Toca posar-se amb el grassonet de la classe, amb un senyor al qual han anomenat «el mag del suspens» o «el mestre». Un tipus que ha arribat fins a nosaltres com algú afable, sorneguer i que ens pertorbava en la ficció, però que, definitivament, estava fet de bona pasta. Un bonàs amb talent. Doncs, no. Talent molt, però més dolent que la tinya. Com diu el seu biògraf, «avui en dia estaria a la presó per assetjament sexual». A més, aprendrem una paraula nova: escopofília, gratificació del desig sexual mitjançant la mirada oculta per evitar contagis de gèrmens. Aquí parlarem d’Alfred Hitchcock.

Per matisar, grassonet ho és Iceta; Hitchcock era un gros-gros. Amb la seva papada de Jabba el Jat i la seva prominent panxa, el paio va arribar a pesar 150 quilos. I amb prou feines arribava al 1,70 d’estatura. Però, tornant a la seva personalitat, Alfred Hitchcock era un mal bitxo. Manipulador, cruel, retorçat, masclista i asexual, però pervers. Un home que revoluciona el llenguatge del cinema, que va rodar clàssics com Psicosi, Estranys en un tren, La finestra indiscreta, Els ocells, Rebecca o Els 39 esglaons, però que amagava al seu interior un veritable sàdic (per als de l’ESO, és com Hannibal Lecter, però sense mossegar orelles), un misogin i un tipus cruel; sens dubte, un dels pertorbats més grans que ha donat Hollywood (i n’ha donat molts).

Sobretot estava obsessionat amb les dones, no se sap molt bé si perquè li agradaven molt o perquè no li agradaven gens. I entre les dones, ho estava amb les actrius belles. Una de les seves víctimes va ser Madeleine Carroll, a la qual va tenir hores emmanillada amb l’excusa que havia perdut la clau durant el rodatge d’Els 39 esglaons. El seu company masculí, John Gielgud, en una altra pel·lícula, Agent secret, va dir: «Hitchcock es va portar com una bèstia amb ella. Era un tipus molt tosc, al qual li encantava fer tot tipus de bromes pesades i obscenes».

El cèlebre humor anglès no era el que gastava aquest geni britànic. Era més aviat escatològic, de caca i pets. Li encantaven els coixins que simulaven ventositats o afegir laxants a les begudes dels convidats a les seves festes. Vaja, Pajares i Esteso fan un humor sofisticat i elegant, si ho comparem amb aquest paio, que tota l’estona feia brometes obscenes que només a ell li feien gràcia. Un tarat adolescent. Un cop va apostar-se amb un col·laborador seu si seria capaç d’estar-se tota la nit a les fosques a l’estudi, encadenat a una càmera. Van segellar el pacte amb una copa de brandy a la qual Hitch havia posat una generosa ració de laxant.

No sabem quin trauma tenia, però alguna cosa li passava, amb el sexe i les dones. Amb la seva dona de tota la vida, Alma Reville, tenia una relació estranya. Ella l’adorava, encara que ell mateix va dir a Joseph Stefano, coguionista de Psicosi: «Només hi vaig tenir una relació sexual i va néixer la meva filla». També li va dir que va trigar més d’un any a consumar el matrimoni. Segons el dramaturg Samuel Taylor, era d’aquells matrimonis que semblen germans, com el de María Teresa Rivero i José María Ruiz Mateos (però amb vuit fills). També l’homosexualitat, que surt de manera més o menys explícita en moltes de les seves pel·lícules, semblava obsessionar-lo. De fet, entre les seves frases raretes trobem: «Si no hagués estat per Alma, m’hauria convertit en gai». No sabem si la seva educació jesuítica li va impedir acceptar-se tal com era. La religió sempre va ser molt important, en la seva vida. Deia que va aprendre la por en el catolicisme.

Comença el catàleg d’actrius torturades amb la més maltractada de totes: Tippi Hedren, estrella d’Els ocells, que abans de ser l’àvia de la filla d’Antonio Banderas va ser una model sense experiència com a actriu, de la qual es va encapritxar el senyor Alfred. Despitat per la seva relació amb les seves antigues muses, va decidir convertir Hedren en la nova Grace Kelly. De fet, li va comprar tant vestuari, que, segons ella, l’import de la despesa en vestuari va ser més gran que el seu sou. Fins aquí tot bé, però després, segons el seu biògraf Donald Spoto, va demanar a gent de l’equip que la seguís fora de l’estudi i l’informessin de les seves relacions. Cada vegada pitjor. L’actriu confessa: «Va començar a dir-me què havia de portar en el meu temps lliure, què havia de menjar i els amics als quals havia de veure. Es posava furiós si jo no li demanava permís per visitar algun amic a la nit o un cap de setmana». Tot era asfixiant i delirant. Abans de començar a rodar, li deia coses obscenes a cau d’orella.

Però això no és res comparat amb el que va fer de veritat en el rodatge. Diguem que va passar del maltractament psicològic al físic. Tippi ja havia estat ferida en un assaig per una gavina falsa que l’atacava dins d’una cabina telefònica. Després de tres dies de cures, ella estava atemorida, però li van prometre que tots els ocells serien mecànics i que no hi hauria perill. Però el director tenia altres plans i va decidir llançar-li centenars d’aus reals que li feien ferides reals. Va estar a punt de tenir un atac de pànic! El director no es dirigia a ella directament i feia repetir l’escena moltes vegades fins que caigué rendida, mossegada i plorant a terra. Va estar a punt d’abandonar, però no ho va fer, i fins i tot va rodar una segona pel·lícula amb ell, Marnie. La dona d’Alfred va dir a Tippi: «Sento que estiguis passant per això», però mai la va ajudar.

Sí, roda Marnie, amb Sean Connery. Hitchcock ja estava totalment embogit i va començar una persecució sexual de manual amb la Tippi. Insinuacions obscenes, propostes carnals i bromes amb doble (però evident) sentit. Fins que es va abalançar damunt seu amb la llengua fora i les mans per davant. Ella se’n va desfer i el va rebutjar. Aquí es va acabar la seva carrera. Havia signat amb l’actriu un contracte de set anys en exclusiva. A les seves memòries, Tippi diu: «Va arruïnar la meva carrera, però no la meva vida». I, masclista de manual: o per a mi o per a ningú. Li va pagar perquè no treballés durant anys. Un maníac possessiu. Cal dir que la seva manera de lligar era rara. Com a exemple, va regalar a Melanie Griffith un petit taüt amb una nina que representava la seva mare morta. Esgarrifa, eh?

L’escena en la qual s’apunyala una dona és una metàfora (per als de l’ESO, com quan dius peres als pits de la teva xicota), del que pretenia fer Hitchcock amb les seves actrius. La llista és immensa. Joan Fontaine, protagonista de Rebecca, va necessitar anys de teràpia, perquè ell la manejava com si fos un titella i va anul·lar la seva voluntat. La va arribar a bufetejar perquè el seu plor fos creïble a la pantalla. Ingrid Bergman va ser una altra de les seves obsessions i ella n’era conscient. Quan se’n va anar amb Rossellini a Itàlia, ell va trencar totes les seves fotos del despatx. Durant una temporada, si s’esmentava el nom de l’actriu, Hitchcock abandonava l’habitació a crits i demanava que no es contractés qui havia pronunciat el seu nom. El mateix va fer amb Tippi, i obligava que tothom es referís a ella com «That girl». Diuen que el mateix passa a Pablo Iglesias amb la paraula Errejón.

Però la que va suposar la seva obsessió més gran va ser Grace Kelly. Rossa, elegant i, segons ell, sense sexualitat, era la dona perfecta. Aquest cop, Hitchcock no es va atrevir a fer les seves insinuacions grolleres. Fins i tot, quan ella es va enllitar amb Ray Milland, company a Crim perfecte, va intentar mostrar-se calmat, encara que va amenaçar Milland i li va dir que la seva carrera s’havia acabat. Afortunadament no va ser així. El problema era que Hitchcock albergava il·lusions de conquistar Kelly i es va ensorrar quan es va casar amb Rainier de Mònaco. Va caure en una depressió i la figura de Grace Kelly va marcar i martiritzar totes les seves actrius posteriors. A partir d’aleshores, es referia a ella com la «Princess Disgrace».

Va intentar crear la «nova». Grace Kelly (cal ser idiota per creure que tu ets capaç de crear alguna cosa com Grace Kelly) i es va obstinar que aquesta seria Vera Miles. El que passa és que era dura de caràcter i no es deixava modelar. La ruptura va arribar quan Vera va dir que no faria el paper de Vertigen pel seu embaràs. Finalment ho va fer Kim Novak, que li va plantar cara des del primer dia. Hitchcock va descobrir que hi havia dones que no es podien dominar. Una d’elles va ser Audrey Hepburn, a la qual va intentar contractar per satisfer una de les seves fantasies sexuals: violar-la. Hepburn acabava de rodar Història d’una monja i Hitch li va oferir un paper en el qual s’incloïa una violació salvatge. Ella el va rebutjar. Juntament amb Ingrid Bergman i Marlene Dietrich, va ser de les poques que va plantar-se davant el sàdic.

Va tornar a fer infelices altres dones, com l’actriu Eva Marie Saint, i va fer immortals actrius com Janet Leigh, la noia de Psicosi, però mai va poder intimar amb cap d’elles. Però què en deia, la seva dona, de tot això? Doncs, malgrat la seva relació sense sexe, es moria de gelosia i tenia atacs de fúria. Alguns biògrafs insinuen que va tenir un ardent affaire amb Whitfield Cook, guionista d’Estranys en un tren. El més curiós és que sembla que Alma va confessar al seu amant que Alfred era impotent, però, llavors, qui era el pare de la seva filla? Aquest sí, és un misteri per resoldre.