Iniciem una modalitat nova amb el perill del nostre linxament públic. Filar encara més prim creant el que hem anomenat execrables exprés. Un dels grans, perquè, després d’eixugar-nos les llàgrimes, fem un repàs a un dels reis del pop, Prince. I un avís a navegants: atents els susceptibles d’estar amb un peu a l’altre barri, que no tindrem miraments.

Analitzem la vida de Prince, abans anomenat amb un símbol impronunciable, també amb les sigles en anglès de L’artista, i que abans de tot es va dir Prince Rogers Nelson. Un tio que va escriure un poema a Donald Trump (per als de l’ESO, l’Aznar dels Estats Units), que era testimoni de Jehovà, asexual i amb una vanitat sense límits.

Era un geni. Ell mateix va dir que tocava vint-i-set instruments en el seu primer disc (encara que molts experts diuen que és una fatxenderia i que en tocava uns quants, però no tants), i els genis sembla que tenen llicència per exigir tot tipus de bajanades. Per exemple, Prince demanava que pintessin de negre el seu camerino, allà on anava i també en alguns hotels. La seva majestat ho necessitava tot negre, ho veia tot negre. I no consta que fos soci del Barça.

La veritat, Prince era un tarat. Stephanie, la seva assistent, va dir al director de cinema Kevin Smith que Prince feia molt que vivia en el món de Prince, cosa que significava que no hi tocava. Li va dir que li va arribar a demanar un camell a les tres de la matinada al gener, a Minnesota. I qui més qui menys n’ha necesitat un, a aquestes hores… Però no és el que esteu pensant, ell volia un Camelus dromedarius. Ella va dir: «Són les tres de la matinada, és diumenge i som a Minnesota». I ell va respondre: «Ja, i?». Jo li hauria comprat un «Pinta i colorea» d’animals.

Per cert, a aquest director de cinema el va fer treballar gratis una setmana gravant un documental, i quan Kevin Smith va preguntar quan començava el muntatge, Prince va dir que mai, que el documental sobre ell mateix era per al seu consum personal. Visca!

El consum personal el va deixar molt tocat, com a la majoria d’estrelles del rock.

Sí, Prince era un tipus raret. Un cop va convocar un dels presentadors del Saturday Night Live, al qual no coneixia, per jugar una partida de tennis de taula. El presentador hi va anar intrigat. Prince va guanyar un set i se’n va anar sense acomiadar-se. El presentador es va quedar petrificat.

També Matt Thorne, autor d’un dels llibres sobre l’artista, va comentar que obligava els seus empleats a dir-li Déu o Messies. Ja ho diu la seva cançó My name is Prince: «Al principi, Déu va fer el mar. Però al setè dia em va fer a mi».

Això, és clar, abans de fer-se testimoni de Jehovà. Perquè sí, Prince es va convertir en testimoni de Jehovà. No seria greu si no fos perquè això va poder tenir a veure amb la seva mort. Sembla que calia operar-lo del maluc, però aquesta operació està prohibida per als testimonis, així que el que feia era posar-se fins al cul d’un medicament anomenat Percocet. I una sobredosi d’aquest calmant va provocar-li la mort. Això de testimoni de Jehovà s’ho va prendre seriosament i en els últims anys només volia parlar de religió, portava sempre una bíblia i no li agradaven les pel·lícules en què es diguessin paraulotes. Sort que mai va veure Torrente, el brazo tonto de la ley.

Això del maluc té a veure amb els seus complexos. Perquè Prince era molt baixet, tant, que alguns rumors apunten que el van trobar mort al seu ascensor perquè van posar el botó d’alarma massa alt. (Aprofitem per desmentir que va morir perquè a Minnesota hi havia un metre i mig de neu i va quedar sepultat).

Doncs bé, el seu mal de maluc era degut al fet que Prince feia servir sempre talons, fins i tot a casa (sembla que altres baixets com el Fari o Sarkozy feien servir sabatilles, a casa). La veritat és que el seu complex de baixet era tan gran que, abans de concedir una entrevista, la seva agent preguntava l’altura del periodista. Si era molt alt, res d’entrevista. José María García, sí que hauria pogut fer-li una entrevista, o Pablo Motos, però aleshores segur que li hauria fet alguna beneiteria que li hauria desmuntat el maluc.

Deixant de banda que viure a Minnesota deu marcar, ja que es veu que seria com Tarazona, tot i que l’escriptor Ignacio Martínez de Pisón asegura que «Tarazona, por lo menos, tiene Colegiata». Això sí, va ser pioner en moltes coses, per exemple en aquesta virtut rapera de cridar-se a si mateix en tercera persona. Si t’enviava un missatge sempre escrivia: «Ell voldria veure’t» o «Ell està molt disgustat»… I de vegades, a casa seva, a Paisley Park, se n’anava d’una festa dient: «Prince està cansat». Aquesta deriva l’està també adoptant Iker Casillas, com es va poder veure en la seva entrevista amb Bertín. Modest no ho era, el tio.

És clar que Prince va deixar de ser Prince una bona temporada. Després de la seva ruptura amb la Warner, es va fer dir TAFKAP, que són les sigles en anglès de l’artista abans anomenat Prince. Després el seu nom es va substituir per un simbolet androgin (per als de l’ESO, ni carn ni peix, com alguns concursants de La isla de los famosos) anomenat «Símbol de l’amor número 2».

Aquesta baralla amb la Warner ha fet que Prince quedés per a la història com un David lluitant contra els goliats multinacionals. Fins i tot es va escriure Slave (‘esclau’) a la cara. Però, per al mític periodista de Radio3 i El País Diego Manrique, Prince era un capritxós que es va carregar la seva carrera amb determinació i que, tot i que la Warner no deu ser una santa, cap discogràfica podia assumir tants projectes fallits i tan seguits. Va jugar el paper de víctima i sembla que aquesta és la imatge que en quedarà.

El que segur que quedarà és la seva cançó més famosa, Purple Rain, que era realment la banda sonora d’una pel·lícula que va ser un èxit, que va recaptar 80 milions de dòlars i que va guanyar un Oscar per la seva banda sonora. Però Prince tenia una relació complexa amb la veritat i va anunciar que, després de cantar-la en la final de la Super Bowl, mai més tornaria a cantar-la. Però, ai mentider, la va incloure en la seva última gira Piano & Microphone (per als de l’ESO, ‘Piano i micròfon’).

El que és més complex és la seva sexualitat. Les seves actuacions i el seu aspecte, recordem aquests pantalons amb el culet a l’aire, van ser sempre molt sexuals, però sembla que no és or tot el que lluu.

Prince va escollir Pau Gómez, espanyola, com la dona més bella del món. Va estar a la seva habitació, però ell mai se li va insinuar. Martika, a la qual Prince va dedicar un àlbum i de la qual deia estar enamorat, no va aconseguir que l’artista li posés un dit a sobre malgrat els seus intents. Apollonia Kotero, protagonista de Purple Rain, explica que Prince no volia anar a dormir amb ella, però es posava gelós de qualsevol que se li acostés. Gairebé és idèntica la història que explica Sheila, la filla de Carlos Santana: s’estiraven al llit, però Prince no feia res per tocar-la. L’únic que diu haver estat assetjat per Prince és Bon Jovi, el qual va comentar que Prince l’havia intentat tocar força. En ser preguntat per la sexualitat de l’estrella del pop, Bon Jovi només va contestar: «Pregunta-ho a Elton John».

Però el que mai perdonarem a Prince és que va escriure una cançó a Donald Trump, això sí, abans que fos candidat. La lletra parla d’un home que intenta seduir una dona i creu que al final ella «necessita» algú amb les «butxaques plenes» com Trump. La cançó diu: «Donald Trump (versió negra), potser és això el que necessites. Un home que satisfaci tots els teus desitjos, tots els teus somnis».