Entra en el Club un dels Execrables pel qual sentim més estima. Podria ser per la seva immensa contribució a la literatura, ja que va ser un gegant de la novel·la que va intentar aglutinar tots els aspectes de la societat francesa en una obra monumental anomenada La Comèdia humana. Però no, la nostra admiració pel gran Honoré de Balzac prové del morro que fotia a la vida.

Perquè més que una llegenda de la literatura va ser un penques de marca amb una personalitat complicada, malcarat, addicte, faldiller, brut, amb pocs modals i amb una obra que, per extensa, és molt irregular.

A la majoria de personatges del Club, encara que els destripem, els tenim una certa simpatia; no seria el cas d’alguns, però, en altres casos, hi ha fins i tot admiració. Balzac seria un d’aquests, però no el voldríem tenir pas com a amic. Tampoc us el recomanem a vosaltres.

Balzac era un veritable penques, un aprofitat i un tipus que va fer de viure dels diners dels altres tot un art.

I això que diem no és una figura literària, és textual. Balzac és l’autor d’un opuscle titulat L’art de pagar els deutes sense tenir un ral. S’ha de ser un geni! O no?

A Balzac ens l’ensenyen al col·le amb el totxo dels realistes francesos i et fan llegir El pare Goriot, Eugénie Grandet, La pell de xagrí o El coronel Chabert. Totes, obres inmortals de la literatura, però se’ls havia passat per alt la millor de totes. Aquest manual de pocavergonya té com a subtítol Manual de dret comercial per a ús de gent arruïnada, deutors, desempleats i altres consumidors sense diners.

És fàcil que els passés per alt, perquè aquesta obra mai no va ser inclosa dintre de les seves Obres completes i es va descobrir molt més tard. La va escriure amb vint-i-vuit anys i des d’un bon començament la van considerar «immoral, inapropiada i immadura».

Per una part, una persona que escriu això només et pot inspirar una certa simpatia, però en el fons, sense saber-ho, va posar els fonaments de les escoles de negocis actuals. La nostra teoria és que aquest llibre, durant anys, només el coneixien els més avançats de Wall Street: Madoff, Lehman Brothers i companyia.

I és que algunes de les frases d’aquest llibre del 1827 són plenament actuals: «com més deutes tens, més crèdit es té», «com menys creditors tinguis, menys ajuda pots esperar» o «la millor manera per no pagar els deutes és la confusió: agafar els teus deutes i convertir-los en nous i en diferents». Els sona?

Malgrat la seva habilitat per viure dels diners dels altres —deia també que «es pot viure del crèdit sempre que es compleixi amb una condició essencial: no s’ha de pagar el deute a ningú»—, s’ha de dir que Balzac va ser la major part del temps pobre com una rata.

Va viure molt de temps a les famoses golfes de París i explica que un cop va entrar de nit un lladre a robar a casa seva i que ell, aixecant-se del llit, li va dir tranquil·lament: «Com s’arrisca, vostè, entrant aquí de nit en cerca de diners, quan el propietari no els troba ni que sigui de dia».

Una altra de les característiques que feia poc recomanable ser amic seu era la seva gana descomunal i les maneres de comportar-se a taula. Menjava, es veu, com un veritable porc en els dos sentits, el literal i el figurat.

Ell mateix reconeix que, quan tenia sort i el convidaven, podia menjar 12 llonzes de xai, ànec amb naps, llenguado a la normanda, dues perdius, unes 100 ostres, 12 peres, a més de dolços i licors. Tot això, menjant amb les mans i sortint-li trossos d’aliments de la boca mentre parlava.

Una anècdota que ho corrobora és que, un dia, Friedrich von Humboldt, reconegut humanista i naturalista, pare de la geografia moderna (per als de l’ESO, és qui va inventar-se els noms dels períodes de la prehistòria. Sense ell no hi hauria ni Juràssic, ni Parc Juràssic, ni res), va anar a París i va demanar a un psiquiatre amic seu que li presentés un veritable boig per a uns estudis que estava fent. El metge hi va accedir i va convidar-lo a dinar, pensant que seria bo que al dinar s’hi sumés Balzac. En acabat, Humboldt va donar les gràcies al seu amic per haver-li presentat un magnífic exemplar d’home boig, un cas perdut tan fascinant com aquell. El psiquiatre li va haver de dir que el boig l’anirien a conèixer després del dinar, que aquell llunàtic era Balzac, l’escriptor.

Una de les seves altres manies era la de considerar que l’esperma tenia relació amb la massa cerebral. Malgrat el seu aspecte, els seus modals i la seva poca afició a la higiene, va ser un home que va tenir un considerable èxit amb les dones. Però, quan estava en procés d’escriure una novel·la, que era la major part del temps, no es podia permetre una ejaculació. Després d’una trobada amb una amant, va comentar als seus companys de cafè: «Aquest matí he perdut mitja novel·la».

Una altra de les seves rareses i que el col·loca com un avançat al seu temps és que era el que ara s’anomena un workhòlic; un addicte al treball, vaja. En vint anys com a escriptor va publicar més de cent obres, incloent-hi novel·les, contes o obres de teatre. Surt gairebé a cinc novel·les per any. Patia d’hipergrafia, és a dir, no podia parar d’escriure, i això en principi és bo, perquè era Balzac, però també el va portar a escriure les pitjors obres de la seva època, i això té molt de mèrit, perquè llavors encara no escrivien ni Jorge Javier Vázquez ni Pablo Coelho, per exemple.

Escrivia unes quinze hores diàries i només aguantava aquest ritme gràcies al cafè. Es prenia unes cinquanta tasses de cafè turc al dia i era tan gran la seva addicció que, quan anava pel carrer, es menjava el que portava sempre a les butxaques.

Òbviament, aquesta ingesta descomunal de cafè li va massacrar l’organisme i li provocava uns espasmes estomacals i unes, per dir-ho finament, deposicions, a l’alçada del personatge.

Sempre va voler viure com un aristòcrata. De fet, el seu nom real era Honoré Balssa i ell el va canviar pel de Balzac per poder accedir a cercles més importants i alternar amb gent que li pagués els deutes.

És el cas de les seves amants. Era un especialista a entabanar aristòcrates vídues ja grans amb les quals anava només perquè el mantinguessin mentre ell escrivia i li paguessin els cafès, que no era poc.

Tants cafès i tantes obres van provocar que la seva producció fos molt irregular. Al costat d’obres mestres de la literatura, s’hi troben fulletons infectes, i és per això que molts escriptors, ja sigui Pla, Gombrowicz o els germans Goncourt, parlen d’ell com d’un escriptor detestable, pesat, contradictori o avorrit. Les seves pitjors obres les publicava amb pseudònim i mai volia revelar qui era, perquè ell mateix era conscient que eren espantoses.

Va morir mig boig i destrossat pel cafè mentre delirava i demanava en els seus últims moments que anessin a buscar Horace Bianchon, el metge de les seves obres a La Comèdia humana. Creia que era l’únic que el podia guarir.

En definitiva, un execrable, però simpàtic, com no podia ser d’una altra manera. Era un home que el dia que va rebre una petita herència per la mort d’un oncle seu, que li permetria superar momentàniament les seves estretors econòmiques, va anunciar als seus amics la notícia dient: «He de comunicar-vos que, anit, el meu oncle i jo mateix hem passat a millor vida».