Com que està de moda criticar els premis Nobel de literatura, no ens hem pogut estar de parlar d’un personatge sinistre que va aconseguir aquest guardó l’any 1989 i que, durant bona part del segle passat, va ser immensament popular, tot i que la seva obra va anar descaradament de més a menys, però va tenir l’enorme habilitat de construir un personatge que anava més enllà de la seva capacitat com a escriptor. Un delator, censor, franquista, mentider, trepa, rancuniós, aprofitat, venut, defraudador i plagiador. Una perla capaç d’escriure algunes de les millors novel·les de la història en castellà i d’anunciar guies de restaurants. Toca entrar en el club dels execrables Camilo José María Manuel Juan Ramón Francisco Javier de Jerónimo Cela Trulock y Lafayette. La grandiloqüència, com veiem, venia de marca.

La vida del segon Camilo més famós d’Espanya després de Camilo Sesto comença a Padrón, la Corunya. La seva mare, d’origen anglès, era familiar d’un pirata, cosa que explicaria moltes de les seves actuacions posteriors. De jove, la família es trasllada a Madrid, on Cela exerceix de ni-ni. Comença tres carreres (Medicina, Filosofia i Dret), però no n’acaba cap i és a la capital on es troba quan comença la Guerra Civil.

Tot i que alternava amb escriptors i intel·lectuals d’esquerres com Miguel Hernández, María Zambrano o Max Aub, Cela era més de dretes que Don Pelayo, i, de seguida que pot, fuig de Madrid per incorporar-se a l’exèrcit de Franco, on servirà, segons les seves paraules, en el «glorioso Regimiento 16 Ligero».

Però, com acostuma a passar, una cosa és apuntar-se a la guerra i una altra molt diferent trobar-se enmig de la batalla, així que el nostre amic s’ho va fer venir bé per estar lluny del front, tot i que sempre va defensar que va ser ferit en una batalla a Logronyo, cosa que posteriorment s’ha demostrat que era mentida. El seu propi fill reconeix que la ferida no va existir i que el que de veritat tenia era una tuberculosi. No serà la primera gran mentida del Nobel.

Com que això de fotre trets era perillós, Cela decideix col·laborar amb els feixistes de la manera més miserable i s’ofereix com a delator. Escriu una carta a l’Excelentísimo Señor Comisario de Investigación y Vigilancia en la qual es postula: «Habiendo vivido en Madrid sin interrupción durante los últimos trece años, creo poder prestar datos sobre personas y conductas que pudieran ser de utilidad conociendo la actuación de determinados individuos». Firma Camilo José Cela a «30 de marzo de 1938, Segundo año triunfal».

Acabada la guerra, el règim li paga els serveis donant-li una feina de funcionari en el Cuerpo Policial de Investigación y Vigilancia del Ministerio de la Gobernación, és a dir, a la censura. Anys després, va assegurar que «yo me metí ahí para comer, claro, para tener un sueldo y solo censuraba revistillas como Farmacia Nueva , el Boletín de Huérfanos de Ferroviarios o el Mensajero del Corazón de Jesús».

Potser no va censurar cap llibre ni article, però en va publicar molts elogiant els feixistes en els quals deia coses com: «Dios bendiga a Franco, nuestro caudillo y Padre» o «la guerra no es triste porque da salud, levanta almas y nos enseña que fuera de la bandera nada, ni aún la vida, importa». La gran paradoxa és que, mentre treballava de censor, veu com la seva gran obra, La Colmena, no es pot publicar a Espanya per culpa de la censura i ha d’editar-se a Argentina a causa del seu erotisme. Trigarà dotze anys a publicar-se a Espanya en una versió molt edulcorada (per als de l’ESO, és quan expliqueu a casa que la vomitona d’ahir a la nit és perquè se us va posar malament el kebab que vau menjar per sopar).

Es va venjar a la seva manera, en la publicació de Notas para un prólogo, en la qual va utilitzar un acròstic (per als de l’ESO i per a tots, una composició que utilitza unes lletres, en aquest cas les inicials de paràgraf, per formar un text o missatge). Deia: «publico esto en pedazos porque tengo que comer. El cura que me censuró era un desdichado». A més, Franco no va ser l’únic dictador al qual va servir. Consolidat ja com un sensacional escriptor gràcies a La Colmena, La Familia de Pascual Duarte i Viaje a la Alcarria, accepta escriure per encàrrec del dictador de Veneçuela, Marcos Pérez Jiménez, La catira, una història en la qual es difon el Nuevo Ideal Nacional del règim militar que havia derrocat Rómulo Gallegos, un altre mite de la literatura que ha d’exiliar-se. Per escriure aquesta novel·la va cobrar tres milions de pessetes de l’any 1955. Una veritable fortuna.

Cela és el perfecte exemple de com els franquistes més franquistes es van convertir en demòcrates de tota la vida quan va morir el dictador. Malgrat que al final de la dictadura va escriure una carta al ministro de Información y Turismo, el seu gran amic Manuel Fraga Iribarne, proposant-li tirar de fons reservats per subornar escriptors i intel·lectuals perquè es fessin «adeptos al régimen», va ser a la Transició i quan la seva obra va a mal borràs on va viure el seu moment de glòria.

És aleshores quan es converteix en senador per designació reial i comença a construir un personatge fatxenda, mal parlat i escatològic que es fa enormement popular. És l’època en la qual manté les discussions amb Lluís Maria Xirinacs, a qui diu sent al Senat: «no es lo mismo estar jodido, que estar jodiendo» quan s’havia adormit al seu escó o es tira un pet enmig d’un discurs del capellà, dient allò de «prosiga, mosén, prosiga» o afirma en una entrevista a la TVE que pot succionar per via anal un litre d’aigua d’una palangana. Molt abans que Pérez-Reverte, es converteix en el primer acadèmic popular de la RAE.

I això que la seva idea de la RAE era que «llegar a la Real Academia es como tirarse a la vecina. Una vez que nos la hemos tirado, pues ya está». Vivint de les seves obres anteriors i convertit en una celebrity, comença a guanyar tots els premis possibles: primer el Príncep d’Astúries, que és on en el discurs pronuncia la frase «el que resiste gana», que s’ha convertit en l’ideari de Rajoy, i després el Nobel i el Cervantes.

Per fer-se una idea de com era, és significativa la seva postura respecte al Cervantes. Va guanyar el Nobel el 1989 i no va tenir el Cervantes fins al 1995. El 1994 el va guanyar Mario Vargas Llosa i Cela va dir: «el Cervantes está cubierto de mierda». El va guanyar l’any següent i cap dels autors premiats en edicions anteriors va assistir a l’acte d’entrega.

A l’etapa final de la seva vida es va convertir en un personatge de les revistes del cor a causa del seu divorci. Es va separar de Charo Conde, la dona que va salvar el manuscrit de La Colmena de les flames de la xemeneia on l’havia llençat l’escriptor en un atac d’ira, i es va casar amb la periodista Marina Castaño, quaranta anys més jove que ell, que el va dominar fins al punt de convertir-se en la seva hereva universal després que Cela desheretés el seu fill i deixés de pagar la pensió de manutenció de 100.000 pesetes a la seva primera dona. Com a petit detall, Federico Trillo va ser el padrí de la seva segona boda.

Amb Marina Castaño al front de la Fundación Cela comencen els problemes legals. Castaño, que és més ambiciosa que ell, desvia les subvencions que rep la institució per al seu benefici. Per exemple, per pagar el majordom que tenia a casa, on no es podien fer fotocòpies abans de les cinc de la tarda perquè és l’hora en la qual l’electricitat és més barata. Actualment, està condemnada per frau i un tribunal ha revocat el testament de Cela, retornant els drets de les seves obres al seu fill. Castaño fa temps que anuncia un llibre en el qual explicarà les misèries sexuals de l’escriptor, cosa que la famosa madame catalana Sra. Rius ja va fer fa temps a TV3.

Però el gran escàndol final va arribar amb l’acusació de plagi pel premi Planeta del 1994, que va guanyar per La Cruz de San Andrés. L’escriptora gallega María del Carmen Formoso va presentar el 2 de maig un manuscrit titulat Carmen, Carmela, Carmiña per optar al premi, que, segons sembla, estava adjudicat ja a Cela, però resulta que el Nobel no tenia tema per a la novel·la. Li van passar una pilota per marcar sense porter, però no portava botes. El cas és que des de l’editorial li fan arribar el manuscrit de la gallega i ell, amb l’ajuda d’un «negre», refà l’argument i el presenta el 30 de juliol, l’últim dia en el qual s’acceptaven els originals.

Òbviament guanya el premi, però la senyora Formoso el denuncia per plagi i és massacrada en totes les columnes d’opinió per amics de Cela com Umbral, Raúl del Pozo, Juan Manuel de Prada o Jaime Capmany, que l’acusen d’estar boja. El cas s’arxiva dues vegades en una interminable batalla judicial, fins que el Constitucional torna a obrir el cas el 2006 i un jutjat de Barcelona resol que hi ha indicis racionals de plagi després d’un examen pericial.

De fet, la bibliotecària de la Fundación Cela, Marisa Pascual, va confessar a La Voz de Galicia que l’escriptor li va reconèixer el plagi dient «todos cometemos errores en esta vida» i el fill de Cela va assegurar que «esa novela no se debió publicar nunca». En qualsevol cas, queden com a definició de Cela la que li van dedicar dos personatges tan oposats com Dionisio Ridruejo i Gregorio Morán. El primer el va retratar com «un estratega de la fama, el culto a la personalidad y la voluntad imperativa» i el segon, més explícit, com «el abuelo golfo que cuenta chistes verdes en la mesa y pedorrea en los postres, y que mientras todos duermen, busca los papeles para manipular las firmas y quedarse con lo que haya».

Bibliografia