el rei puja al seu Hispano-Suiza de luxe i conduint ell (era un gran amant dels cotxes i de la velocitat, els campechanos és el que tenen), i posa rumb a Cartagena per agafar un vaixell que el porti a Marsella. Amb les presses s’oblida de la família, petit detall. Al Palau Reial de Madrid es queden la seva dona i cinc dels seus fills —dos eren hemofílics i estaven malalts al llit, un altre era sordmut, les dues infantes—. L’altre fill, Juan, l’avi de l’actual rei, estava a la Marina anglesa fent de becari. Tota la família es va quedar protegida només per 25 alabarders, dos oficials i un capità, mentre durant tota la nit queia una pluja de pedres sobre el palau.

Quan arriba al port de Marsella, l’està esperant l’ambaixador d’Espanya, Quiñones de León, que, amb aquest nom, només podia ser ambaixador del Regne d’Espanya, que li comunica que la reina i els nens van directament a París. Ell, en lloc d’anar cap a París, fa que el portin en taxi a l’Hotel París… de Montecarlo, on el primer que se li acut és anar al bar a degustar un còctel que portava el seu nom i que havia inventat en el seu honor Emile, el mític bàrman de l’establiment. Per si el voleu provar, l’Alfons XIII porta ginebra, Dubonnet i una miqueta d’angostura. Allà atén els periodistes i es deixa fotografiar com si fos una estrella de cinema.

Quan dies després arriba a París, gairebé ni saluda la família, però fa un encàrrec de gran transcendència a l’ambaixador: l’envia a Sulka, una afamada sastreria de la Rue Rivoli, perquè li compri dotze camises de seda. Comença a tirar els diners en farres, caceres i festes, mentre el molt miserable obliga la seva família a refugiar-se a Fontainebleau i ell es queda a París donant-se la gran vida. Més endavant, la família es trasllada a l’Hotel Savoy, que tenia unes habitacions tan petites que havien de deixar els baguls amb la roba al passadís i no tenia cambra de bany privada, i el rei, quan es queixava la seva dona, li deia: «Has d’entendre-ho, no tinc un ral, sóc un rei a l’atur». Per la seva banda, ell reserva una suite a l’exclusiu Hotel Meurice per portar-hi les seves amants i es compra un Bugatti per poder anar al més ràpid possible a Montecarlo a fer escapades. Fins que a la reina, un bon dia, se li omplen els ovaris i el va a buscar a un hotel de París i li diu que se’n torna a Anglaterra amb la seva mare i, textualment, «no vull tornar a veure mai més la teva cara lletja».

Prou havia aguantat, la pobra, que es veu que no era una mala dona. Mercedes Salisachs, que va estudiar la seva vida, considerava que «el poble estimava la reina Victòria Eugènia i, en canvi, la noblesa espanyola, aristocràtica, conservadora i provinciana la detestava per guapa, estrangera i culta. Va fer molt per Espanya i la gent ho sabia. Va ser una dona admirable i extraordinària». Clar que el testimoni de Salisachs és bastant subjectiu. L’escriptora defineix Alfons XIII com un autèntic «malalt sexual».

Victòria Eugènia mai va fer un comentari sobre les evidents excentricitats del seu marit, que no van ser poques. De fet, va tenir cinc fills fora del matrimoni, el perla. Va tenir una relació amb l’aristòcrata francesa Mélanie de Gaufryidy de Dortan el 1905 de la qual va néixer Roger Leverque de Vilmorin. Va mantenir, a més, una família paral·lela amb l’actriu Carmen Ruiz de Moragas, de la qual van néixer dos fills, María Teresa Ruiz de Moragas i Leandro Alfonso Ruiz de Moragas, aquell senyor tan curiós que sortia molt a les revistes i que el 2003 va aconseguir que la justícia espanyola li permetés afegir Borbón al seu cognom.

Però és que, a més a més, va tenir dues filles amb les institutrius dels seus fills, un campió. De la primera no se’n sap el nom, només que, en un acte de gran valentia, va abandonar la nena a les portes d’un convent de Madrid, i la segona, olé sus huevos, va ser la institutriu irlandesa de nom Beatrice Noon, que va tenir una nena a la qual van anomenar Juana Alfonsa Milán y Quiñones de León. L’ambaixador a França va acceptar posar el seu cognom a la nena per tapar el rei, això és lleialtat a la Corona. Segons la cantant Carly Simon, la seva àvia era aquesta nena, que va ser enviada a un convent a Anglaterra.

Però la gran traca era la seva afició al porno. Aquí no podem ser tebis, hem d’aplaudir aquest Borbó, que va ser el pioner del porno a Espanya, un Torbe de Casa Reial. Ell mateix guionitzava les pel·lícules, escollia les actrius i les produïa. Les firmaven els germans Baños, no hi ha constància que siguin avantpassats del nostre amic Antonio, al Barri Xinès de Barcelona, i van ser descobertes en un monestir de València. El catedràtic Romà Gubern ja havia escrit sobre aquest tema i les va autentificar, i ara, després de ser restaurades, estan a la filmoteca de València.

Són tres pel·lícules guionitzades pel mateix rei que es titulen El confessor, Consultori de senyores i El ministre i duren entre 40 minuts i una hora. Totes d’alt voltatge intel·lectual. La primera, com molt subtilment es pot imaginar un, tracta d’un capellà que confessa per davant i per darrere. La segona, també un prodigi d’imaginació en el guió, tracta d’un metge que examina les senyores del seu consultori molt a fons. I la tercera, en el súmmum de la cara dura, va d’una senyora que va a veure un ministre que acaba d’acomiadar el seu marit i que es mostra disposada a tot per tal que no el faci fora. A sobre, es fotia de com funcionaven les coses a l’Administració.

La seva afició al porno i a les orgies queda reflectida a l’anècdota que explica Anita Loos al seu llibre Adéu a Hollywood amb un petó, on diu que el rei d’Espanya era assidu visitant de la Meca del Cinema, on era molt amic de Douglas Fairbanks. Un dia li va demanar conèixer Fatty Arbuckle, l’actor còmic. Quan Fairbanks li va explicar que Fatty havia caigut en desgràcia per suposadament haver matat una adolescent en una orgia introduint-li una ampolla de xampany al sexe, el rei d’Espanya va respondre: «Quina injustícia, això pot passar a qualsevol».

Mentre es dedicava a repoblar Europa amb fills bastards i anar de farra dilapidant la fortuna que havia aconseguit distreure d’Espanya, Sa Majestat conspirava contra la República (l’Alzamiento Nacional el sorprèn caçant a Txecoslovàquia, però no consta que emborratxessin els óssos) i enviava fons al seu amic Franco, fins a dos milions de lliures esterlines, per finançar el cop d’estat. Alhora que per carta es proclamava «feixista des de la primera hora», intentava que el seu fill Juan s’allistés a les tropes colpistes i intervenia decisivament perquè Mussolini enviés avions a reforçar les tropes de Franco. Sí senyors, aquells que diàriament bombardejaven Barcelona.

En una entrevista a Le Journal-Écho de París manifestava: «En estos instantes importa, más que nunca, que todos los españoles se agrupen alrededor del caudillo Franco, que ha conseguido la victoria. Yo obedeceré las órdenes del general Franco, que ha reconquistado la Patria, y, por tanto, me considero un soldado más a su servicio. […] Mi porvenir y el de todos los españoles está ahora en las manos del general Franco». En una ostentació de piloteig va felicitar el general per haver alliberat Barcelona; i, quan va acabar la Guerra Civil, el seu primer acte va ser organitzar a l’església dels Espanyols de Roma un Te Deum per donar les gràcies pel triomf de la Cruzada.

No obstant això, Franco mai va voler saber res d’ell i mai va ni insinuar el seu retorn, cosa que li va doldre profundament. «Confié en Franco cuando era un don nadie, pero él me ha traicionado y me ha engañado a cada paso». La seva manera d’intervenir en la política espanyola, que va donar origen al terme borbonear, no li va servir de res davant del sanguinari monstre que va ajudar a crear. Va morir als cinquanta-quatre anys en un hotel de Roma d’una angina de pit després d’abdicar en el seu fill Juan, que mai va poder regnar. Franco havia escollit el nét d’Alfons XIII per ser el seu successor. Tot estava atado y bien atado.