Tots hem anat alguna vegada a França. O, si no, hem tingut l’experiència de parlar amb algun francès. Reconeixem-ho, són insofribles, tot el que no sigui francès és una merda, per ells; el seu aire de superioritat és irritant. Parlem del xovinisme. Doncs bé, donarem el carnet d’execrable al gran culpable d’aquesta pandèmia. Un home immensament pagat d’ell mateix, insofrible, trampós, dictador, desagraït, aprofitat i un tipus capaç d’explicar, partint de la Grandeur, com una derrota vergonyosa pot acabar sent considerada una gran victòria. Afineu-vos el bigoti perquè parlem de Charles De Gaulle.

De Gaulle és el Max Factor de la política. Un maquillador que va aconseguir convèncer el món que França havia guanyat la Segona Guerra Mundial, cosa que, per culpa de Casablanca, encara molts es creuen, mentre que, en realitat, el que van fer els fills de Napoleó va ser sortir corrent com conills quan van veure els tancs alemanys creuar la frontera. A Indurain li va costar més arribar a París que a Hitler.

Era un militar que a la Primera Guerra Mundial va ser ferit en dues batalles i fet presoner, i que, veient que això d’estar al front era perillós, va decidir especialitzar-se en la guerra moderna. En aquella època era la dels tancs. Va escriure molts tractats sobre com seria la guerra quan els carros de combat es perfeccionessin. Era, suposadament, un expert en la matèria. Una cosa així com un tertulià. Ho sabia tot, però, quan va arribar el moment de posar-ho en pràctica, va ser un desastre.

I és que els alemanys, amb la seva blitzkrieg (‘guerra llampec’) fonamentada en el dinamisme de les seves divisions cuirassades, van deixar en ridícul l’estrateg del bigotet. El 10 de maig de 1940 creuaven la frontera i el 14 de juny l’esvàstica ja flamejava a la Torre Eiffel. I això que els francesos tenien el suposat millor estrateg del món, el nostre amic De Gaulle, del seu costat. Paco Jémez els hauria fet més servei.

Una setmana abans que els alemanys entressin a París (per als de l’ESO, repetim, és aquella ciutat al costat d’Eurodisney), el Govern francès nomena De Gaulle viceministre de Defensa. La seva primera decisió és agosarada i valenta: empaqueta tot el que té i fot el camp a Londres. Es presenta davant Churchill i comença una relació de la qual se’n podria fer una sèrie còmica.

No se suportaven i no s’assemblaven en res. Eren la versió armada de Stan Laurel & Oliver Hardy i competien per tot. El 18 de juny de 1940, per exemple, Churchill s’adreça al seu poble per ràdio amb el discurs que, acabada la Batalla de França, comença la Batalla d’Anglaterra, «the finest hour», va dir. Aquell mateix dia, obliga De Gaulle a adreçar-se també als francesos per la BBC, encara que aquest no ho tenia gaire clar. Al final ho fa i «l’appel du 18 juin» passa a ser una batalla guanyada. L’única que va guanyar el nostre amic, que no va veure un alemany durant la guerra ni de lluny.

Però mireu com era el tio, que, després d’emetre el discurs i veure que li havia quedat bé, va adonar-se que no s’havia gravat i no va parar de donar la tabarra fins que els de la BBC li van deixar un estudi perquè repetís el discurs i quedés enregistrat. Diuen que la versió d’estudi millora molt la del directe.

Els enfrontaments entre els dos mandataris arriben fins al punt que Churchill escriu: «la creu més pesada que haig de suportar durant la guerra és la de Lorena» (símbol dels partidaris de la França lliure). I això que hi havia davant uns altres que portaven una altra creu… gammada.

L’objectiu de De Gaulle, que es va passar la guerra a la mansió del número 4 de Carlton Gardens a Londres, era que els aliats reconeguessin França com una potència més i no com un enemic. De fet, el país tenia un govern col·laboracionista posat pels nazis i volia ser tractat com un cap d’estat sense estat (no sé si us sona), i només alentia les operacions aliades perquè volia estar informat de tot. Churchill va arribar a dir-li: «Si segueix obstaculitzant, el liquido». De fet, De Gaulle no es va assabentar del Dia D fins dos dies abans del desembarcament a Normandia.

La relació entre tots dos va marcar l’afinitat entre Anglaterra i França per als següents anys, com veurem. Tant és així que Churchill li va dir: «Cada cop que hagi de decidir entre Europa i el mar obert, triaré el mar. I quan hagi de triar entre Roosevelt i vostè, triaré Roosevelt». També podia ajudar que Eleonor Rossevelt, sempre que parlava de De Gaulle, es referia a ell com «l’insofrible senyor De Gaulle».

Doncs ja tenim De Gaulle retornant a França. Va entrar a París quan ja no quedava ni un alemany en 400 quilòmetres a la rodona. El nomenen primer ministre però, després d’uns anys manant, el foten fora i es refugia a la seva casa de camp de Colombey-les-Deux-Églises, cansat que se li veiés el llautó, però el 1958, el president el torna a requerir. La IV República s’enfonsava i només ell, semblava, podia salvar la pàtria.

França vivia temps difícils. L’Imperi Francès s’ensorrava. Havien perdut les colònies de Tunísia, Marroc i la guerra d’Indoxina. Quedava només Algèria, que, en aquella època, era un territori més de França, però on el FLN demanava la independència. El país, incapaç de mantenir un imperi d’una altra època, es plantejava donar la independència al territori africà, però els militars destacats allà no estaven disposats a passar per aquest mal tràngol. Els generals Salan i Massu amenacen de donar un cop d’estat ocupant París amb les seves divisions de paracaigudistes. Cosa seriosa.

De Gaulle accepta la presidència del Govern i frena el cop d’estat. Els generals se’l creuen, suposadament —és un dels seus—, però els pren el pèl de mala manera. D’entrada, De Gaulle accepta el càrrec de president després de liquidar la IV República i fundar la V República, on ell està per sobre del Parlament. Es converteix en una mena de dictador en ple segle XX, on França passa a ser un règim semiparlamentari. Totes les lleis estaven sotmeses a la seva persona. Un estil polític que anys després va inspirar Alfonso Armada i Milans del Bosch (i vés a saber qui més) un 23 de febrer de 1981 a Espanya. El govern de concentració presidit per un militar.

Va a Algèria el 1958 i assegura als unionistes que seran sempre francesos en un altre discurs famós, el de «Je vous ai compris». Sis mesos després, es reuneix en secret a París amb el FLN i organitza dos referèndums, la seva especilitat, per donar la independència a Algèria. Ja la tenim liada.

I, òbviament, als seus antics camarades la cosa no se’ls posa gaire bé. Per això munten una organització armada anomenada OAS (Organisation de l’Armée Secrète), que en un any comet 751 atemptats i que planeja el seu assasinat.

Un intent que s’ha fet mundialment famós gràcies a Frederick Forsyth i la seva novel·la The Jackal, que ha tingut nombroses adaptacions cinematogràfiques que no fan justícia, com res del que passa amb aquest personatge, a la realitat.

L’atemptat, comès per un comando liderat per un pobre home, Jean Marie Bastien-Thiry, va fracassar, tot i que van cosir el Citroën DS (el tauró) en el qual viatjava amb la seva dona amb catorze impactes de metralladora. El cotxe no era blindat, però no els va passar res. Bé, a la Citroën sí, va vendre el model com xurros. I a Bastien, també, el van detenir i el van afusellar. Aquesta és la veritat del cas. Tot el mèrit se’l va endur un tal George Watlin, en el qual es basa la novel·la The Jackal, que no era res més que un torturador paramilitar que va morir a Paraguai després de llogar-se a tots els dictadors sud-americans que li van assegurar que mai l’extraditarien a França, on estava comdemnat a mort. Un home més a prop de Billy el Niño, el nostre, que de James Bond.

L’última etapa de govern de De Gaulle va estar marcada pel seu intent d’impedir, com fos, l’entrada d’Anglaterra a l’acabat d’estrenar Mercat Comú. Va vetar dues vegades, el 1963 i el 1967, l’entrada anglesa a la Comunitat, el país que li va salvar el cul! Per ell, una Europa amb Anglaterra minava la Grandeur francesa. No volia anglesos a la «seva Europa». Ja hem dit que es creia Napoleó, però de despatx. Per aconseguir-ho, es va fer amiguet de Konrad Adenauer. Alemanya era com el nen amb el qual ningú vol jugar al pati, però que porta el millor entrepà. El pacte de De Gaulle va ser: «Tu dóna’m els marcs que jo faré que oblidin la bajanada aquella de la Segona Guerra Mundial. Però recorda-ho, Europa sóc jo».

Finalment va acabar dimitint després de convocar un altre referèndum, que va perdre durant les revoltes del maig del 68, quan els francesos ja estaven tips d’ell. Va aconseguir cabrejar els generals de dretes i els estudiants i intel·lectuals d’esquerres. Quan ja estava retirat, va visitar el seu amic Franco, amb el qual volia comentar la batalla de l’Ebre per a un tractat que estava escrivint. Diuen que, fins i tot Franco, que feia la meitat que el francès, el va vacil·lar i li va dir: «Lo que le ha pasado con el referéndum le pasa por preguntón, yo nunca pierdo los míos». De Gaulle, mesos després, li va enviar una carta en la qual reconeixia Francisco Franco com «l’home més il·lustre que assegura la unitat, el progrés i la grandesa d’Espanya».

Tampoc li ho hem de tenir molt en compte. Una vegada va dir que «en el món el meu únic rival és Tintín».

Bibliografia