Celebrant el vintè execrable que entra al Club, mirem els de casa i per això toca burxar la cara B del Príncep dels Poetes catalans, Mestre en Gai Saber, el Poeta Nacional de Catalunya: mossèn Jacint Verdaguer. El Pájaro Espino de Folgueroles.

Sens dubte, una figura fonamental en la literatura catalana i en la història del país, però també un capellà molt ben plantat que feia sospirar les senyores dels salons de la burgesia catalana que ell freqüentava i que, sens dubte, és l’única persona al món a qui quedava bé la barretina. Tant, que el van posar abillat amb la peça als antics bitllets de 500 pessetes.

Verdaguer és el tercer de vuit germans d’un mestre de Folgueroles que entra al Seminari de Vic i que apunta a ser un capellà de poble més. Però resulta ser un lletraferit amb empenta i que no es conforma de veure el Montseny; ell vol veure món i quatre anys després de ser ordenat sacerdot aconsegueix la plaça de capellà de vaixell.

Entra a treballar a la Companyia Transatlàntica, propietat d’un dels execrables més grans de la història de Catalunya, aquest sense il·lustre al davant: Antonio López i López, marquès de Comillas.

Aquest pàjaro, que encara té plaça i estàtua a Barcelona, basava el seu negoci en el tràfic d’esclaus a Amèrica. Per tant, mals inicis per al nostre mossèn. Anar de capellà en un vaixell que transporta aquesta mercaderia potser et serveix per guanyar els Jocs Florals, però et deixa en molt mal lloc.

Com que era molt simpàtic, el marquès de Comillas, que, tot i ser un fastigós traficant d’esclaus, era un catòlic exemplar, de seguida contracta el capellà dels seus vaixells perquè sigui el seu capellà personal. Així que Verdaguer passa a fer-se càrrec de la capella del fastuós Palau Moja, al carrer de la Portaferrissa, on vivia i cada dia confessava i donava la comunió a tota la família d’esclavistes. Si volia escoltar pecats, estava al lloc idoni, d’això no hi ha dubte.

Verdaguer vivia al Palau, tot i posseir un pis al número 14 del carrer de la Canuda. Es desconeix si mentre estava vivint en el Palau el llogava a turistes per treure’s un sobresou. Com que vivia al Palau i començava a ser l’escriptor de moda entre el poble, però també entre la gent pija, Verdaguer es fa habitual de les festes del comtes de Güell, dels Arnús, de Manuel Girona i de tota aquesta tropa que, encara que us sembli estrany, vivien al Barri Gòtic, que era cool. Viure més enllà de la Diagonal era per als pagesos.

Cada cop té més fama i els marquesos de Comillas estan encantats de tenir en propietat un capellà tan ben plantat i que escriu tan bé. Fins i tot li paguen l’edició de L’Atlàntida. Ara, aquest tipus de gent presumeixen de minyona, d’au pair, fins i tot d’amant o de broker, però abans es podia presumir de tenir capellà. Tant, que el porten de vacances a fer creuers amb el seu iot. Que no falti mai la missa diària, ni de vacances!

Però resulta que, com va passar a Tolstoi, a Verdaguer també li agafa la crisi dels quaranta. I, en lloc de fer-se runner, veu que alguna cosa està fent malament a la seva vida. Al mateix temps que alterna amb els més rics de Barcelona, que convidaven a casa a prendre el te Alfons XIII, Verdaguer també és l’almoiner dels marquesos. Això vol dir que el marquès li donava uns diners perquè ell els repartís als pobres com volgués per fer obres de caritat.

I, és clar, el marquès era immensament ric i devia tenir un càrrec de consciència brutal per com guanyava els diners, i mirava de rentar-se-la. I Verdaguer manegava molta pasta per fer caritat i la feia. I fent-la va descobrir l’altra Barcelona, la dels obrers que vivien en unes condicions lamentables, explotats pels mateixos als quals Verdaguer donava comunió diària.

Aquest impacte, juntament amb un viatge que fa a Terra Santa per reflexionar (ja hem dit que això de la crisi dels quaranta és imprevisible), li fa tenir una crisi de fe i entra en conflicte personal i comença, atenció, a veure pertot arreu l’obra del Maligne. I aquí és on el nostre capellà decideix passar a l’acció. I de quina manera!

Un bon dia, un capellà de Tortosa, Joaquim Pinyol, estava fent un exorcisme a una dona i ella, posseïda pel dimoni, li va dir: «Mai no em faràs fora!». El capellà va contestar-li: «Doncs ja m’explicaràs qui ho farà?». «El Verdagueret, aquest sí», va respondre el diable.

I dit i fet! Piñol es presenta a casa de Verdaguer, a qui diu: «Li ordeno de part de Déu que vingui a fer fora el Dimoni». I ja tenim Verdaguer lluitant contra el Maligne.

Això, que sembla una escena dels Pastorets, era ben habitual en aquella època a Barcelona, que tenia, fins i tot, una de les millors cases d’exorcismes d’Europa. Fundada pel carmelita Francesc Palau Quer, estava al quart pis del número 7 del carrer dels Mirallers, per si la voleu anar a veure. Allà hi havia un oratori, a banda i banda del qual se situaven els endimoniats, i Piñol i Verdaguer lluitaven contra en Banyeta.

Es va convertir en una mena de Messi dels exorcismes. No se n’hi resistia ni un. El més famós va ser el que va practicar a una tal Maria de Sarrià, una minyona de dinou anys que blasfemava només sentir el nom de Crist i s’empassava agulles, vidres i objectes punxants sense que ningú hi pogués fer res. Deia: «Porto a dins quatre dimonis dels més grossos: Satanàs, Llucifer, Judes i un altre, no vull dir lo nom». Verdaguer, amb l’ajuda d’una medalla beneïda, la va guarir i ella va expulsar tots els objectes recargolats que s’havia empassat.

S’obsessiona amb els exorcismes i cada cop desatén més les seves obligacions amb els marquesos. Escriu fins i tot un diari de quatre quaderns en format de dietari sobre els exorcismes que diàriament fa al pis del carrer dels Mirallers. En aquests quaderns es veu com se les tenia el campió dels Jocs Florals amb en Pere Botero: «No et descuidis de dir-me sempre atràs; o tu em diràs atràs Satanàs o jo et diré atràs Verdaguer», l’avisa el Diable mitjançant una posseïda el 29 d’abril de 1891.

En aquests quaderns, Verdaguer fins i tot escriu que dos mesos abans, el 16 de febrer, essent a Caldetes, l’escriptor es va beure un got de llet i es cargolà de dolor. «Se’m posà com metzines», escriví. Els dimonis li faran saber, en una altra sessió d’espiritisme, que li havien enverinat la beguda.

Els estudiosos de Verdaguer expliquen que el poeta era víctima de la situació que vivia Barcelona. Enmig d’atemptats per part dels anarquistes, la ciutat era coneguda com la Rosa de Foc. Hi ha una part molt dura de l’Església que creu que el dimoni s’ha apoderat de la classe obrera i que la seva tasca és treballar espiritualment als barris per «fer-los bons i fer-los fer el bé». I això que no s’havia inventat Podemos, no havien vist la pinta de Pablo Iglesias ni Rita Maestre s’havia quedat en calça curta a la capella de la Complutense. Fins i tot el papa Lleó XIII reconeix en una audiència a Verdaguer que ell també veu dimonis al Vaticà.

A més, havia vist que en els rics tampoc s’hi podia confiar, perquè també eren dolents i demoníacs, i si afegim que el 1888 es va celebrar a Barcelona el primer Congrés Internacional d’Espiritisme, veiem el caldo de cultiu de la ciutat. Sort que deu anys després va arribar Gamper, va fundar el Barça i a la gent li va passar la bogeria.

Com podeu suposar, al marquès de Comillas aquestes coses van provocar-li que el seu capellà ja no li fes tanta gràcia. L’esclavista va descobrir, a més, que Verdaguer havia ficat la mà a la caixa per ampliar, sense que ell en fos conscient, les seves obres de caritat, i li havia fotut 19.536,43 pessetes (que era una pasta) i havia recomanat a la marquesa que se separés del marit.

Això va ser la gota que va fer vessar el got i el marquès no tan sols el va destituir com a almoiner, sinó que també va fer que el bisbe de Vic, Josep Morgades, l’enviés a la Gleva. Ell no ho va acceptar pas i, després d’un temps, decidí tornar a Barcelona protegit per un altre ric. El bisbe s’emprenyà i va suspendre Verdaguer com a capellà. Així, escriu una sèrie d’articles titulats «Un sacerdot perseguit», que s’agrupen en un volum anomenat En defensa pròpia.

El 1898 signa una retractació i li tornen la llicència sacerdotal, i, ja malalt de tuberculosi, es retira a Vallvidrera a veure si l’aire de Collserola l’ajuda. Mor el 1902 i el seu enterrament es converteix en una de les majors mostres de dol popular de la ciutat. És enterrat al cementiri de Montjuïc consagrat com a Poeta del Poble.