Desmuntem un mite, un actor que ha estat en els pòsters i carpetes de diverses generacions d’adolescents, una icona de la bellesa masculina, un dels actors més celebrats i més admirats de tots els temps. L’estrella d’Un tramvia anomenat desig, Apocalypse Now o El Padrí. Entra al Club dels Execrables un actor que no respectava els seus companys, un traumat sexual que seduïa jovenetes i jovenets, un egoista, un tipus bastant grillat que va acabar involucrat en un tràgic assassinat. Avui parlarem d’un gran, ni més ni menys que de Marlon Brando jr.

Era, sobretot, un tipus turmentat. El seu pare era un faldiller i fanfarró que, a més de malgastar els diners del seu fill, no perdia ocasió per parlar malament de l’actor. El mateix Brando va dir d’ell: «La seva sang consistia en una barreja d’alcohol, testosterona, adrenalina i ira», frase que va incloure en un dels monòlegs improvisats de L’últim tango a París. En una entrevista també va dir: «Si he d’interpretar algú enfadat, només he de pensar en el meu pare colpejant-me». La seva mare, una guapíssima irlandesa, destruïda pel seu marit, va acabar alcoholitzada. Brando l’anava a buscar als bars i fins i tot la va treure nua del carrer en una ocasió. Tot i que la mare va acabar sent pionera d’Alcohòlics Anònims i es va rehabilitar, la ferida d’infància de Brando ja no va cicatritzar bé i va forjar una persona profundament infeliç.

Una mica tarat sí que ho estava, però és gairebé normal si tenim en compte que, per exemple, amb quatre anys dormia (tots dos nus) amb la seva mainadera, una danesa-indonèsia de 18 anys (ep!, els de l’ESO, pareu de bavejar), però sí, Brando era un tipus raret. Feia coses com autohipnotitzar-se (per als de l’ESO, com et quedes davant de YouPorn), omplir la casa d’animals com tortugues o mapaches (ós rentador, en català) o de trens de joguina. En això s’assemblava al seu íntim amic Michael Jackson, també li agradava ser el centre. En moltes ocasions va manifestar que no li agradaven les converses en grup, millor tête-à-tête, així es garantia que ningú l’interrompés. A la Sexta Noche li hauria vingut un ictus!

Una altra de les seves extravagàncies, a més de comprar-se un atol a la Polinèsia (rotllo illa dels famosos, però amb un sol famós) o patentar un mètode impossible de tensat de tambors, va ser omplir casa seva de micròfons i gravar tot el que hi passava. Amb aquest material es va muntar el documental pòstum Listen to me, Marlon. Ell parlava sol, en llargs monòlegs que quedaven enregistrats. També hi ha guardats els que passaven per casa, com Nick Nolte o Jack Nicholson, sense saber que els gravaven. Una anècdota curiosa: en una gravació, els del documental van pensar que parlava una dona, però van descobrir que darrere d’aquella veu aguda hi havia Michael Jackson!

Parlant d’ell, a part que el seu fill Miko era el guardaespatlles de l’habitant de Neverland i que Brando li donava classes d’actuació, a aquest també li anava la joventut. Entre les mil aventures amoroses, de les quals ara parlarem, hi ha la que va tenir amb Jackie Collins, germana de l’actriu Joan Collins. Ell tenia trenta anys i escaig i ella estava a punt de fer-ne quinze. Però és que, com veurem, Brando va tenir ottoe amants de tot tipus, dones i homes. Però ottoe, ottoe. Va tenir un affaire ni més ni menys que amb Marilyn Monroe, Grace Kelly, Marlene Dietrich i, segons sembla, fins i tot amb Jackie Kennedy. També amb homes. Segons una de les seves biògrafes, Susan L. Mizruchi: «No és que fos gai, sinó que tenia un desig sexual descontrolat que el portava a provar tot tipus d’experiències. Estar amb quatre o cinc dones al mateix temps s’havia tornat normal en determinats moments de la seva vida».

Ell mateix reconeixia la seva bisexualitat: «He tingut relacions amb homes i no me n’avergonyeixo. En el més profund de mi, em sento ambigu. El sexe no té precisió, diguem que el sexe és asexual».

Entre les seves parelles masculines destaca James Dean, que estava tan enamorat de Brando que permetia que aquest l’utilitzés com a cendrer. Segons la biografia de Dean Tomorrow never come, escrita per Porter i Prince, Dean va ser l’esclau sexual de Brando. «Definitivament, eren una parella, però la fidelitat sexual no formava part del seu vocabulari. Els agradava practicar jocs sadomasoquistes en els quals Brando apagava cigarrets sobre el cos de Dean». També es parla de les seves experiències amb Cary Grant o Lawrence Olivier, però la nostra favorita és la llegenda d’un trio format per Dean, Brando i Walt Disney. Els tres porquets podria haver sorgit d’aquesta vetllada.

Sí, el que no li perdonem és que rebutgés enllitar-se amb Sophia Loren per una minúcia com el seu «alè de dinosaure» o amb Elisabeth Taylor perquè tenia el cul petit. Això sí que no, és intolerable. Però siguem justos: Marlon Brando va tenir, almenys, onze fills biològics i tres d’adoptats i, segons alguns biògrafs, n’hi ha quatre més de no reconeguts. Entre ells (els no reconeguts) hi ha el que va tenir de molt, molt jove amb la gran escriptora Paula Fox, que, com són les coses, és l’àvia de la vídua de Kurt Cobain, Courtney Love.

Però hi havia alguna cosa que li agradava més que cardar: menjar. Durant una època, la seva dieta consistia a devorar el menjar: dos pollastres complets, 300 grams de cansalada, una plata de patates fregides, dos pastissos de poma i, el seu plat favorit, una bona ració de gelat. A vegades canviava de dieta i només prenia 6 litres de gelat en un dia. Molt sa. Això el va portar a pesar 150 quilos. Els defensors de l’astre diuen que es va engreixar perquè odiava la seva bellesa, però tot sembla indicar que el que odiava era l’enciam.

A més d’excedir-se en tots els plaers de la carn, va presumir sempre de molts amics, però el seu caràcter va anar passant d’obert a desconfiat i, al final, eren pocs els que ho aguantaven. De totes maneres, si tenim en compte com explicava a Truman Capote en una entrevista la manera com feia amics, no m’estranya que la gent sortís corrent. Diu en l’entrevista: «Dono voltes. Després, gradualment, m’hi acosto. Després estenc una mà i els toco, amb molta cura, me n’allunyo. Espero una mica. Faig que es quedin pensatius. Just en el moment precís, m’hi torno a apropar. Els toco. Dono voltes. No saben què està passant. Abans que se n’adonin, estan enredats, compromesos. Els tinc… Jo sóc el Duc». Tros de friqui!

En aquella entrevista va dir altres perles com: «Sempre m’entusiasmo per alguna cosa, però no em dura més de set minuts. Exactament set minuts». Com fos igual en el sexe, la seva vida amatòria devia ser com la dels micos bonobos, breu i repetitiva. Cal dir que Capote va dir que Brando va beure moltíssim vodka durant l’entrevista, i si aquest diu molt, coneixent els seus estàndards, van haver de ser piscines de vodka.

Però el gran drama que va marcar la segona meitat de la vida de Brando va ser l’escàndol de l’assassinat, a la seva mansió, de Dag Drollet, el nòvio de la seva filla Cheyenne, en mans de Christian Brando, també fill de Marlon, però d’una altra mare, que va acabar amb el suïcidi de Cheyenne, fet que va portar l’actor a comparèixer davant els tribunals i a caure en una greu depressió.

La història és absolutamente truculenta. Un Puerto Hurraco amb tots els ingredients. D’entrada s’ha d’explicar que Christian no estava massa bé del cap. Tampoc és estrany, si tenim en compte que, quan era un nen, la seva mare, la primera dona de Brando, va segrestar-lo perquè el seu pare no el pogués veure i el va amagar en una comuna de hippies perquè el criessin en plan Mowgli a El llibre de la selva, però alimentant-lo a base de porros en lloc de plàtans.

Cheyenne no estava gaire millor del tarro que el seu germanastre. Era filla de Tarita Teriipaia, la bellesa tahitiana que va ser la tercera esposa de Brando. Des de molt jove va tenir problemes amb les drogues i l’alcohol, en una típica adolescència de pobra nena rica, en la qual alternava sobredosis amb intents de suïcidi. En un d’aquest, va intentar matar-se estimbant el seu cotxe i va quedar desfigurada. Brando es va gastar milions per reconstruir-li la cara.

Després de l’operació, Cheyenne va liar-se amb el malote de l’illa. El tal Dag Drollet era fill d’un milionari i es va ajuntar amb ella. Un dia, estant a la mansió de Brando, Christian i Dag van discutir i la cosa va acabar amb quatre trets i Drollet mort. Cheyenne estava embarassada i va culpar el seu pare de l’incident. En una entrevista a Paris Match, va declarar que Brando va incitar Christian a matar el pare del fill que esperava, actuant com el seu personatge de Vito Corleone a El Padrí. El fill, Tuki, va néixer durant el judici amb síndrome d’abstinència i van prendre la custòdia a la mare, que va intentar matar-se un altre cop, i Christian va anar a la pressó.

Brando es va gastar una milionada en advocats. Per això va fer coses tan espantoses com la pel·lícula en la qual interpretava Colom, va posar la veu al videojoc d’El Padrí i va escriure les seves memòries a canvi de 4 milions de dòlars. Fins i tot va haver de demanar diners a Michael Jackson per al judici i per intentar curar la seva filla, a la qual va ingressar en un psiquiàtric a París, només per a grillats famosos i rics.

Un dia es va presentar al psiquiàtric on s’estava la seva filla i van escapar-se junts. Es van disfressar i van estar vivint d’incògnit unes quantes setmanes a França. Dormien en estables i pensions i menjaven el que trobaven pel carrer. Fins i tot van amagar-se en el mateix pis franc on es va estar una temporada el criminal nazi Klaus Barbie fugint de la justícia. Finalment els van trobar i Brando va aconseguir que les autoritats permetessin que la seva filla seguís el tractament a casa seva, que va convertir en una fortalesa per tal d’allunyar els paparazzi. Però no va servir de res. Cheyenne es va acabar suïcidant a casa del seu pare penjant-se amb la cadena de treure a passejar el gos. Brando no ho va superar mai i va excloure el seu nét Tuki de la seva herència.

Però si per alguna cosa ha passat a la història, a més de pel seu imponent físic, és pels seus dots actorals. Es diu que ell va portar el mètode Stanislavski a la seva màxima expressió, segons se sap ara, fins i tot el va portar massa lluny. En el rodatge de L’últim tango a París, sembla que Brando i Bertolucci es van conjurar per ocultar els detalls de l’escena de la mantega i la violació a Maria Schneider perquè ella sentís por real. Òbviament no va ser una violació, però la por que va sentir ella sí i es va enfadar moltíssim. Després de l’escàndol, Bertolucci ha canviat de versió i diu que ho sabia, però ella, que va morir fa uns quants anys, deia que no era al guió, que la van enganyar.

El que és segur és que Brando era un malson per als directors. Després d’haver cobrat, no volia anar a Filipines per al rodatge d’Apocalypse Now. Al final el van convèncer, però va aparèixer més gros que Bud Spencer i amb el cap afaitat. Coppola va decidir rodar la majoria de les escenes en clarobscur. Es va fer també famós per anar als rodatges, llegir (literalment) les seves línies i anar-se’n. Un exemple és el seu paper de Torquemada en l’horrible Cristóbal Colón, pel qual va cobrar una pasta i en què es notava tant que llegia que fins i tot van haver de treure una escena que havia d’anar al tràiler.

A L’illa del doctor Moreau, per cert, amb guió de Richard Stanley, besnét d’un altre execrable, va imposar que Nelson de la Rosa, l’home més petit del món, sortís amb ell gairebé en totes les seves escenes, va obligar que el maquillessin de blanc i que li posessin una galleda de gel al cap. Matthew Broderick, amb qui va protagonitzar El passerell i en la qual Marlon Brando s’imitava a si mateix en un transsumpte de Vito Corleone, explica que aquest va ser una decepció, que li dictaven les frases per auricular i que no hi havia manera de seguir els diàlegs.

També s’explica que en la seva última pel·lícula, The score, al costat de Robert De Niro, el director Frank Oz, convençut que Brando n’hi muntaria alguna, va començar a tractar-lo malament. La reacció de Brando va ser anar a gravar sense pantalons perquè el traguessin només de cintura cap amunt o portar un certificat mèdic en el qual es deia que era «al·lèrgic a Frank Oz».

Segons la biografia Brando a l’ombra, va morir gairebé arruïnat, vivint de la seva pensió i amb un deute de 20 milions de dòlars. Ara se sap que no és cert i que l’home que va cobrar el 1978 4 milions per uns quants minutets a la pel·lícula Superman tenia moltíssim patrimoni i va deixar milions en herència i que, segons la revista Forbes, va guanyar 9 milions fins i tot després de mort.

Bibliografia