Ara toca investigar una santa, la monja més famosa de la humanitat (amb permís de santa Teresa de Jesús). Estem parlant d’Agnes Gonxha Bojaxhiu, més coneguda com Teresa de Calcuta.

Suposadament, no s’hi hauria de trobar res, darrere la figura d’una santa, oi? Doncs n’hi ha per llogar-hi cadires. Teresa de Calcuta s’ha guanyat un lloc d’honor entre els Execrables.

S’ha d’especificar que, a diferència d’altres execrables, aquí es toca un tema que pot ferir sensibilitats: la Fe.

Aquest és el problema principal i no és poca cosa. Parlem de com volem idolatrar figures que ens fan sentir que el món és millor i ens les creiem, sense posar en dubte res del que ens posen a l’aparador. Si aquest libre té un sentit, és el de qüestionar-ho tot. I ara toca qüestionar-nos una santa, una dona milionària, egoista, classista segons els paràmetres d’uns i, segons d’altres, una dona admirable.

Teresa de Calcuta es un símbol, una metàfora del bé i, quan es qüestiona una cosa així, s’està atacant la base de la societat.

Teresa de Calcuta, en una frase: era una ultracatòlica retrògrada que creia necessari el patiment dels pobres, només acceptava el divorci a les cases reials, creia que l’avortament era el principal problema de la humanitat i adorava els diners dels rics, als quals sempre va fer costat, incloent-hi dictadures sanguinàries.

Les primeres sospites sobre Teresa de Calcuta van arribar quan les universitats d’Ottawa i Mont-real van fer una tesi sobre els moviments altruistes. Els investigadors (Serge Larivée, Geneviève Chénard i Carole Sénéchal) van adonar-se que les Germanes de la Caritat era una entitat molt fosca i amb actuacions difícilment justificables en termes mèdics i, en especial, financers.

Per fer-ho fàcil: l’estudi concloïa que les missions de la Mare Teresa eren, literalment, «cases de la mort». No eren missions per curar, eren llocs on es tractava els pobres sense cap metodologia clínica ni asèptica, on no es mirava de solucionar cap problema; on es feia, en definitiva, un immens monument a la passió de la mort, però sempre que sigui dels altres, és clar. I no per falta de mitjans, ja que les Missioneres de la Caritat tenen un pressupost anual que triplica el d’UNICEF.

En paraules de la mateixa Mare Teresa: «És bonic veure els pobres acceptar la seva sort. Pateixen com Crist a la seva passió. El món guanya molt amb el seu sofriment».

I és que la idea de la monja era que el patiment dels pobres fa millor el món. En aquest sentit, ella mai va intentar guarir els malalts, els ajudava a morir fora del carrer. Hi ha milers de testimonis d’exvoluntaris que van col·laborar amb ella de bona fe i que afirmen que molts malalts morien a les seves missions, però que si haguessin anat a un hospital s’haurien salvat, perquè les seves malalties no eren irreversibles. Com va dir el periodista anglès Christopher Hitchens, «qualsevol que vagi a veure la Mare Teresa amb un problema mèdic, comet un terrible error». Parlem de pràctiques que van contra el més elemental de la medicina, com reutilització d’agulles, barrejar malalts contagiosos amb d’altres, i un llarg etc.

I això només s’aplica als pobres, perquè ella, com que no era pobra, sinó multimilionària, considerava que el seu patiment no ajudaria Crist, i cada cop que tenia una malaltia anava a tractar-se a una clínica privada dels Estats Units.

El mite de la Mare Teresa neix a Anglaterra. El 1968, el periodista de la BBC Malcolm Muggeridge, conegut per les seves idees antiavortistes i de la ultradreta, viatja a l’Índia per fer-li un reportatge arran del qual escriu un llibre sobre la seva tasca a Calcuta.

L’operador de càmera que l’acompanya va explicar en un documental vetat a mig món, titulat Hells Angel (‘L’àngel de l’infern’, dedicat a Teresa), que van entrar en una de les cases de la mort de la congregació, que hi havia molt poca llum i que va provar una nova pel·lícula de la Kodak per gravar en llocs foscos. Quan a Londres van visualitzar la cinta, es veia amb total nitidesa. Ell va pensar: «Déu beneeixi Kodak». El presentador, en canvi, ho va presentar com un miracle.

A partir d’aquí, comença una constant hagiografia de la Mare Teresa, la qual es presenta com una santa que lloga els seus serveis com a ajuda als règims que més paguen.

Per als de l’ESO, especificarem que una hagiografia és la història de la vida dels sants i s’utilitza quan algú fa un relat exageradament elogiós d’algú.

Teresa de Calcuta, a més de fer una tasca amb els pobres, també representava l’ala més conservadora de l’Església catòlica i es va vincular, per exemple, a la campanya del referèndum contra el divorci a Irlanda.

No obstant això, quan la seva amiga Lady Di va divorciar-se del príncep Charles, va dir que era el millor «perquè mereixia ser feliç». Com passava amb els tractaments mèdics, el divorci és només per als rics. Si ets pobre, el teu patiment fa més gran Déu.

Era tan important el perdó, per ella, que, quan va succeir la catàstrofe de Bhopal, es va desplaçar a aquella zona de l’Índia per dir als afectats que havien de «perdonar, perdonar i perdonar» els desgraciats d’Union Carbide.

En aquell desastre, una fuga en una fàbrica de pesticides va provocar la mort, com a mínim, a 25.000 persones per una fuita de gasos letals, i mig milió més van quedar afectats. El govern indi va escoltar Teresa de Calcuta. Vuit directius van ser condemnats a dos anys de presó i a pagar 8.000 euros de multa.

Un altre cavall de batalla de la Mare Teresa era la lluita contra l’avortament, que considerava el crim més gran de la humanitat. De fet, quan li atorguen el Nobel de la pau, en el seu discurs parla més de la xacra de l’avortament que de la lluita contra la pobresa. Va dir: «El més gran destructor de la pau que hi ha avui és l’avortament, perquè és una guerra, una matança i un assassinat de la pròpia mare». Teresa de Calcuta va ser un gran instrument del papa Joan Pau II, que la va fer santa per la via ràpida saltant-se tots els tràmits que exigeix l’Església catòlica. Joan Pau II era com el McDonald’s dels sants. Va nomenar durant el seu pontificat 482 sants, tants com els seus predecessors en 400 anys.

Altres relacions qüestionables de la monja són, per exemple, les excel·lents relacions que va tenir amb la família Duvalier, dictadors d’Haití, el país més pobre d’Amèrica.

Eren també habituals les seves visites al palau on Papa Doc i Baby Doc es feien fotos amb ella, i ella deia als pobres que aguantessin, que, de veritat, «els Duvalier estimen els pobres».

Mireu si els estimava que un dels impostos que es pagava aleshores a Haití era per construir Duvalierville, una ciutat caprici per al dictador. Duvalier i el seu fill estan molt amunt en el rànquing de miserables de la història, però tenien una gran relació amb el Vaticà en general i amb la Mare Teresa en particular.

Més coses, encara? Encara n’hi ha més. Si deixem la política i parlem de diners, la cosa no millora, precisament… Per exemple, un dels seus principals donants de fons amb qui mantenia molt bona relació era Charles Keating, un Madoff avant la lettre, responsable de l’estafa de la Lincoln Savings and Loan, que rentava la seva consciència amb donatius a les Missioneres. Quan la justícia va dir a la monja que col·laborés per aclarir l’estafa, s’hi va negar.

I és que els comptes de les Missioneres són un misteri. El setmanari Stern va intentar fer un reportatge sobre el tema, però el govern indi els va dir que era una qüestió classificada. A altres països, com Anglaterra, la Hisenda pública va intentar esbrinar alguna cosa, però sempre topen amb la mateixa paret. Una paret que es diu Banc Vaticà, on es transfereixen tots els diners de l’orde.

I estem parlant de molts milions. Una extreballadora de l’orde al Bronx explicava que els fons de la seva congregació a NY eren d’uns 50 milions de dòlars, només a NY. Si això passa en un país no catòlic, ja us ho podeu imaginar… La Mare Teresa sempre deia que el fet de tenir més donatius que altres ordes religiosos demostrava que Déu l’estimava més.

El pitjor de tot i el que es qüestionen els crítics és que aquests fons no s’inverteixen en infraestructures per millorar la vida dels pobres. Les Missioneres podrien finançar sense problemes un hospital modern a Calcuta, però segueixen treballant en albergs i les ambulàncies que els regalen, per exemple, les utilitzen per traslladar monges, no per a usos sanitaris.

Davant d’aquestes crítiques, però, el plantejament de santa Teresa era clar: «No som metges, no som mestres, només som religioses».

El tema genera discussions apassionades, perquè hi ha tanta literatura a favor com en contra. A favor és molt fàcil trobar-ne en qualsevol llibreria. En contra, s’ha de buscar més. Hi ha dos llibres, La posició del missioner, de Christopher Hitchens, i Mare Teresa, veredicte final, d’Aroup Chatterjee, que la fan mereixedora, tot i ser una santa, d’ingressar al club dels Il·lustres Execrables.