Aquest era un home considerat durant moltes generacions i molts anys com un heroi dels d’abans. Un home que suposadament va sacrificar la seva vida de la manera més romàntica possible i que va demostrar al món com mor un cavaller anglès, però que el pas del temps i les investigacions posteriors l’han posat al seu lloc i han desfet el seu mite com si fos un ninot de neu al sol. Ens referim a la Lady Di dels exploradors: Robert Falcon Scott, el sotscampió mundial en la modalitat de cursa per arribar al Pol Sud i no tornar.

Scott no tan sols és culpable que Mecano li dediqués una cançó espantosa en la qual es poden trobar rimes tan patilleres com «no hubo lápida, hubo plática». A més, era un egocèntric, un classista, un barroer que va enviar a la mort els seus companys en un nyap d’expedició afectada pels seus deliris de superioritat racial i, en certa manera, era també un estafador.

Era el típic anglès cregut i insolent amb el qual no aniries ni al pub de la cantonada. Imagineu-vos tenir-lo com a líder d’una expedició per anar al Pol Sud. Un viatge que durava entre dos i tres anys, a unes temperatures de 56 graus sota zero. No podia acabar bé de cap de les maneres.

Scott era un militar de la marina anglesa, de bona família però arruïnada, que, parlant ras i curt, era un trepa i que va anar escalant llocs a l’organigrama militar amb certes dificultats, perquè va néixer en un dels petits parèntesis de finals del segle XIX i inicis del XX, en el qual la Gran Bretanya no estava ficada en cap guerra colonial (per als de l’ESO, això és massacrar a canonades indígenes amb llança en qualsevol racó del món).

Com que sense guerres és més difícil ascendir, els superiors triguen més a morir-se i no hi ha accions bèl·liques que comportin medalles a costa dels soldats, Scott va veure en les expedicions científiques la millor manera d’agafar fama, diners i reputació (els de l’ESO heu de tenir en compte que no hi havia Gran Hermano), i es va apuntar a liderar expedicions al Pol Sud, tot i que no tenia ni idea de què anava allò ni tenia el més mínim interès científic. Simplement, a falta de guerres, va decidir anar al Pol.

Primer va convèncer la Royal Society i la Royal Geographic Society perquè li donessin el comandament de l’expedició Discovery, que era un primer intent d’arribar al Pol. No ho va aconseguir, però s’hi van apropar més que qualsevol altre ser humà, ja que van arribar al paral·lel 82, 17’.

L’expedició va ser un desastre en organització i Scott ja va deixar entreveure que era un líder insuportable, una mena de jurat de Master Chef cruel, però que no sabia fer una croqueta. La cosa no va acabar en tragèdia de miracle. Només un dels seus homes va quedar cec i a un altre li van haver de tallar uns quants dits. Res en comparació de com la liaria deu anys després.

Scott va xocar de seguida amb un dels seus segons, Ernest Shackleton, que mai més el va voler acompanyar en les excursions a passar fred. Shackleton era un líder natural, un home que es desvivia pels seus i per al qual, per sobre de tot, hi havia la seguretat de la seva tripulació, com va demostrar anys després a l’expedició transantàrtica de l’Endurance, quan, en l’intent de creuar el casquet polar, va estar dos anys perdut al mig del no-res i va aconseguir tornar a casa amb tots els seus homes. Un heroi, un Superman, però sense els calçotets per fora.

A l’Expedició Discovery, Scott va demostrar que no tenia ni idea de gossos, de trineus, de tècniques de supervivència en condicions extremes ni de tractar un grup d’homes portats al límit, ja que s’entestava a mantenir la disciplina i els privilegis del rang militar en vaixells que podien estar tranquil·lament nou mesos aturats pel gel. Els oficials menjaven a part i millor que els mariners, i no es relacionaven amb els científics. Un dels seus homes, Apsley Cherry-Garrard, el descriu així al seu diari: «Plora amb més facilitat que cap altre home que hagi conegut, no sap jutjar els homes, té poc sentit de l’humor, propens a les depressions, dèbil de temperament i mandrós». És a dir, el tipus de persona perfecta per liderar un dels viatges més perillosos que es poden fer. Qui no voldria anar al Pol Sud amb l’Scott?

Convertit ja en una celebritat que alternava amb l’alta societat, fa un nou intent per col·locar la bandera britànica al Pol Sud, després que els americans haguessin arribat al Pol Nord. No estalvia mitjans i compra de tot. Menysprea els gossos, que són els que fan servir els esquimals (als quals considera una raça inferior) porta ponis de Manxúria, que moriran així que posin les potes al casquet àrtic, i es gasta una milionada en uns trineus a motor que pesaven tant que en la maniobra de desembarcament van acabar al fons del mar. Els que es van salvar no van funcionar mai a causa del fred.

A més, converteix l’expedició en una cursa contra l’equip noruec de Roald Amundsen, un tipus que era tot el contrari que Scott. Mariner mercant com Shackleton, Amundsen era un veterà d’expedicions al Pol Nord, on havia conviscut llargues temporades amb els esquimals aprenent les seves tècniques de supervivència. Mentre Scott anava amb cavalls, Amundsen feia servir gossos. Els homes de Scott s’abrigaven amb llana, mentre que els d’Amundsen ho feien amb pells de foca, impermeables. Els de Scott carregaven pesades tendes de campanya i els noruecs sabien fer iglús. Els anglesos carregaven menjar i els noruegs es menjaven els gossos (van sortir amb 134 i van tornar amb 11).

Amundsen, a més, era estimat pels seus homes. Al camp base dels noruecs hi havia llibres, instruments musicals i es feien representacions teatrals per passar els quatre mesos sense sol immobilitzats pel gel. El mateix va fer Shackleton, que fins i tot va organitzar una lliga de futbol entre la seva tripulació. Estava clar quin dels dos guanyaria la cursa. Per si fos poc, la premissa d’Amundsen, que havia hipotecat casa seva per pagar l’expedició, que fugia dels deutes a Noruega (enviava telegrames al rei Haakon a cobrament a destinació), era la d’anar i tornar, no la de quedar com un heroi costés el que costés.

Scott es va prendre el desafiament d’Amundsen, que anava més avançat que ell, com un menyspreu a Anglaterra i, amb les presses per enxampar-lo i guanyar la cursa, va portar els seus homes a una mort segura. Va menysprear els animals per carregar els equips, es van lligar el material a la cintura i el van arrossegar ells mateixos, perquè, segons el tarat de Scott, això faria «encara més heroica la gesta i és el que havia de fer un anglès». Vaja, Frank de la Jungla era un home sensat, al seu costat.

I va passar el que havia de passar. Quan, esgotats, el Northern Party (els cinc homes que acompanyaven Scott a l’atac final) van arribar al Pol Sud, els noruecs feia setmanes que hi eren. Es van trobar la bandera noruega i una carta d’Amundsen desitjant-los sort per a la tornada. Els faria falta. Scott es va limitar a dir: «El pitjor ha succeït, aquest lloc és horrible». Bon moment per adonar-se’n. Tenien un retorn de 1.300 quilòmetres a peu, amb el torb i temperatures de com a molt 40 graus sota zero, esquerdes i estaven fatigats i desmoralitzats.

Evans va ser el primer a morir. El següent, de manera heroica, va ser Oates, que, malferit, retardava la marxa dels companys i un dia, en plena nit i amb tempesta, va sortir de la tenda sense abric i descalç, deixant una nota que deia: «Surto fora, potser per algun temps». Anys després es va trobar el seu diari, on escrivia: «No m’agrada gens Scott i ho enviaria tot a pastar fang si no fos perquè és una expedició britànica. No actua amb rectitud i la seva primera preocupació és ell mateix. La resta no li importem».

Després de nou dies bloquejats per una tempesta, esgotats i sense aliments, Scott i els seus van veure que la mort era inevitable. Scott va escriure al seu diari fins que li van fallar les forces. Les seves últimes línies són per demanar a l’Estat que cuidés econòmicament els orfes i les vídues que deixaven els homes de l’expedició.

Mesos després, una expedició de rescat va trobar congelats els seus cossos i, en una Anglaterra que es preparava per entrar a la Primera Guerra Mundial, el seu exemple va servir com a inspiració patriòtica. Per recaptació popular es van reunir uns 5 milions d’euros actuals per assegurar el futur de les famílies dels morts. No és que es repartissin equitativament; la família de Scott, per exemple, es va quedar 1.300.000 euros i la d’Evans, només 109.000.

Amb el pas del temps i el descobriment dels diaris dels seus companys d’expedició, la personalitat de Scott va descobrir-se i va perdre popularitat. Va quedar com un megalomaníac maldestre que, en paraules de Francis Spufford, «va condemnar els seus companys i va cobrir la seva petjada amb retòrica». El 2002, en l’elecció dels 100 anglesos més importants de la història, va quedar en el lloc 54 (per darrere de Boy George, David Beckham o Margaret Thatcher). Shackleton, el seu gran rival, en l’11.