Ara desmuntarem un altre geni que va ser realment un mal bitxo. Toca desvelar la veritat d’un dels tres científics més importants de tots els temps, juntament amb el professor Bacterio i Q, aquell que fa els gadgets a James Bond. Ens carregarem, ni més ni menys, que Albert Einstein.

Darrere la cara de bonàs, d’avi adorable tan semblant a Gepetto, s’amagava un tipus fred, un pare horrible, un marit agressiu, un misogin, un aprofitat i un calculador, i no en el sentit matemàtic. Ja podeu anar llançant aquesta samarreta simpàtica d’Einstein amb la llengua a fora.

El més cridaner de l’avi afable és que era un misogin (per als de l’Eso, un tipus que practica el que diuen a les lletres de les cançons de reggaeton que tant us agraden) i que les seves relacions amb les dones eren sempre desdenyoses. A la seva primera nòvia, Marie Winteler, la va deixar per silenci administratiu, és a dir, deixant d’escriure-li. Quan la seva relació ja estava en declivi i el jove Albert no li feia cas, només estaven units per una cosa: ell enviava la roba bruta a casa d’ella perquè la rentés. Per entendre’ns, el Yoyas és un líder feminista, comparat amb el nostre científic.

Sí, a Marie la va deixar per una noia, companya d’estudis científics, anomenada Mileva. La relació tenia en contra la mare d’Einstein, que pensava que no seria bona esposa pel fet de ser una dona de ciències. Ell, en el fons, hi estava d’acord, ja que anys després va dir: «Molt poques dones són creatives. No enviaria la meva filla a estudiar Física. Estic content que la meva nova dona no sàpiga res de ciència». Per Einstein, la ciència feia les dones agres i deia de Marie Curie, per exemple, «que mai havia sentit cantar els ocells».

Mileva era una dona excepcional i pionera. Era l’única que estudiava al prestigiós Politècnic de Zuric. Estem parlant del 1896, quan una dona que treballés ja era sospitosa. El 1897 va ser becada per la Universitat de Heildelberg i tothom li augurava un futur espectacular a les ciències però…

Però Albert va deixar embarassada Mileva. Una filla fora del matrimoni podia fer que Einstein perdés la seva feina en una oficina de patents a Berna, així que va enviar Mileva amb la seva família a Sèrbia per donar a llum una nena que es va dir Lisa. Einstein va imposar que no se sabés res d’aquesta filla nascuda abans de casar-se. Tot i que al part gairebé moren mare i filla, mai va anar a veure-les. El que va passar amb la nena és un misteri. Uns biògrafs diuen que va morir de ben petita, altres que va ser donada en adopció i altres que va viure fins fa poc a Novi Sad sota el nom de Zorka Kaufler. La seva existència va ser un secret fins al 1986, trenta anys després de la mort d’Einstein.

Amb Mileva s’hi va casar el 1903 i van tenir una relació —per ser suaus— complexa. Un dels seus fills, Eduard, Tate, va néixer amb un retard i, amb total indiferència, Einstein el va internar en un manicomi i mai va anar a visitar-lo. Per acabar-ho d’adobar, Albert, amb la delicadesa d’un orangutan, té una relació amb la seva cosina Elsa i comença a odiar la seva dona. Algun biògraf parla fins i tot de violència física cap a ella. No sabem si física, però de violència psicològica, en tenim com a mostra les condicions matrimonials que va imposar Albertet a la seva dona Mileva per escrit:

El document també deia:

I encara n’hi ha més. Einstein, a les cartes que enviava a la seva amant/cosina, parlava de la seva dona en aquests termes: «És una mena de treballadora a la qual no puc acomiadar. Tinc el meu propi dormitori i evito trobar-me amb ella a soles».

Estem parlant d’una dona que anys abans havia conquerit Einstein per la seva intel·ligència (no era especialment guapa i era coixa a causa d’una artritis congènita), a la qual anomenava «gateta meva» i li deia que: «Sóc molt feliç d’haver trobat algú tan semblant a mi en tots els aspectes». Una dona que la mare d’Albert no podia ni veure i que deia al seu fill que «la deixés i es busqués una dona de veritat. És un llibre, igual que tu. Quan tinguis trenta anys, ella serà una bruixa». El nen va seguir els consells de la mare, que era una misògina i una xenòfoba que no va parar fins que el seu nen es va casar amb la filla de la seva germana.

Una altra de les polèmiques amb Mileva és que molts estudiosos li atribueixen part del mèrit dels primers estudis d’Einstein. Un dels arguments és que Mileva va passar un semestre a la Universitat de Heidelberg, on va rebre classes del Nobel Philipp Lenard, pioner en l’estudi de l’efecte fotoelèctric i que té molta influència en els treballs d’Einstein; de fet, és per això que guanya el Nobel. Ella mateixa va escriure en una carta: «Fa poc hem acabat un treball molt important que farà mundialment famós el meu marit». També el fet que Einstein donés tots els diners del premi Nobel a Mileva pot semblar sospitós. Potser ho va fer per responsabilitat amb la seva família, encara que vist el que hem vist…

L’acord de divorci, en un acte de romanticisme sense igual, es va signar el 14 de febrer de 1919, el dia dels enamorats; Albert cedia a Mileva els diners del premi que no guanyaria fins al 1923, a més de qualsevol altre premi que rebés pels articles que van publicar signats conjuntament a la revista Annalen der Physik l’any 1905, considerats pels científics com «l’any miraculós». Potser sí que sembla que Mileva tenia molt a veure amb l’èxit del seu marit.

Quan preguntaven a Mileva, que era molt bona en càlcul matemàtic, la disciplina que el geni menys dominava, per què no signava els articles amb el seu marit, responia que junts eren «wir sind ein stein», que en alemany vol dir ‘som una roca’. El que no sabia Mileva era que La Roca, de nom es deia Albert.

Al costat de la seva nova dona, que com a mínim era jueva i guapa, que era el que interesava a Pauline, la mare d’Albert, Einstein va anar a viure als Estats Units. Però Elsa no era tan llesta com Mileva. De fet, des que es va separar de Mileva, Einstein no va fer cap avenç significatiu en les seves investigacions. És curiós.

Hi ha un altre tema delicat. Einstein va ser pacifista i va advocar per la fi dels arsenals nuclears militars. Va parlar de la responsabilitat i de la culpa que sentia per ser un dels pares de l’energia atòmica. Però, sempre hi ha un però, va escriure al president Roosevelt l’any 1939. La carta deia:

Aquest nou fenomen podria ser utilitzat per a la construcció de bombes, i és concebible —penso que inevitable— que poden ser construïdes bombes d’un nou tipus extremament poderoses. Una sola bomba d’aquest tipus, portada per un vaixell i explotada en un port, podria molt bé destruir un port completament, conjuntament amb el territori que l’envolta.

O, en un altre paràgraf:

En vista d’aquesta situació, vostè podria considerar que és desitjable tenir algun tipus de contacte permanent entre l’Administració i el grup de físics que estan treballant en reaccions en cadena als Estats Units.

Acabava la carta dient que tenia indicis que els alemanys estaven en la mateixa operació. La realitat és que Alemanya no va utilitzar cap bomba atòmica i que la que van utilitzar els Estats Units a Hiroshima i Nagasaki es va fer servir el 1945 contra els japonesos quan els nazis ja havien caigut.

Aquesta carta, Einstein la va considerar, amb els anys, «l’errada moral més gran de la seva vida». Molts diuen que va prendre aquesta determinació conscient del que feien els nazis als jueus, tot i que, per si faltava alguna cosa per completar el quadre, també va tenir un passat en el qual no estava gaire compromès amb la seva raça. De fet, el 1933 es queixava que «temo tots aquests cervellets jueus expulsats d’Alemanya».

Que això ho digui un jueu intel·ligent veient el que començava a dir i fer Hitler amb els jueus és preocupant, però és que Einstein mai va tenir gaire clars els preceptes polítics. De fet, anys després, mentre ja vivia als Estats Units en plena Guerra Freda, va tenir entre les seves sis amants reconegudes una que es deia Margarita, que mai va sospitar que era espia soviètica.