Estripem un dels mites pel qual han sospirat tots els aspirants a poeta de les últimes dècades. Només això ja el portaria al món dels Execrables i ens estalviaríem molts boleros i cantants de piano bar. Caurà del pedestal, segons García Márquez i Harold Bloom, el millor del segle, compte!

Aquell que ens va picar amb els seus 20 poemas de amor y una canción desesperada, encara que els desesperats siguem nosaltres després de llegir-lo.

Un dels poetes més populars del segle XX, però també un sàtir, un abusador, un vanitós, un pare monstruós, un envejós i un iracund amic dels dictadors més sanguinaris.

Premi Nobel de literatura, però també premi Stalin de la pau (que per als de l’ESO ve a ser com el premi Pablo Motos al talent).

Per fi es fa justícia amb un poeta més cursi que Hello Kitty i més fosc que Darth Vader; ara toca a Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, qui, amb tota la raó del món, als setze anys va decidir anomenar-se Pablo Neruda.

Més sucre que un Sugus, però compte amb les primeres paraules d’aquests versos: «Me gusta cuando callas porque estás como ausente». Digueu això a les vostres xicotes i us veig més sols que Rajoy en una cimera internacional. Però això ja revela la seva relació amb les dones, que no era la que s’espera de qui va dignificar (o no) els poemes d’amor. Per començar, a Confieso que he vivido, el poeta explica que, quan estava a Ceilan, cada matí cagava en una caixa que apareixia neta al dia següent.

«Me gusta como cagas porque estás como ausente», devia pensar. Doncs bé, es va despertar d’hora un dia per veure com es produïa tal miracle i va descobrir que era una bella jove la que ho netejava. Un matí, «la tomé fuertemente de la muñeca y la miré a la cara». Com que no parlaven cap llengua en comú, la va arrossegar al llit i la va violar.

Ell mateix, Confieso que he vivido, o que he bebido, o que he cagado, ara no interessa el nom, considera que va violar aquesta dona perquè era «de raza tamil, de la casta de los parias». Una dona humiliada per un sistema classista que l’obligava a acceptar tots els abusos dels que estaven considerats com una casta superior, que era el cas de Neruda. Tot un diplomàtic.

Ell mateix diu: «el encuentro fue el de un hombre con una estatua. Permaneció todo el tiempo con sus ojos abiertos, impasible. Hacía bien en despreciarme». Això és una violació en tota regla! La veritat és que el llibre hauria de dir-se Confieso que he violado. El que passa és que, com a poeta que és, una violació es pot explicar com una cosa elevada.

Només calen les paraules: «Se dejó conducir por mí y pronto estuvo desnuda sobre mi cama. Su delgadísima cintura, sus plenas caderas, las desbordantes copas de sus senos la hacían igual a las milenarias esculturas del sur de la India [compte amb l’apunt Indiana Jones]. El encuentro fue el de un hombre con una estatua [Viva el machito coño, que ho graves al telèfon mòbil i ets un ídol al San Fermín]. Permaneció todo el tiempo con los ojos abiertos…».

La veritat és que era el que científicament es coneix com un picha brava. Cada vegada que s’investiga la vida de Neruda surten més dones. Però alerta amb el romàntic de barra de bar: Neruda va dir a la seva xicota Albertina Azócar que, si no li donava el sí (per casar-se), immediatament es casaria amb una altra. I així ho va fer. Li va escriure: «Me estoy cansando de la soledad, y si tú no vienes, trataré de casarme con alguna otra». Vaja, amb l’amor.

També a Ceilan (per als de l’ESO, actual Sri Lanka. Potser deixem-ho, no teniu ni idea de què és ni Ceilan ni Sri Lanka) es va embolicar amb Josie Bliss, que era, amb raó, molt gelosa. Neruda se’n va afartar i sent tot un cavaller va deixar anar: «Por suerte recibí un mensaje oficial que anunciaba mi traslado a Ceilán. Preparé mi viaje en secreto y un día, dejando mi ropa y mis libros, salí de la casa como de costumbre y entré al barco que me llevaba lejos».

I la llista segueix. S’enamora de l’argentina Delia del Carril i viatgen pel món. És la dona de la seva vida i s’hi casa, però a la vida de Neruda n’hi caben moltes. Estant fora del país s’embolica amb Matilde Urrutia, però, com tots els covards, torna al costat de la seva dona, que, en assabentar-se’n, se separa del fals poeta de cotó de sucre i ell se’n va amb la Matilde. Cal dir que cadascuna d’aquestes dones va inspirar-li, com a mínim, un poema. Vaja, et tracto com la merda, però et faig un poemet. Feu això a les vostres noies i ja ho veureu, ja. Per menys d’això rajem del reggaeton.

Però si Neruda era un conqueridor de poc fiar, com a pare és un monstre. Neruda va tenir amb la seva primera dona una filla amb hidrocefàlia (ja era famós i amic d’Aleixandre o Lorca, que van conèixer la nena). La nena estava destinada a morir molt aviat, però va sobreviure vuit anys. Pot semblar un pare sensible perquè hi fa alguna al·lusió velada en poemes com «Enfermedades en casa», però la veritat és que Neruda va abandonar la mare i la filla a la seva sort. I no us ho perdeu: després de la mort de la seva filla, va abandonar la seva dona (la mare de la nena morta) per carta! Des de Mèxic, on ja tenia una altra nòvia, és clar. Un aplaudiment per al poeta de l’amor!

La dona escriu: «Al meu estimat porc (Dear Pig): és realment imperdonable la teva negligència cap a nosaltres, especialment per al teu bebè. Avui, 18 del mes, no he rebut els teus diners». La mare va haver de donar la nena a una família en acollida i va morir el 1943. Mai més la va esmentar i va intentar esquivar aquest tema. Joder amb Neruda. Me gusta cuando callas, porque la cagas.

A qui sí que volia Neruda era a Stalin. Quan va morir, és a dir, quan ja sabien tots els seus crims a la humanitat, li va dedicar una Oda a Stalin. El poema acaba així:

Especialment, als deu milions d’ucraïnesos que van morir. Estava de moda adorar Stalin. Ja ho va fer Alberti, també, però queda lleig.

Cal dir que Neruda va guanyar el premi Stalin just l’any de la seva mort, el 1953. Això sí que era amor de veritat. I després, s’han de veure les fotos de Neruda amb altres sàtrapes de la vida comunista com Honecker i la seva dona, com si fossin els Ingalls anant d’excursió a la Casa de la Pradera. Per favor, a la foto no es distingeix qui es qui. Ni Honecker ni la seva dona ni Javier Gurrutxaga. Ara entenem La vida de los otros.

Neruda, molt proper a les preocupacions de la classe treballadora, era un assidu als bordells més luxosos, on sempre demanava xampany francès. Per als que no ho saben, el xampany es ottoe més car en aquests llocs que al Caprabo. I també parlava de la seva afició al caviar. Que una cosa és ser comunista i una altra gilipolles.

És que els que el van tractar diuen que era un home que passava de l’humor més desenfadat al mal geni en qüestió de segons. I d’aquesta manera, es pot passar de burgès a marxista i viceversa, sense problemes. La veritat, tot indica que era més fàcil ser el seu amic que la seva dona o el seu amant.

I no us ho perdeu. Era un autèntic cabró en la rivalitat en la rima. Avui en dia seria el crac de les peleas de gallos dels raperos. La seva enemistat amb els tres grans poetes xilens de la història, Pablo de Rohka, Vicente Huidobro i Gabriela Mistral, és èpica. Ah, perdó! A Gabriela Mistral mai la va tenir en compte. Era una dona.

No hi ha res pitjor que uns poetes barallats. Estimats lectors, vosaltres us imagineu que la gran baralla del món és entre els protagonistes de Els mercenaris, però no hi ha res semblant a la lluita i la mala llet acumulada entre poetes. Tan filfes que semblen i tenen més perill que Tyson venint de perdre al casino.

D’entrada, tots tres treien de l’equació Gabriela Mistral pel fet de ser dona i, probablement, la millor poetessa xilena. Eren comunistes i s’odiaven a mort; tant, però tant, que quan a Neruda li van donar el premi Nobel, va tenir paraules de menyspreu per Huidobro dient: «El poeta no es un pequeño Dios». La resposta de Huidobro no va quedar-se curta: «¿Es que mi presencia es un obstáculo para la felicidad del señor Neruda y sus amigos? Siento mucho no poderme suicidar en el momento».

S’ha de tenir en compte la quantitat de gent que no coneixeu i que us recomanem per lligar als bars de Gràcia fent-vos els intel·lectuals, eh?

El que dèiem: un deixeble de Huidobro, Volodia Teitelboim, va descobrir que el poema número 16 de 20 poemas de amor y una canción desesperada era un plagi brutal d’El jardiner de Tagore, cosa que ens porta a pensar que entre els cursis es plagien, o que tots els cursis parlen del mateix, o l’una o l’altra.

O el que és pitjor, que els polítics també ja citen Neruda, com va fer el democratacristià (com Neruda o Duran i Lleida: cristià de cintura cap amunt, demòcrata de cintura cap avall). Es deia Clemente Masella i el 2008 va provocar la caiguda de Romano Prodi fent gala del transfuguisme, i va justificar-ho recitant un fals poema de Neruda que corre per les xarxes titulat «Muere lentamente», però que en veritat és de la brasilera Martha Madeiros.

Alerta! Nois i noies que llegiu: MAI a la vida us cregueu ningú que us vingui a tirar els trastos amb poemes d’un violador com Neruda. I mai feu cas d’allò de «me gustas cuando callas porque estás como ausente». Opteu per Benedetti.