Donem la benvinguda al club a un il·lustre en els seus temps però que és, sobretot, execrable: Paulino Uzcudun. Paulino és gairebé desconegut, avui, però va ser una de les estrelles esportives més conegudes en els anys vint i trenta del segle passat. Va ser campió d’Espanya i d’Europa dels pesos pesats. Un noi de la petita localitat d’Errezil, abans Régil, en una zona molt muntanyosa de Guipúscoa. El seu futur era ser llenyataire i aizkolari (per als de l’ESO, senyors que competeixen tallant troncs però no a la Play, en la vida real, cansant-se), però va acabar lluitant a París, Roma o Nova York.

A l’Espanya del No-do (per als de l’ESO, el telenotícies del franquisme), era un dels símbols de l’èxit esportiu, tan famós com avui podria ser Fernando Alonso o Rafael Nadal, però més fatxa que Salva Ballesta. Vaja, moltíssim més.

Va començar amb alguns combats triomfals a París i després a Madrid, Barcelona, Bilbao, Sant Sebastià… El púgil basc va vèncer amb facilitat i la premsa ràpidament es va fer ressò dels seus triomfs. Van començar a dir-li Paulino, el llenyataire basc. La seva contundència va impressionar el mateix Hemingway i va viatjar a Amèrica, on va compartir amants amb Gary Cooper i va lliutar amb el millor boxejador dels anys trenta i quaranta, el mític Joe Louis, el bombarder de Detroit. Diuen que la primera bomba atòmica no va esclatar a Alamogordo, va caure a la mandíbula d’Uzcudun de la galeta que li va fotre Louis.

El més lleu que podem dir d’Uzcudun és que era un borratxo i un faldiller. Les seves ratxes depenien de les festes i les dones i, com dèiem, no en deixava una de viva, tot i que a les fotos es pot comprovar que no era precisament George Clooney. Com a exemple, de camí al seu poble per veure Rosarito, la seva nòvia de tota la vida, a la qual portava un collaret de perles que li havia promès cada vegada que anava a París a entrenar-se i ella es quedava plorant, va conèixer i es va ficar al llit amb una jovial francesa. Li va regalar el collaret de perles i no va tornar a veure la seva nòvia mai més. Ni una carta. Res. Ara, Rosarito ja tenia motius per plorar, tot i que potser en el fons li va anar molt millor sense l’aizkolari.

També, quan era amant de la soprano russa Elena Sadoven —la Venus Bolchevique, li deia la premsa—, es va embolicar, a l’Hotel Oriente de Barcelona, al mateix temps, amb la seva ajudant, una tal Tània. Quan Uzcudun i la soprano s’allitaven, se n’assabentava tot Barcelona. La russa cridava més en posició horitzontal que sobre l’escenari del Liceu. Quan totes dues van descobrir el que passava, en lloc d’avergonyir-se, va dir «que se quede la que sea, pero decididlo ya». Un senyor.

Als Estats Units va viure a Hollywood i va conviure amb les estrelles del moment; era un personatge molt famós. Allà es va embolicar amb Lupe Vélez, l’actriu mexicana. Un dia, ella no va poder anar a la seva cita perquè la van enxampar amb la boca plena: estava practicant sexe oral amb Gary Cooper al seu cotxe. Aquest fet, gairebé com el de Hugh Grant i Divine Brown, va fer que el cowboy de Montana se separés de la també actriu Clara Bow, que, casualitats de la vida, també era amant d’Uzcudun. Té molt de mèrit que triomfés tant als Estats Units, perquè mai va parlar una paraula d’anglès.

Va tenir de xicota l’actriu i vedet Tina de Jarque. Ella va prendre la decisió de deixar-ho tot per casar-se amb Paulino, que li havia regalat també el corresponent collaret de perles que ella es posava sempre que l’anava a veure. Bé, de fet, era l’única cosa que es posava. No obstant això, un dia Uzcudun va perdre un combat, va considerar que era per culpa de la seva manca d’entrenament i va marxar a la muntanya a entrenar-se. Ella, que ja havia anunciat a la seva companyia que marxava, va anar a buscar-lo, però no l’hi van deixar veure mai més amb l’excusa que estava concentrat. La seva especialitat era deixar les xicotes amagant-se. Mai va tornar a parlar amb ella.

Però tot el que feia estava bé per a la opinió pública perquè Uzcudun era un ídol que sobrepassava l’esport. Una mena de Pantoja, el Cordobés i el Guerrero de l’Antifaz tot en un. La seva marca personal eren les seves dents d’or, les hi havien fet saltar totes a hòsties per mig món (Homer Smith n’hi va arrencar sis d’un cop de cap, un combat a Tampa, i, després de recollir les peces del ring, Uzcudun va deixar KO l’americà) i tenia la boca com el Tauró de les pel·lícules de James Bond. Vivia com un rei, viatjava per tot el món, gastava el que no estava escrit i va publicar una autobiografia amb un títol molt misteriós La meva vida. Robert Capa li va fer un llarg reportatge. Era una estrella.

Una estrella covarda. De la mateixa zona d’Euskadi era també un altre boxejador, Isidoro Gaztañaga. També triomfava, també va començar d’aizkolari i també sentia debilitat per les faldilles. La diferència és que Gaztañaga era molt guapo; als Estats Units li deien El bello Izzi. La rivalitat entre tots dos, que van començar com a amics però que de seguida es van odiar a mort, tenia pendent, no ja a Espanya, sinó a tots els afeccionats a la boxa del món. Com Pablo Iglesias i Errejón, però en catxes. En aquells dies, el duel més esperat d’Espanya era un Uzcudun-Gaztañaga. Uzcudun no volia combatre per por de perdre i se les va apanyar perquè mai poguessin lliutar entre ells amb excuses, viatges… Ni tan sols va venir a defensar el títol de campió d’Europa, per aquesta por al fracàs.

Ni les cartes que Gaztañaga escrivia als diaris insultant-lo motivaven el combat: «Yo, Isidoro Gaztañaga, boxeador de Ibarra, quiero pelear contra Paulino Uzcudun, boxeador de Régil, cuanto antes, y quiero que ese combate se celebre en casa, en el País Vasco […] acepto todas las condiciones que ponga porque quiero terminar de desfigurarle esa cara de perro de presa que tiene».

Era inútil. Ni la mediació de la Federació de Boxa, que va amenaçar de desposseir del trofeu Uzcudun si no posava en joc la seva corona abans d’un temps, feia que es produís el combat que tothom esperava.

Una estrella, a més de covarda, estafadora. S’associà amb el Rodrigo Rato de l’època, un tal Daniel Strauss (d’on ve el nom d’estraperlo) per muntar uns combats. Va ser un fracàs total i, per compensar-ho, Paulino es va posar en el negoci de la ruleta que Strauss tenia amb un soci, en Perle, una màquina tipus ruleta per enganyar jugadors. Paulino sortia ara als diaris involucrat en l’escàndol més gran de la República, que va tombar el partit radical i el Govern. Igual que ara, els escàndols feien caure governs… Paulino havia caigut en desgràcia i havia de presentar-se cada setmana al jutjat fins que es va declarar la guerra. I, si a l’abril del 1931 va declarar «jo sempre he estat republicà», quan es va produir el cop es va fer simpatitzant (és un eufemisme) de la Falange.

El covard d’Uzcudun va veure en l’Alzamiento Nacional la possibilitat d’escapar-se de la condemna que li venia a sobre pel cas d’estraperlo i va reunir un grup de falangistes armats. El primer que va fer va ser anar a buscar (per matar-lo) el polític del PNB Manuel de Irujo, amic seu i amb el qual havia menjat i jugat a pilota feia només dos mesos. Després, va destrossar el club cultural i esportiu GU (que en basc vol dir ‘nosaltres’) de Tolosa. No tindria més valor simbòlic, si no fos perquè el que va ser el directiu d’aquest club, el doctor Goiti, era qui el va ajudar a començar i li va donar suport desinteressadament: el va allotjar a París, li va buscar entrenador… El mateix Goiti va caure pres i, malgrat les cartes de la família perquè Uzcudun l’ajudés, no va moure ni un dit. Ladis Goiti, el mentor d’Uzcudun, va passar anys a la presó. Uzcudun va deixar de parlar en basc i fer bandera de la seva terra per dir que era un «patriota español».

Altres de les gestes en què es va veure embolicat Uzcudun és l’estrafolari intent per rescatar José Antonio de la presó d’Alacant. Es van reunir vuitanta homes en pla Malditos bastardos, un comando d’elit, a Sevilla, on havia escapat Uzcudun, que era exhibit per Queipo de Llano com una mena de Rambo fatxa, valgui la redundància. Es suposa que aquest Equipo A de la camisa blava l’havia de liderar Uzcudun en versió M.A. Baracus, però no van comptar amb l’afició al mam dels elegits, Uzcudun el primer. Amb la indiscreció que produeix l’alcohol, alguns soldats se’n van anar de la llengua i van explicar els detalls a unes senyoretes que fumaven en un bar de Sevilla. Aquestes van explicar tot el que sabien i l’atac el va avançar una emissora de Tànger en exclusiva, que va alertar el bàndol republicà. Expliquen que, durant un temps, a Sevilla, fins i tot els enllustradors, quan netejaven les sabates a un soldat, li deien «¿Y qué, maeztro, usté también va a ir a Alicante a liberar a José Antonio?». Una mena de Pepe Gotera i Otilio de la guerra.

Però el paper d’Uzcudun és molt més sinistre. El jugador del Real Madrid Patricio Escobal, que va ser condemnat a mort però que va evitar el seu afusellament, explica com al començament de la guerra Paulino organitzava grups d’afusellament a Madrid. A més, al camp de concentració de San Juan de Mozarrifar, Paulino es passejava i anava dient «aquest, i aquest, i aquest». Els que havia assenyalat pujaven a un camió i ja no tornaven mai. Executats, és clar.

Aquest fragment es correspon a la gran pel·lícula de Manuel Summers del 1966 Juguetes rotos, en la qual, entre altres, apareix Uzcudun en un retrat patètic com a excampió mig tronat que encara es pensa que és un símbol i es queixa que «ahora la gente solo habla de Ramallets, de Garay, de Gento y de Lola Flores».

A la pel·lícula es veuen part dels seus mítics combats contra Schmeling o Carnera, però també el seu vessant de falangista apallissant soldats vint-i-cinc kilos més prims que ell en combats d’exhibició a glòria del franquistme. La seva xuleria de posar-se a fer flexions sobre el ring quan deixava KO un rival o quan es vestia de torero era una altra de les seves gran aficions.

Un símbol franquista. Una icona social i un tipus terrible que, com sol passar, va acabar com una joguina trencada.