Toca donar el carnet d’execrable a una persona a la qual la societat de la seva època —abans-d’ahir, com qui diu— ja l’hi va donar en vida, però, com acostuma a passar quan un es mor, el van beatificar i ara, veient el moment polític que es viu, s’ha convertit en el bálsamo de Fierabrás. Ho cura tot i serveix per a tot.

Tothom apel·la, reivindica o vol ser Adolfo Suárez, cosa que, veient com el van tractar molts dels que ara el reclamen com a model, fa pixar de riure. El pare de la modèlica Transició espanyola és actualment un valor a l’alça. Explicarem, especialment als de l’ESO, que Suárez (que els deu sonar contemporani de Diego Velázquez i el general Prim) era un home amb una ambició desmesurada per manar, un inculte reconegut, un home amb dos collons (s’ha de reconèixer) i, per sobre de tot, aquell tipus de persona amb qui mai voldríeu treballar: Suárez era el prototip de trepa. Tot va començar el 22 de juliol de 1969.

Aquell dia, el príncep Juan Carlos és oficialment nomenat successor de Franco (per als de l’ESO, el Sauron d’Espanya). Només havia d’esperar que morís, cosa que va trigar uns quants anys, encara, però els més llestos de Madrid ja tenien clar que, quan morís el dictador, seria aquell Borbó que acabava de fotre al seu pare, exiliat, una estocada fins on diu Toledo, qui remenaria les cireres.

I el més llest de tots era un home avui injustament oblidat per la història i gràcies al qual Espanya no és Albània: Torcuato Fernández Miranda. Torcuato va ser el guionista de la Transició i, per portar a terme el seu guió, necessitava un actor protagonista que fos guapo, ambiciós, falangista i que no fes massa preguntes. El va trobar a Segòvia. Es deia Adolfo Suárez.

Era el xuleta del poble; fill de bona família, es va casar amb la filla d’un general i es va convertir en una figura típica d’aquells anys: el recomendao. Per exemple, el coronel jurídic de l’Armada a Sevilla, Hermenegildo Altozano, garanteix al sogre de Suárez, el general Illana, que el pollastre aprovarà les oposicions per entrar al cos jurídic. El 10 de novembre del 1959, Suárez s’examina durant onze interminables minuts. Dos dies després rep les qualificacions: Insuficient per unanimitat. Illana rep una nota del seu amic: «Impossible fer res amb aquest noi».

Un visionari, el coronel. Aleshores, Suárez, recomendao per un fiscal amic de la família, acaba de secretari del governador civil d’Ávila, Fernando Herrero Tejedor, pare del periodista de la COPE Luis Herrero, qui li dóna les dues primeres grans lliçons sobre política. Explica Manuel Vicent, en el seu imprescindible El azar de la mujer rubia, que Herrero Tejedor va dir a Suárez: «Joven, ¿está dispuesto a salvar la patria?». «Sí, jefe», va contestar el jove Adolfo. «Pues entonces, deberás empezar por el principio. Acércate al estanco y me traes tabaco».

No va ser l’únic consell del governador civil. Poc després, segons la mateixa font, va dir-li: «Que sepa que soy numerario del Opus Dei, así que usted mismo». Aquella tarda, Suárez es fa de l’Opus. Anys després, quan es va aprovar la Llei del divorci, va negar qualsevol relació amb els de l’Obra, una negació impossible que va marcar tendència. Després tindrem «sueldo diferido» o «no conozco a Bárcenas».

Suárez va entendre, gràcies a Herrero Tejedor, que no hi ha res més rendible en política que fer encàrrecs i seguir la corda dels que manen. Així, quan el príncep va arribar a la pole de successor de Franco, li van encarregar la direcció de TVE, que es va convertir en el Canal Juan Carlos.

Com a director de TVE, només es preocupava que el príncep hi sortís a totes hores, d’anar de caça amb ell, a sopar amb ell i de seguir els consells de Torcuato, que per tutelar-lo li havia posat com a cap de gabinet una altra figura oblidada de la Transició, Carmen Díez de Rivera, una dona guapíssima que va fer que el rei li digués «I simply adore you», i per escrit, l’insensat; una filla il·legítima de Ramón Serrano Súñer, sí, el ministre d’Exteriors de Franco que s’entrevistava amb Hitler a Hendaia i que feia de pont entre Torcuato, el príncep i Suárez.

Gràcies a la seva simpatia i a entendre que a la televisió hi havia el futur, Suárez aconsegueix fer-se íntim del príncep. El 8 de desembre de 1975, la televisió que ell mateix dirigeix s’encarrega d’emetre les imatges de Suárez retirant runa i salvant els assistents d’una convenció d’empleats de supermercat, que havien quedat atrapats en l’enfonsament d’un restaurant a Los Ángeles de San Rafael, Segòvia, d’on era ja governador.

La tragèdia del restaurant va matar 52 persones i en van quedar 300 més de ferides. Les causes van ser que el ciment de l’obra era de mala qualitat i es va inaugurar abans d’hora. Els permisos estaven en regla, però Suárez va quedar com un heroi. Es va arremangar i va treure runa com un més. El constructor, anomenat Jesús Gil y Gil, va anar a la presó i, un any després, Franco el va indultar personalment. Però aquesta és una altra història que acaba un jacuzzi de Marbella.

Gràcies a Carmen Díez de Rivera i a Torcuato Fernández Miranda, el 1975, Suárez, que ja era ministre del Movimiento (és a dir, de la Falange), entra a la terna que el Consejo del Reino presenta al ja rei d’Espanya per triar president de Govern. El favorit, Federico Silva Muñoz, havia quedat fora des de l’inici gràcies a les maniobres de Torcuato. Suárez es disputava la primera presidència del Govern —a dit— amb Manuel Fraga Iribarne i José María de Areilza, que semblava tenir totes les paperetes.

Mentre Areilza feia una festa a la seva casa de Puerta de Hierro per cel·lebrar el seu imminent nomenament com a primer president suposadament democràtic d’Espanya en quaranta anys, truquen al telèfon i li comuniquen que el rei ha triat Suárez. Ningú no s’ho pot creure. Aquella setmana, Ricardo de la Cierva publica un famós article comentant la tria. El títol parla per si sol: «Qué error, qué inmenso error».

A Suárez el menyspreaven tots els seus adversaris/companys polítics per la seva incultura, i Fraga, especialment. El gallec era una enciclopèdia amb potes que a vint-i-vuit anys s’havia llegit la meitat de la Biblioteca Nacional, mentre que Adolfo, el recomendao, reconeixia obertament que no havia pogut acabar un llibre en la seva vida. Gairebé ho aconsegueix amb Papillon, un best-seller de l’època, però no va poder completar la gesta. Tantes paraules i no pronunciades per ell…

En aquest sentit és il·lustrativa una anècdota que té com a escenari el palau de la Generalitat, on Tarradellas feia un sopar amb empresaris i polítics de l’època per comentar l’actualitat. En el curs del sopar, Antonio de Senillosa va comentar al Molt Honorable: «President, no és lamentable tenir a Madrid un president del Govern que no ha llegit mai un llibre?». I Tarradellas li va respondre: «Al contrari, si ha arribat on ha arribat sense llegir, imagini el que podria fer quan comenci a llegir».

Per simular no ser tan insensible a la cultura, un dia va fer servir l’abonament que tenia com a president del Govern per anar a l’òpera. Hi va anar amb la seva dona i Fernando Abril Martorell. Al cap de cinc minuts es va escapar per la porta del darrere per tornar a la Moncloa a veure un partit de futbol.

Potser per això Suárez es va entrendre tan bé amb Carrillo, que era la seva parella perfecta. Tenien les mateixes inquietuds culturals: si Suárez no havia llegit mai un llibre, per a Carrillo el millor actor del món era Louis de Funes. Carrillo i Suárez van ser el Pajares i Esteso de la política dels setanta. Van fer el número més gran de tots: legalitzar el Partit Comunista un Divendres Sant (quan la Setmana Santa era la Setmana Santa i no una Setmana de Vacances) sense dir res ni al rei ni a l’exèrcit. Amb la legalització, Carrillo renunciava a qualsevol reivindicació de l’antiga República i acceptava la Monarquia, i, a canvi, deia al Govern que tenia controlades les vagues obreres.

El problema era que Suárez es creia encara el mite falangista que el partit comunista manava molt i no s’havia adonat, a diferència dels grans bancs, que el futur passava per un altre jove seductor anomenat Felipe González, que no tenia el llast de ser un exfalangista i que era el que tenia tots els números per portar a Espanya el Mercat Comú, l’OTAN, el bipartidisme i la LOAPA. Però, abans d’això, ningú no treu a Suárez una sortida d’escena enorme i gloriosa: el 23 F.

Sempre va ser el xulo del poble, el que sortia a «recortar vaquillas en la plaza». El que más se arrimaba, també a las vaquillas, i el dia que Tejero va entrar al Congrés no es va acollonir. Mentre el 99% dels diputats es tiraven a terra, ell va mantenir la postura de dignitat que sempre l’acompanyarà. Només per aquell gest, es pot oblidar la seva aventura anterior, tan fosca com la dels que entraven al Parlament amb la pistola a la mà.

Llàstima que després no va retirar-se. Va tenir l’oportunitat de sortir per la porta gran després del 23-F. Havia estat un heroi i el rei el va deixar de banda. Va voler formar un altre partit, el malaguanyat CDS, per demostrar a tots que ell era més que un producte del rei i Torcuato i va ser un fracàs absolut. A més, per finançar la seva aventura política, va acceptar 300 milions d’un banquer anomenat Mario Conde que volia ser president d’Espanya i fer xantatge al rei. Això el va portar a judici i a Conde, entre moltes altres coses, a la presó per estafa. Davant del tribunal, Suárez va dir el que li van recomanar els advocats i va tornar a casa esperant el moment d’escriure les seves memòries o de tornar a manar.

Memòries que mai va escriure, en primer lloc perquè el rei li va trucar un dia i, al mateix temps que li atorgava el títol de duque de Suárez, li va concedir, «diuen diuen diuen», 200 milions de pessetes després de comentar-li «muy campechanamente» «a ver qué es lo que vas a escribir».

Quan es van tornar a veure, Suárez ja no recordava res. L’Alzheimer li havia esborrat qualsevol memòria de la Transició i de la seva època. La penúltima imatge que queda d’ell és donant suport al seu fill fent de teloner en un míting de José María Aznar. L’última és endinsant-se en un bosc amb la mà del rei a l’esquena. El mateix rei que havia demanat al xa de Pèrsia, Reza Palavi, i al rei Fahd d’Aràbia Saudita els milions que finançarien la UCD. El mateix que va deixar-lo caure anys després.

Li anaven, les dictadures, eh? La nostra, les àrabs i l’argentina de Videla, amb la qual va negociar en secret. Un home de principis innegociables que ara, un cop mort, tothom reclama, fins i tot aquells que deien que era «el tafur del Mississipí», com Alfonso Guerra. Ens queda la seva memòria i un aeroport que és més gran que Cebreros, el poble d’Adolfo Suárez, el trepa que va tenir el millor moment de dignitat de la democràcia a Espanya.