L’home que descriurem ara és un dels més famosos del segle XX. Més que un home, és una icona amb potes, l’ídol per antonomàsia de la joventut durant diverses generacions. Un tipus que va arribar a ser comparat amb Jesucrist. Per resumir-ho ras i curt: li deien The King amb majúscules, i tothom sabia a qui es referien. Estem parlant d’Elvis Aaron Presley.

Un execrable que va vendre milions de discos, va fer desenes de pel·lícules (gairebé totes dolentes), va guanyar una fortuna descomunal, se’n va anar al llit amb milers de dones i mai va ser feliç. Però això no és el pitjor: Elvis era un ser inestable, megalomaníac, un ionqui feixista i, per sobre de tot, un traïdor, i dels perillosos. Va trair el rock and roll, precisament.

Va edulcorar el rock, que va a passar de ser un moviment cultural contestatari i revolucionari a integrar-se en la societat com un producte per a tota la família i, sobretot, en una indústria milionària.

Elvis és el més clar exemple de com es pot domesticar una revolució. Quan va aparèixer, era com altres rockers incipients: descarat, xuleta, alternatiu i sexualment provocador. I no parlem de la CUP! Estava a la mateixa alçada que rockers com Chuck Berry o Little Richard.

Igual que Richard, Elvis també va ser jutjat per deixar prenyada una adolescent, el que passa és que Richard va anar dos anys a la presó i Elvis va quedar absolt. Potser hi tenia alguna cosa a veure que Elvis fos blanc.

En els seus inicis cantava les cançons dels negres adaptades al rock. L’exemple més clar és That’s Alright Mama, amb el famós moviment de pelvis, que era un escàndol a l’època. Era el YouPorn en directe. La societat americana el veia textualment «con un diable lasciu».

Però això va acabar ben ràpid, quan va aparèixer al seu costat un personatge fonamental en la seva història. Estem parlant de Thomas Andrew Parker, el Coronel. Que de coronel no en tenia res. Però no es pot negar que mola, posar-se aquest malnom. Si has de triomfar a la vida, comença per dir-te Coronel. No et posis «supervisor de planta d’oportunitats a El Corte Inglés».

El Coronel va veure el potencial d’Elvis i va convertir-se en el seu representant amb força males arts. Va entabanar Dewey Phillips, el seu descobridor, i els seus pares, summament religiosos, dient-los que ell convertiria Elvis en el nou Sinatra. I ho va fer.

Li va fer tallar-se els cabells, es van acabar les insinuacions sexuals als escenaris, el va portar als programes de tele més carrinclons d’Estats Units, li va fer gravar un disc de nadales i, l’obra culminant de la domesticació, el va fer allistar-se voluntari a l’exèrcit.

En la cúspide de la seva fama, Elvis havia d’incorporar-se al servei militar. Dos anys. És com si a Messi li toqués fer la mili abans d’anar al Bernabéu. Els seus fans es manifestaven davant dels quarters per demanar que l’en lliuressin i, fins i tot, era un tema de debat entre els polítics. L’RCA, la seva companyia de discos, estava en disposició d’aconseguir-li un tracte, però el Coronel va ser molt llest. Va fer que s’apuntés voluntari ni més ni menys que a Alemanya, on els Estats Units mantenia el primer front davant del Teló d’Acer. Elvis es tallava el cabell amb la tele en directe i es posava l’uniforme per lluitar contra el comunisme.

La mili va augmentar encara més la seva popularitat. De ser el quinqui rebel va passar a ser el gendre perfecte. De fet, abans d’incorporar-se a files, va gravar tres discos que van sortir escalonadament mentre ell estava a l’exèrcit. Mai va vendre tant.

I en els permisos feia pel·lícules. Espantoses totes, però destinades a fomentar la imatge de bon jan. Hollywood tenia herois durs de l’estil de John Wayne, galants com Tyrone Power o actors divertits com Jack Lemmon, però li faltava un ídol per a la joventut que no fos ni James Dean ni Marlon Brando, que sí que eren una amenaça per a la moral. Elvis era l’home.

Va arribar a fer tres pel·lícules a l’any i potser se’n salva mitjanament Jailhouse Rock, que és un intent de mantenir una mica la flama de rebel. La resta són clarament comparables a les que en aquell moment feia a Espanya Marisol.

El mateix Elvis era conscient que eren una merda. Deia: «M’he sentit molt molest en aquest aspecte de la meva carrera. Reconec que he fet pèssimes pel·lícules, però manaven els productors».

Tampoc se n’assabentava gaire. El seu ritme de treball era tan frenètic que es passava els rodatges drogat. Es va fer addicte a les amfetamines i a la cocaïna per treballar i als somnífers per poder descansar. Els seus companys de farra expliquen que hi havia cops que anaven tan col·locats que es podien passar tres dies sense dormir.

El més fort de tot era la doble moral amb la qual vivia tot això. Fa poc, l’FBI va desclassificar uns documents en els quals Elvis s’oferia a Nixon com a agent secret per lluitar contra les drogues i els grups de hippies i negres que començaven a aparèixer a la indústria de l’espectacle. «Estimat senyor president, m’agradaria presentar-me: sóc Elvis Presley i l’admiro. La cultura de la droga, els elements hippies i els Panteres Negres no em consideren un enemic […] jo puc i vull servir el meu país; podria i desitjaria poder actuar com a agent federal sense limitacions, seria molt més útil». Un traïdor en tota regla i un chota.

Nixon va rebre Elvis a la Casa Blanca el 21 de desembre de 1970 i el cantant li va regalar un Colt 45 de la guerra de Secessió que havia estat propietat de Nathan Bedford, un dels fundadors del Ku Klux Klan. Una joia.

La seva vida personal tampoc no era gaire més ordenada que les seves idees polítiques. Era una persona immadura. En la seva biografia (What Happened —per als de l’ESO, Què va passar?—), es diu que no era possible que tingués relacions normals. O amor infinit o odi mortal. Com un nen de cinc anys.

Segons els biògrafs, Elvis pensava que tenia poders sobrenaturals (no es referia al moviment de malucs) i que curava els malalts només tocar-los. Moltes vegades parlava d’«el do i la missió que Déu m’ha donat de liderar el món». Rotllo Doctor Maligne d’Austin Powers. A més, amb ell, Freud s’hauria posat les botes. Un cas de manual de tarat enamorat de la seva mare.

Com a detall val a dir que, quan va morir la seva mare, ell estava fent el servei militar a Alemanya i es va fer portar des de Memphis l’arbre amb el qual va passar amb ella l’últim Nadal i va convertir l’habitació de la seva mare en una capella on només podia entrar ell.

No és estrany que en aquells moments s’enamorés de Priscilla Beaulieu, la que seria la seva dona i el gran amor de la seva vida, i mare de la seva filla Lisa Marie, que va acabar casant-se amb Michael Jackson. Tot quadra.

Llàstima que, quan es va enamorar d’ella, Priscilla tingués catorze anys, però quina importància té l’edat si l’amor és pur? Priscilla era la filla d’un coronel destinat a Alemanya i es van prometre formalment amb l’autorització del pare. Quan acabava el curs escolar, en lloc d’anar de colònies a Planoles, anava a Graceland a empastillar-se amb El Rei.

La seva relació, com es pot suposar, no va acabar bé. Ell era absolutament obsessiu i es va tornar megalomaníac. Podia estar setmanes sense sortir de casa. Tot el que volia ho tenia a Graceland. Priscilla, a les seves memòries, Elvis i jo, explica que un cop es van passar un dia sencer veient pel·lícules de terror al cinema de la casa i que, en acabat, Elvis li va proposar anar a fer un volt, cosa molt estranya en ell, perquè no sortia mai. Va cridar el seu xofer i va fer que li obrissin de nit el dipòsit de cadàvers de Memphis per poder veure els morts. Es veu que no era la primera vegada que ho feia.

Elvis cada vegada estava més torrat i influït per un grup de guardaespatlles/amigots/aprofitats, coneguts com «La Màfia de Memphis» (els Toiss de l’època). Estava obsessionat per l’espiritualisme zen del seu perruquer, Larry Geller, que era el seu guru espiritual.

Priscilla, que no podia sortir de casa, necessitava créixer. Elvis li va recomanar que aprengués karate (ell n’era un fan) i ella s’ho va prendre tan seriosament que es va fugar amb el seu professor Mike Stone.

Elvis no ho va poder suportar i va planificar l’assassinat de Stone. Els seus col·legues no li ho van deixar fer però, tot i així, va contractar un assassí a sou al qual va pagar 10.000 dòlars per matar Stone. El pinxo va agafar els diners i va desaparèixer.

A partir d’aleshores es va convertir en un tarat. Els seus guardaespatlles expliquen que era un obsés sexual que els divendres a la tarda obria la reixa de Graceland perquè entressin a la casa les noies que feien guàrdia per muntar orgies. En un reportatge de televisió titulat Les últimes 24 hores d’Elvis, un dels seus membres de seguretat explica que un dia hi havia a la casa 152 dones amb només 7 homes. Possiblement, l’acudit d’«ens hem d’organitzar» va néixer aquell cap de setmana.

La seva última època la va viure amb enormes problemes de salut, obsessionat per aprimar-se. Va arribar a pesar 113 quilos consumint constantment drogues que li receptava un metge que tenia a sou.

També es va obsessionar per la seguretat i les armes de foc. En un mes es va comprar trenta-tres revòlvers i, no és llegenda, disparava per la casa a la tele quan el que feien no li agradava. I això que no feien el Sálvame.

Finalment va morir —o no, perquè la llegenda diu que va fingir la seva mort i que encara viu—, l’agost del 1977, quan es va aixecar del llit per «anar a llegir al lavabo». La seva nòvia d’aleshores el va trobar hores després a terra. Amb les seves rareses i els seus defectes, s’ha de dir que El Rei va ser el més gran.